Un ferri al Danubi per fugir de la guerra a Ucraïna

Enviada especial a Odessa (Ucraïna)Creuar el Danubi per arribar a Romania amb un ferri. És una de les rutes de sortida dels refugiats d’Odessa, la ciutat portuària del mar Negre, principal port comercial d’Ucraïna, que sap que serà el pròxim objectiu de les tropes russes. Qui emprèn el camí de l’exili són majoritàriament dones amb criatures i gent gran: els homes en edat militar no poden deixar el país sense un motiu justificat. Han hagut de prendre la que probablement és la decisió més difícil: quedar-se o fugir a un lloc segur i deixar enrere la seva vida i la seva gent. Encara no se’n saben avenir, és com si visquessin un malson del qual no es poden despertar. Diu una dita de Bòsnia que el pas més difícil de la vida és el que fas quan baixes el graó de la porta de casa sense saber si hi podràs tornar.

L'Anastàsia ha recorregut els 400 quilòmetres que separen Odessa del pas fronterer d'Orlivka amb dues companyes de l’empresa de transport marítim on treballa. El dia que va començar la invasió russa es va despertar de matinada amb el tro de dos míssils, els únics que han caigut fins ara a la ciutat. “No entenia què passava fins que vaig posar les notícies”, recorda. Ara la cosa que més l'amoïna és el seu avi, un home de 82 anys que viu a Kherson, l'única gran ciutat ucraïnesa que va caure en mans de les tropes russes els primers dies de la invasió. “Quan tot va començar li vaig trucar i el vaig intentar convèncer que vingués a Odessa amb mi, però no es va voler moure de casa. I jo tampoc podia arribar-hi pels combats. Ara és en una ciutat ocupada i l’exèrcit rus ha intentat que hi proclamessin una república popular, tal com van fer el 2014 a Donetsk i Lugansk. Però la gent vol continuar formant part d’Ucraïna”. L’avi està sol i ella confia que els seus amics aconsegueixin portar-li menjar: “Les tropes russes van dir que donarien ajuda humanitària, però ni ell ni els seus veïns han volgut acceptar-la. La gent no vol formar part de la Federació Russa, encara que allà tothom parla rus i prou. Putin diu que ve a salvar els russos, però no ens ha de salvar de res: vivíem bé fins que van venir a ocupar-nos”. Ens mostra els vídeos de les xarxes socials on es veuen les manifestacions diàries contra els ocupants a la plaça de la Llibertat del centre de Kherson.

Russòfons fugint de l'exèrcit rus

Parlem mentre el ferri que connecta les dues ribes del Danubi entre Ucraïna i Romania es va omplint de més i més refugiats. Grans i petits van ben abrigats, carregats amb maletes. Molts porten gàbies amb els animals de companyia: gats, gossos i fins i tot algun conill. Si no fos perquè van a peu amb un vehicle pensat per transportar persones, i perquè no es veuen homes joves entre la multitud, semblaria que van a passar uns dies de vacances d’hivern. Moltes mares i també els infants parlen pel mòbil: han d’informar els que han quedat enrere que ja estan a punt d’arribar a un lloc segur, o bé els amics i familiars que els acolliran en països de la UE. La majoria parlen rus: els russòfons d’Ucraïna que el president rus diu que el seu exèrcit salva, en realitat fugen de la invasió.  

Quan el ferri arriba a l’altra banda del riu es fa el silenci i amb dificultats tothom comença a desfilar rampa amunt. La cosa més difícil és controlar els petits: la Ivanka, una nena de 3 anys dins un mono de neu, no para quieta ni un segon. La mare no la deixa anar de la mà i li canta cançons. Com si estiguessin anant d’excursió. Pur instint de protecció.

El marit de l’Anastàsia, de 37 anys, s’ha quedat a Odessa i ella li fa costat. “Vam parlar: jo no estava segura de si feia bé anant-me'n, però ell tenia clar que sí. Puc teletreballar i així podré ajudar-lo a ell i a tota la família que continua dins d’Ucraïna, algú ha de guanyar diners. Jo no puc treballar si cada nit em desperto per les alarmes antiaèries i haig d’anar a dormir al passadís”. Explica que s’ha fet una maleta per a dues setmanes, ni tan sols es vol plantejar que potser haurà d’esperar molt més temps per poder tornar a casa.

La doble vara de mesurar de la UE

Al costat romanès tot està a punt. Centenars de voluntaris ajuden els nouvinguts a carregar les bosses i ofereixen el seu braç a les àvies. Abans del control de passaports hi ha una gran tenda groga amb calefacció, menjar i te calent. Tot és gratuït. Bombers, policies i joves amb armilles s’asseguren que no els falti de res. Hi ha espais pensats per als més petits, amb ninos de peluix i llibres per pintar. I llits d’hospital per si algú necessita un descans. Més enllà hi ha un punt de connexió wi-fi i també els regalen targetes de mòbil romaneses perquè puguin continuar en contacte amb els familiars i amics. En general, tothom té algú esperant-lo en algun país europeu. Per a algú que ha vist de prop el maltractament que patien i continuen patint sirians, afganesos i iraquians a Grècia o quan arriben a Itàlia desembarcats per l’Open Arms, és inevitable pensar en la doble vara de mesurar dels països de la UE.

Marc Marginedas, el veterà reporter d’El Periódico de Catalunya amb qui hem coincidit cobrint la invasió d’Ucraïna, creua el Danubi al meu costat. Per a ell no és un viatge més. La seva vida també s’ha capgirat amb la guerra. Les noves lleis de censura a Rússia l’han obligat, com a la majoria de col·legues seus, a abandonar la corresponsalia a Moscou: el preu de dir la veritat són quinze anys de presó. Almenys ara per ara s'han silenciat moltes veus que ens ajudaven a interpretar què passa dins de Rússia. Ell encara se'n fa creus: “Tot el que està passant és una bogeria”.

Doblement refugiada

Parlem amb una refugiada de Donetsk, que ha deixat un moment als seus fills de 4 i 8 anys jugar amb la tauleta. Em mira i arronsa les espatlles com justificant-se: a ella tampoc li agrada que els nens s’enganxin a les pantalles. Li responc amb un gest de complicitat: “Peace for the mummy”, em diu. Necessita un moment de calma. Ja va haver de fugir fa vuit anys amb un nadó al coll quan va esclatar la guerra a l’est d’Ucraïna, el 2014. El seu marit s’ha quedat a Odessa, on s’acabaven de comprar un pis. Ara van cap a Suïssa, on els acollirà la seva germana. No sabem si tornaran. El pas més difícil ja l'ha fet, en el seu cas per segona vegada.