El feminisme a la política internacional
Una resolució de l’ONU recull les exigències de les dones de participar en la resolució de conflictes
La política internacional sempre ha estat un àmbit de poder notablement masculí. Les xifres així ho corroboren. El 2017 només a nou països les dones representaven més del 20% dels ambaixadors. En el cas d’Espanya, només el 10% de les ambaixadores són dones. Pel que fa a les Nacions Unides, no ha sigut fins al començament del mandat de l’actual secretari general António Guterres el 2017 (72 anys després de la seva creació) que s’ha promogut una representació més equilibrada d’homes i dones als càrrecs més alts de l’organització.
Però malgrat la invisibilització, les dones i el moviment feminista han volgut incidir i tenir un paper rellevant en la política internacional al llarg de la història. Hi ha exemples molt rellevants. El 1915, nou mesos després de l’inici de la Primera Guerra Mundial, es va celebrar a l’Haia el Congrés Internacional de Dones que va donar lloc a la creació de la Lliga Internacional de les Dones per la Pau i la Llibertat (Women’s International League for Peace and Freedom, WILPF).
L’impuls de les sufragistes
Les dones del moviment sufragista que s’hi van reunir van demanar la fi de la guerra que destruïa Europa, tot fent crides al desarmament internacional i a la recerca de solucions negociades al conflicte. Acabat el Congrés, les dones que hi van participar es van reunir amb nombrosos mandataris internacionals, inclòs el president Wilson, per presentar les seves propostes de pau per posar fi a la Gran Guerra, inclosa una conferència internacional de mediació, com han documentat Carmen Magallón i Sandra Blasco en la seva recerca sobre els orígens d’aquesta organització de dones en el context de la Primera Guerra Mundial. Aquestes propostes van tenir una notable influència en el president dels EUA i van deixar empremta en els famosos 14 punts, incloent-hi la creació de la Societat de Nacions. Al Congrés de l’Haia s’havia abordat la necessitat de crear una organització internacional per ajudar a resoldre les diferències entre governs per la via del diàleg.
Al llarg del segle XX trobem nombrosos moments en els quals les dones, individualment o de manera organitzada, van voler tenir veu pròpia en els afers internacionals. L’any 1973 Nguyen Thi Bình, representant del Vietcong, va ser una de les negociadores i signatàries dels acords de pau de París que buscaven posar fi a la Guerra del Vietnam. I a la dècada dels 80, desenes de dones es van oposar a l’armamentisme nuclear mitjançant iniciatives com el campament de dones a la base militar de Greenham Common al Regne Unit.
Si avancem fins a l’any 2000, arribem a l’aprovació per part del Consell de Seguretat de l’ONU de la resolució 1325 sobre les dones, la pau i la seguretat, fruit dels esforços de les organitzacions de dones de la societat civil que van aconseguir portar les seves exigències al més alt nivell de les Nacions Unides. La resolució 1325 reconeix els impactes específics de gènere dels conflictes armats sobre les dones i les nenes (desplaçament forçat, violència sexual i de gènere, entre d’altres), però també les aportacions de les dones a la construcció de la pau arreu del món i el seu dret a participar en condicions d’igualtat en la superació dels conflictes armats.
L’any 2016 es va signar a Colòmbia un històric acord de pau, del qual les dones no van voler ser excloses i que va incorporar l’enfocament de gènere com un dels principis que ha de guiar la seva implementació. La participació activa de les dones de la societat civil en les delegacions negociadores i als equips de mediació va ser definitiva per arribar a aquest reconeixement. Queden moltes desigualtats per superar en la política internacional en un context global d’avenç de les polítiques reaccionàries i patriarcals de la mà de líders com Trump, Putin o Bolsonaro, però el moviment feminista ja no accepta més l’exclusió de les dones de la política internacional i la seva força global ha de servir per contrarestar aquesta deriva excloent.
