D’entrada l’interrogant és obligat: ¿és imaginable que un ex vice primer ministre i dirigent de l’oposició -encara que sigui extraparlamentària- sigui abatut, cosit a trets, a pocs metres del Kremlin? Qui conegui el territori que envolta el santuari del poder rus sap que qualsevol moviment o gest sospitós és immediatament detectat i interceptat.
Borís Nemtsov no duia escorta personal, però no és agosarat suposar que l’FSB -l’ex-KGB- controlava de prop els passos d’un opositor amb vincles directes amb la Internacional Liberal, i que al cap de poques hores havia d’encapçalar una manifestació contra la guerra a Ucraïna.
Les circumstàncies del crim fan pensar que el diguem-ne format és el mateix que l’aplicat en l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia el 2006: des del poder ningú no va ordenar res. Simplement es va permetre que uns altres, des de laberíntiques clavegueres, executessin un pla previst i desitjat.
Amb Borís Nemtsov desapareix un dels actors principals de la densa tragicomèdia que va ser la successió de Borís Ielstin. Nemtsov, nomenat el 1998 vice primer ministre amb la promesa de ser l’hereu del Kremlin -tothom deia que era el favorit-, va contemplar, impotent, com les intrigues de l’oligarca Borís Berezovski li trinxaven el futur en ser proclamat successor el kagebista Vladímir Putin.
Després Berezovski s’hauria d’exiliar a Londres, i fa dos anys moria en aquesta ciutat en circumstàncies gens clares.
La primera vegada que el vaig entrevistar, el 1995, Borís Nemtsov tenia 35 anys i en feia quatre que era governador de la província de Nijni Nóvgorod, la Gorki dels temps soviètics, la ciutat tancada on va ser confinat el premi Nobel Andrei Sàkharov. Nemtsov se sentia satisfet d’haver dirigit el pas a l’economia capitalista d’una àrea d’indústria pesant fent privatitzacions que ell assegurava que havien estat civilitzades. Es vantava d’haver rebut la visita de Margaret Thatcher.
Aquell Borís Nemtsov de to amable i presumit s’havia anat allunyant de l’iderari socialdemòcrata dels primers temps del seu mandat, quan tenia una bona relació amb el liberal progressista Grigori Iavlinski. El Nemtsov del 1995 era un convençut neoliberal amb la mirada posada en el Kremlin. Però la gran crisi financera del 1998, amb corralito inclòs, el va allunyar de la ruta del poder: va haver de plegar de vice primer ministre. Després, els escàndols etílics i econòmics de Ielstin i el maquiavel·lisme de Berezovski farien la resta.
Del Kremlin al carrer
Ja amb Putin al Kremlin, Borís Nemtsov ho intentaria tot per cohesionar l’oposició i liderar-la. Va teixir pactes amb l’excampió d’escacs Garri Kaspàrov i amb el seu antic aliat Grigori Iavlinski. Es va presentar a les eleccions a l’alcaldia de Sotxi -la seva ciutat- en vigílies preolímpiques, però amb prou feines va treure el 14 per cent dels vots.
Fins i tot va canviar el nom del seu partit: va substituir les ressonàncies neoliberals de l’anomenada Unió de Forces de la Dreta per unes altres d’evocadores de lluita social: Solidaritat.
Quan el vaig tornar a entrevistar, el 2011, Borís Nemtsov havia assumit el seu paper de polític extraparlamentari, i s’arremengava a recollir signatures al carrer o a repartir propaganda als barris. Darrere les seves sortides iròniques vaig endevinar un to aspre, fins i tot amarg. El futur més immediat no afavoriria les seves ambicions polítiques, ans al contrari.
De les mobilitzacions populars del desembre del 2011 i del maig del 2012 en van emergir nous lideratges, com el del jove bloguer Aleksei Navalni, sense cap vincle amb les corruptes privatitzacions de la dècada dels 90. D’alguna manera, Borís Nemtsov va deixar de tenir futur el dia que la majoria dels russos van descobrir que tenia massa passat. El que ningú podia preveure aleshores és que algú decidís llevar-li la vida, als 55 anys, davant mateix del Kremlin.