Una pandèmia anomenada fam s’escampa pel Líban

BeirutUna nota de comiat en la qual es llegeix “No soc un heretge, però la fam és heretgia” resumeix la desesperança en què viuen avui milions de libanesos. Ali al-Haq va decidir llevar-se la vida divendres passat al cèntric i comercial carrer de Hamra perquè la desesperació va poder més que el sentit comú. Però el seu no és un cas aïllat, sinó que almenys quatre persones més van seguir les seves passes l’última setmana. La fam s’ha convertit en una arma més perillosa que la mateixa pistola amb la qual Al-Haq va decidir posar fi a la seva vida.

El Líban porta des de fa temps sumit en un túnel fosc. La depreciació de la lliura libanesa, que cotitza entre 8.000 i 9.000 per un dòlar -és a dir, que ha perdut el 80% del seu valor-, ha convertit la classe mitjana en pobres i els pobres en ànimes en pena. Un fosc horitzó augmentat pels ininterromputs talls de llum, que arriben de vegades a 20 hores diàries, la pujada astronòmica dels preus dels productes bàsics i la retallada dels salaris dels afortunats que encara en tenen. La crisi financera exacerbada per la pandèmia del covid-19 ha portat moltes famílies a haver de canviar dràsticament de nivell de vida.

A persones com la Marwa, amb cinc boques per alimentar a casa, els costa omplir la nevera. Al cistell de la compra només hi ha dos quilos de sucre per endolcir el te, i treure la sensació de gana, un quilo d’arròs i samna (margarina de palma). El pa, diu la Marwa, s’ha convertit en un objecte de luxe. “Els meus fills tenen desnutrició. Un cop a la setmana mengen tonyina enllaunada i mortadel·la”, lamenta aquesta libanesa a l’ARA.

La Marwa tenia una feina de dependenta en un comerç de barri que va haver de tancar fa uns mesos, primer pel coronavirus i després per la crisi financera. “Ens costava més el manteniment de la botiga que vendre els articles rebaixats, així que la propietària del local ens va acomiadar a les dues dependentes”, comenta.

Els seus fills estudien en un col·legi catòlic privat que no sap si obrirà l’any vinent, perquè no hi ha diners per pagar els professors. Ella tampoc sap si podrà enviar-los a l’escola perquè hauria de pagar l’autobús, el menjador i el material escolar, i són despeses que ja no es pot permetre. El seu marit encara treballa en una empresa privada, però li han rebaixat el sou a la meitat per poder seguir pagant els empleats.

“El sou del meu marit era d’1.500.000 lliures libaneses, però des de fa cinc mesos l’hi han reduït a la meitat”, explica la Marwa. Això es tradueix en 84 dòlars al canvi en el mercat negre.

Retallades salarials

La recessió econòmica al Líban ha generat 220.000 nous aturats i retallades salarials de fins al 40%, segons un estudi d’Infopro. La recessió ha vingut impulsada per l’escassetat de dòlars, l’incompliment del deute i els efectes del confinament pel coronavirus.

A més, des del novembre de l’any passat els bancs libanesos han posat límits de retir diari per protegir-se contra una fuita de dòlars dels comptes dels dipositants, cosa que ha restringit l’accés de les persones als seus propis fons.

En un comunicat, el Banc Mundial va advertir a finals de l’any passat que fins al 50% de la població libanesa aviat podria caure per sota del llindar de la pobresa.

L’impacte de la crisi econòmica “s’ha notat més entre la classe mitjana que per la gent que és pobra”, segons Adib Nehme, exassessor regional per al desenvolupament sostenible de la Comissió Econòmica i Social de les Nacions Unides per a l’Àsia Occidental.

Mira al-Khori pertany a aquesta classe mitjana que s’ha vist particularment afectada per la situació econòmica, especialment perquè ella és l’únic suport de la família.

“Soc infermera, així que hauria d’estar bé econòmicament. Però us prometo que de vegades me’n vaig al llit sense haver pogut menjar res -lamenta Al-Khori-. M’he quedat amb la meitat del meu salari i no és suficient”. A la greu crisi financera s’hi ha de sumar la inestabilitat política, un còctel explosiu que ha tret de nou els libanesos al carrer per exigir la renúncia del primer ministre Hassan Diab i el seu govern.