Estem d’aniversari. Ara fa just un any, després de dos fracassos consecutius del procés diplomàtic iniciat el 2010, l’Assemblea General de les Nacions Unides votava a favor d’adoptar el Tractat de Comerç d’Armes (TCA).
L’acord va rebre el suport de 156 estats, 22 abstencions i el vot negatiu de 3 estats. Des de llavors, 116 estats han signat el TCA i 13 l’havien ratificat. Ahir, 18 estats més (entre els quals 5 dels 10 principals productors d’armes: el Regne Unit, França, Alemanya, Itàlia i Espanya) van ratificar-lo. Un cop hi hagi 50 ratificacions, el TCA podrà entrar en vigor.
La idea de crear un tractat que regulés les transaccions d’armes, impulsada als anys 90 per diverses ONG i premis Nobel de la pau, ha topat amb les resistències de bona part de les potències armamentístiques i amb l’atac frontal del lobi de les armes, molt enfadat pel que suposava d’inici de la fi de la seva impunitat.
I és que el TCA és un pas de gegant davant la proliferació i el descontrol de les armes arreu del món i les seves terribles conseqüències: la mort de més de 500.000 persones cada any. El comerç d’armes, fins ara, només estava subjecte a la regulació dels estats que disposaven de lleis sobre el tema (una tercera part del món). El TCA, d’abast global i vinculant, és un gran instrument per impedir, per exemple, que criminals de guerra, dictadors i genocides diversos puguin accedir al mercat mundial d’armes per abastir-se i cometre atrocitats contra població civil. Amb un TCA vigent, el que ha passat a Síria no s’hauria produït.
El TCA, que regularà totes les armes convencionals, incloent-hi les armes lleugeres i curtes, obliga els estats a fer controls interns, els prohibeix la transferència (no només venda) d’armes quan puguin ser usades per a crims de guerra i genocidis, i els reclama una avaluació seriosa dels impactes que tota possible transferència d’armes pugui tenir en la vulneració dels drets humans.
És evident que fer un món més pacífic i just va molt més enllà de la simple regulació del comerç d’armes. Però posar límits ètics i humanitaris a l’actual proliferació armamentística és un primer pas imprescindible per poder-se plantejar altres objectius més ambiciosos.