“Si el meu fill és mort, almenys que me’l tornin”

BarcelonaEl 27 de setembre del 2014 al matí Epifanio Álvarez va acabar de feinejar al camp i va tornar a casa com feia habitualment. Però la quotidianitat de la jornada es va trencar allà mateix, quan la seva dona li va anunciar que el seu fill Jorge, de 19 anys, havia patit un atac la nit anterior i ningú sabia ni on era ni què li havia passat. El noi havia sortit amb un centenar de companys de l’escola de magisteri on estudiava a Ayotzinapa, una petita localitat al sud de Mèxic, per anar a una protesta a Iguala. Era la primera parada abans d’acabar el 2 d’octubre a Ciutat de Mèxic en la multitudinària manifestació que anualment commemora la matança de Tlatelolco contra estudiants en les revoltes del 1968.

Cinc anys després, la família Álvarez encara espera que l’administració pública els atengui, a més de respostes i justícia. Saber la “veritat”, perquè fins ara “només hi ha hagut mentides”, explica Álvarez, un dels ponents del Fòrum Internacional per a la Construcció de Pau a Mèxic, organitzat la setmana passada a Barcelona per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).

El Jorge era un dels 43 estudiants d’Ayotzinapa desapareguts aquella nit a Iguala en un atac de la policia municipal en què es van disparar trets contra els autobusos. El testimoni l’han donat els supervivents. Sis dels nois van morir al carrer i una quarantena més van resultar ferits. De la resta, 43, se’n va perdre el rastre. I la pitjor cosa és que les famílies han hagut de passar tots aquests anys en la màxima solitud perquè, com afirma Epifanio Álvarez, el govern mexicà i la resta d’administracions han anat “posant bastons a les rodes” i des del primer dia han anat explicant “mentides històriques”.

Quan va passar la matança, la residència oficial de Los Pinos estava ocupada per Enrique Peña Nieto, que va intentar donar respostes tan ràpides com irreals i impossibles en el que es va batejar com “la veritat històrica”. La versió oficial amb què es pretenia tancar el cas era que un grup aïllat de policies corruptes van assaltar els normalistes al confondre’ls amb delinqüents per lliurar-los al grup narco local, Guerreros Unidos. Un afer de delinqüència comuna i corrupció a escala local que podria ser versemblant en un Mèxic dessagnat per la guerra contra el narcotràfic, i que des que es va declarar fa tretze anys ha sumit el país en una espiral de violència brutal, amb assassinats, assalts, desaparicions i violacions de drets diàriament.

El relat de Peña Nieto continuava explicant que els Guerreros van cremar els 43 cadàvers en un abocador als afores de la ciutat, però l’explicació no s’aguanta perquè no s’hi va trobar cap resta d’ADN i, a més, per fer desaparèixer tants cossos hauria calgut un enorme foc durant molts dies, segons van determinar equips forenses internacionals. Epifanio Álvarez apunta una altra “mentida” oficial. “Diuen que l’assalt va ser a les 11 de la nit però un dels nois va enviar un missatge a la 1.18 de la nit per demanar a la mare que recarreguessin el mòbil”.

La investigació policial i judicial ha sigut un despropòsit, agreujat per vídeos filtrats en què s’acrediten tortures en els interrogatoris a alguns dels detinguts, i ha facilitat que els casos quedin arxivats: la meitat dels 140 detinguts han sigut alliberats. A finals de l’any passat, però, la nova administració del president Andrés Manuel López Obrador va arrencar amb la promesa de reobrir les investigacions. S’ha posat en marxa una Comissió de la Veritat i s’han organitzat reunions amb les famílies. Però poca cosa més. “Hem tingut bones paraules i compromisos, però ja han passat deu mesos i continuem on érem -es queixa Álvarez-. No hi ha avenços, només disponibilitat, però volem fets”.

El cas dels 43 d’Ayotzinapa va servir perquè la comunitat internacional girés els ulls cap a Mèxic i fos conscient de la magnitud de la tragèdia de milers i milers de víctimes per la violència sense control. Però encara són al mateix punt i per això es pregunta com és que “cap govern no es preocupa de la societat i no vol protegir els mexicans”. Ell mateix es contesta quan apunta a “implicacions de peixos grossos de les administracions” que “amaguen alguna cosa molt grossa”.

Han passat cinc anys, explica aquest pare, en què les famílies no han parat de trucar a totes les portes. Tancades les mexicanes, ara juguen la carta internacional, dels defensors dels drets humans i de la Unió Europea, on també han trobat predisposició. Lògicament, diu, mai s’hauria imaginat ser portaveu dels que demanen justícia i afirma que, com que diu “la veritat” quan intervé en fòrums o reunions, no li tremola la veu. “La por va desaparèixer quan es van endur el Jorge”, repeteix sovint. Tampoc va pensar aquell dia que passaria pel calvari d’ara, perquè durant les primeres hores va confiar que els nois devien ser en “alguna presó” i que en sortirien lliures i sense problemes.

Però el dia a dia es fa difícil. “Lluites per la veritat, contra la impunitat, i sents molta impotència, però és que també has de treballar per subsistir perquè els altres fills han de continuar la vida”, afirma. Epifanio Álvarez diu que, malgrat els esforços, continuarà lluitant perquè només el mou l’objectiu de trobar el seu fill. “Seria meravellós poder tornar-lo a abraçar, però, si és mort, almenys que me’l tornin per poder-lo enterrar perquè descansi. Seria un alleujament molt gran”, diu.