Trump, fidel als seus
Donald Trump sap perfectament qui l’ha portat a convertir-se en l’home més poderós del planeta, i és a ells a qui ha dedicat el primer discurs i les primeres decisions com a president. Ni missatges adreçats al conjunt dels nord-americans, ni gestos conciliadors per superar les tensions d’aquests Estats Dividits d’Amèrica. Cap retòrica tranquil·litzadora, cap moderació de les promeses de campanya. Els seus fidels, els incondicionals que el van votar, els que als mítings cridaven que tanquessin Hillary Clinton a la presó, aquest cap de setmana se’n tornen a casa amb un somriure satisfet al rostre. El seu heroi no afluixa. Han vist un Trump en estat pur. Proclama “Amèrica primer”, un eslògan d’orígens filonazis, i exposa un programa de només dos punts: comprar productes nord-americans, contractar treballadors nord-americans.
Si aquesta retòrica la porta a la pràctica, i tot indica que aquestes són les seves intencions, trasbalsarà l’ordre mundial que ha regit les últimes dècades. En economia, perquè implicaria abandonar el lliure comerç i tornar a un proteccionisme descarnat, terreny propici per multiplicar les guerres comercials; i en seguretat, on els aliats dels Estats Units tenen motius per témer que el germà gran americà deixi de proporcionar les garanties que fins ara oferia. El sotrac és tan profund que la fiabilitat de la mateixa OTAN es posa en qüestió. Amb Trump de president, l’imperi ha adoptat una visió provinciana del món; reduint les relacions internacionals a un balanç comptable d’ingressos i despeses. Una visió simplista que Trump abraça sigui per convicció, per imitació de la seva manera de fer negocis; o per electoralisme, perquè sap que és el missatge que més agrada als seus incondicionals.
Justament, a ells va dedicar íntegrament el discurs inaugural. Abandonant la tradició d’anteriors presidents, amb discursos d’amplitud de mires, va pronunciar un discurs de candidat, de campanya; no de president de tots els nord-americans. Al mateix escenari on, anys enrere, va ressonar el motivador “No et demanis què pot fer el teu país per tu, demana’t què pots fer tu pel teu país”, de John Kennedy, o el contundent “El govern no és la solució, el govern és el problema”, de Ronald Reagan, Trump va colocar-hi un preocupant eslògan de campanya: “Amèrica primer”.
Trump no deu la presidència al Partit Republicà, que inicialment el va menysprear, després el va combatre i, finalment, li ret homenatge. Els republicans s’han rendit a la seva figura com a aposta desesperada per arribar al poder, i per por a unes bases exaltades que creuen més en Trump que unes elits com les que dominen de sempre el Partit Republicà. Mentre Trump continuï a l’alça, els republicans el seguiran obedients, actuant de moderadors dels excessos del president. Trump es deu a un nucli dur, convençut, ideologitzat, a qui ha seduït amb tàctiques populistes i promeses ultranacionalistes. Justament, els dos grans eixos del discurs inaugural d’aquest divendres. Fidel als seus. Per a ells governarà.
Les últimes setmanes hem sentit sovint Barack Obama explicant que la història no s’escriu en línia recta, que fa ziga-zagues, passos endavant i passos enrere. Potser té raó. De fet, esperem que tingui raó. Però l’episodi Trump és un gir de 90 graus, un cop de volant tan brusc que ens pot fer sortir de la carretera.