“Boko Haram segresta nenes cada dia, van a buscar llenya i no tornen”
A Fatima Shehu, advocada especialitzada en drets de la dona, li fascina la resiliència de la població nigeriana
Fatima Shehu té 44 anys i és advocada especialitzada en drets de la dona. Nigeriana, viu i treballa a Maiduguri, la capital de l’estat de Borno, on fa gairebé una dècada va sorgir Boko Haram, el grup terrorista que, fora del focus mediàtic globalitzat, ha convertit el nord-est del país i els voltants del llac Txad en una regió en permanent alerta i emergència humanitària i mèdica. La violència sectària i la posterior ofensiva del govern han provocat dos milions de desplaçats i 20.000 morts. Shehu ha visitat Barcelona convidada per Oxfam Intermón.
¿Simplifico si dic que Boko Haram són terroristes jihadistes?
És un conflicte multifacètic i amb una dinàmica difícil d’entendre, perquè la insurgència de Boko Haram no té cap objectiu. En funció de quina perspectiva agafes per mirar-los són un grup que lluita contra la desigualtat i la injustícia o extremistes religiosos, tot i que maten tant cristians com musulmans. És un moviment molt impredictible.
¿És un moviment contra Occident i per això ataquen escoles?
Les ataquen i les cremen però després són un grup que utilitza la tecnologia occidental. Realment quan va començar el 2009 era un grup extremadament local que protestava per les injustícies i els greuges amb el sud, i va fer una metamorfosi fins a passar a ser un problema nacional. Però també ha tingut un component internacional relacionant-se amb altres grups terroristes com Al-Qaida.
L’han donat molts cops per derrotat, però continua matant.
Boko Haram va néixer en comunitats, vivien amb la gent, fins que van agafar les pistoles i anaven matant casa per casa o pel carrer. Llavors l’exèrcit va voler reprimir-los i van començar els atacs contra civils, perquè no sabien diferenciar civils de milicians. Els militars veuen cada civil com un enemic potencial i, en adonar-nos que no podem esperar res de l’exèrcit, les comunitats ens agrupem per defensar-nos.
Què fa la Federació Internacional de Dones Juristes de Borno que vostè presideix?
A casa meva les dones no saben que tenen drets. Els abusos contra dones i nenes per part de membres de la família però també de les forces de seguretat, estan totalment normalitzats. I en cas que vulguin denunciar-los no saben a qui adreçar-se. No els és fàcil dir que han sigut violades.
Se les responsabilitza?
La societat ha sigut molt patriarcal, ha silenciat la veu de les dones i les estigmatiza. T’han violat i tothom et mira com una dona violada, bruta, i la teva família també és assenyalada. Ningú vol casar-se amb tu. I així s’adonen que és millor callar. Li podria explicar molts casos sobre aquest dilema amb què vivim.
Digui-me’n un que recordi.
En un camp vam intentar que la mare d’una noia denunciés que el seu marit i padrastre de la noia n’abusava. Però de cap manera va voler anar al jutjat perquè es preguntava qui alimentaria i tindria cura de la família, inclosa la nena abusada, si l’home anava a la presó.
Costa entendre la decisió.
Aquest cas demostra la importància de l’educació i de l’empoderament de les dones. Una dona empoderada trenca el cicle de la violència. La comunitat ha sigut molt patriarcal i la veu de la dona ha sigut silenciada. I les dones ho han acceptat. Això és el que intentem canviar.
¿Com s’integra a la comunitat una excaptiva de Boko Haram?
Pateixen l’estigma social. La comunitat no hi confia perquè han viscut amb els milicians i potser se’ls ha encomanat la seva ideologia. Moltes tornen amb dos o tres fills, que són vistos com sang de Boko Haram i es tem que poden propagar la ideologia del seu pare o que les noies poden ser informants.
No ha de ser fàcil pair el rebuig.
Potser eren dones casades i tornen amb fills o embarassades, i el marit que tenien no ho accepta. Es queden sense res i fins i tot algunes de les dones tornen a Boko Haram perquè al costat de l’emir la vida era confortable. Però si es queden a la comunitat treballem per reintegrar-les. No et pots imaginar el nivell de trauma d’aquestes dones.
Quantes noies de Chibok hi ha?
Moltes. Cada dia hi ha segrestos. N’hi havia abans que aquestes 276 noies fossin segrestades i n’hi ha hagut després. La majoria desapareixen a plena llum del dia en qualsevol poblet. Un dia surten a buscar aigua o llenya i ja no tornen.
Com va ser la seva infantesa?
Als anys 70 Maiduguri era una comunitat molt pacífica, on no hi havia gaire violència. Mai havíem vist la violència ni la devastació actual. Enyoro tot el que fèiem quan érem lliures. Anar al mercat sense por de les bombes, per exemple.
Res a veure amb la infantesa dels seus tres fills, no?
Res a veure, res. Els nostres fills han nascut en la insurgència o han passat la primera infantesa amb violència. Fins i tot poden diferenciar els trets de l’exèrcit dels de la insurgència per com sonen. Jo tenia moltes activitats i llocs per jugar però ara, a Maiduguri, no hi ha res. A falta d’activitats recreatives, s’hi ha instal·lat la cultura de la violència.
