Fent negocis amb la Dama de Ferro
The New York TimesLa notícia de la mort de Margaret Thatcher és una notícia profundament trista. Estava al corrent de la seva greu malaltia. L'última vegada que ens vam veure va ser fa uns quants anys. Envio les meves sinceres condolences a la seva família i als seus estimats.
La senyora Thatcher va ser una líder política amb un discurs de gran pes. Ja era conscient d'això quan em vaig preparar per a la nostra trobada el 1984. Aquest va ser el primer pas en la recerca d'un llenguatge comú -la recerca més difícil.
La nostra primera conversa, durant un dinar a Chequers, va ser molt tensa en un principi, gairebé fins al punt del col·lapse. Raisa Maksimovna, asseguda a l'altre costat de la taula, va escoltar-la i es va sentir també molt molesta. Vaig decidir alleujar la tensió.
"La conec com una persona de conviccions, compromesa amb certs principis i valors", li vaig dir a la Dama de Ferro. "Això obliga a respectar-la. Però hauria de tenir en compte que està asseguda al costat d'una persona del mateix tipus. I li he de dir que no he estat instruït pel politburó per convèncer-la perquè s'uneixi al Partit Comunista".
La senyora Thatcher va riure, i la conversa es va tornar normal.
Vam trobar-nos moltes més vegades després d'aquesta primera conversa i vam debatre molts punts de vista. Sovint no estàvem d'acord. Ella, per exemple, estava molt alarmada per les converses que havia mantingut amb Ronald Reagan a Reykjavík sobre un món sense armes nuclears, sobre un acord per eliminar els míssils de mitjà abast. "No sobreviurem a un altre Reykjavík", acostumava a dir. I jo preguntava: "Realment se sent tan còmoda asseguda al damunt d'un polvorí nuclear?"
Una relació de confiança mútua
¿Com vam ser capaços d'arribar a un acord final? Crec que una de les raons és que a poc a poc vam desenvolupar una relació personal que, amb els anys, va ser cada vegada més amistosa. I finalment vam arribar a un grau de confiança mútua.
Va ser molt important que la senyora Thatcher no dubtés mai de les nostres intencions i que es discutís amb els que sostenien que la perestroika era "un intent de reduir la vigilància d'Occident", etc.
I en l'etapa crítica de la perestroika , quan hi havia la necessitat de suports concrets a les reformes del nostre país, va ser la senyora Thatcher qui va promoure activament la idea de la nostra participació al Grup dels Set (G-7) a Londres, i va fer molt per preparar la reunió.
Però quan es va celebrar aquesta reunió el juliol del 1991 ja no era primera ministra. Mig any abans, la cúpula del Partit Conservador havia decidit rellevar-la. Així doncs, vam haver de reunir-nos a l'ambaixada soviètica a Londres.
Recordo la nostra conversa. Va dir-me que per descomptat que era bo que em reunís amb el G-7, ja que, de fet, tota la reunió s'havia centrat en la participació i acostament de la Unió Soviètica a l'economia mundial. I va afegir que ara s'acceptava que la Unió Soviètica hagués entrat irreversiblement en el camí de les reformes, i aquestes reformes tenien el suport del poble i mereixien el suport d'Occident. Però -i en aquest punt es va ofegar, literalment, de l'emoció- va afegir: "Per què els líders del G-7 no van anar a buscar abans mesures de suport concretes i pràctiques? On eren llavors els passos actuals? Et van fallar. Però ara que han declarat el seu suport i cooperació, se n'haurien d'aprofitar. No els deixis marxar, exigeix-los accions concretes!"
El cop d'estat de l'agost del 1991 va interrompre els nostre plans; va interrompre's la perestroika . És interessant que la senyora Thatcher, que sempre va proclamar la seva fe en el lliure mercat, va prendre's amb escepticisme la teràpia de xoc , l'enfocament escollit pels nostres reformadors radicals.
Vam tornar-nos a trobar més d'una vegada després, i vam debatre això i moltes altres coses, i en vam discutir algunes més, però sempre vam estar d'acord que a la nostra generació de polítics se li havia encomanat una missió important: posar fi a la Guerra Freda; i vam complir aquesta missió.
Margaret Thatcher va ser una gran líder política i una extraordinària personalitat. Perviurà en la nostra memòria i història.
