Familiars de les víctimes de l’explosió de Beirut s'uneixen contra la impunitat

BeirutEl dia 4 de cada mes, la Mona Sawish baixa fins a la porta nord del port de Beirut i encén una espelma al memorial per les 204 víctimes de l'explosió del 4 d'agost, en què va morir la seva filla Rawan Misto, de 21 anys. Diu que repeteix el ritual, per mantenir-se viva, per no tirar la tovallola i, més important encara, per continuar lluitant per la justícia en la pitjor catàstrofe no nuclear de la història. Les autoritats libaneses van prometre explicar en cinc dies les causes de l'explosió, però sis mesos després la investigació encara no ha donat respostes.

La Rawan ho era tot per a ella. La Mona és mare divorciada de dos fills. L’Alan és el petit i amb la crisi econòmica va perdre la feina. La Rawan, que estudiava auxiliar d'infermeria, va aconseguir una feina a mitja jornada en una clínica dental a Gemayseh –un dels barris del centre més afectats per l'explosió del magatzem on hi havia centenars de tones de nitrat amònic confiscats a un vaixell el 2014–. "Era el suport de la família. Tan jove, tan plena de vida i de somnis", exclama la Mona. En el fatídic moment de la tragèdia, la Rawan era a la clínica fent l'inventari. La Mona no ha superat la pèrdua, i el dolor la “crema per dins”, ens explica. "Se'ns en va anar en un obrir i tancar d'ulls. Només vull saber per què. ¿Com és possible que els nostres polítics, sabent que perillós que era tenir emmagatzemat aquest material al port, van permetre que hi fos durant més de deu anys sense cap mesura de seguretat?", es pregunta.

L'últim record que té la Rosaline Bezdijan de la seva germana Jessica és un missatge de text en què li deia: "Ja vaig cap a casa". La Jessica treballava com a infermera a l'Hospital Saint George, al cèntric barri d'Ashrafiyeh. El seu horari laboral s'acabava a les sis de la tarda i uns minuts més tard era a l'entrada principal de l'hospital. A les 18.07, com un tsunami, l’ona expansiva de l'explosió va trencar els vidres de la porta mecànica i de les finestres del recinte de l'entrada i va estampar la Jessica contra la paret: va morir a l'acte per un fort traumatisme.

La Rosaline va acompanyar el seu pare al cotxe, després que la Jessica no respongués als missatges ni a les trucades. "Vam entrar com vam poder a l'hospital. Era un caos. En una cantonada, a terra, hi havia el cos de la meva germana, fred i sense vida", recorda amb tristesa la Rosaline. "No hi ha dia que passi que no em vingui a la memòria el seu últim missatge", diu. "Ningú [cap responsable del govern] fins ara ens ha trucat, ni ens ha presentat el condol per la mort de la meva germana. Han passat més de sis mesos i no han fet res. Ni una prova que aclareixi els fets, ni un senyal que els culpables retran comptes davant la justícia".

Independència judicial

Com ells, centenars de familiars de les víctimes busquen justícia. És per això que, juntament amb un grup del Col·legi d'Advocats, han unit esforços perquè l'explosió no caigui en l'oblit institucional. En Moussa forma part d'aquest grup d'advocats que sense ànim de lucre van decidir ajudar els familiars de les víctimes i els damnificats de l'explosió recopilant testimonis i explicant-los com presentar una demanda conjunta contra l'estat.

En Moussa defensa la independència judicial del tribunal encarregat de la investigació i la del jutge Fadi Sawan. El problema, assenyala, "és que són les mateixes autoritats les que no hi estan col·laborant". Amb això es refereix al fet que el primer ministre en funcions, Hassan Diab, va apel·lar a la seva immunitat per no haver de declarar després que el jutge Fawan l'acusés a mitjans de desembre a ell i a tres dels seus ministres de negligència en l'emmagatzematge sense cap protocol de seguretat d'un material altament explosiu. El jutge Sawan va ser apartat de la investigació dijous després que un Tribunal de Cassació donés per vàlides les denúncies contra ell de dos exministres imputats.