De com Facebook va ajudar Trump
Ens agradi o no, les emocions pesen cada cop més que la realitat. Els temps líquids que vivim no només estan desvirtuant una de les màximes del periodisme, aquella que diu que les opinions són lliures però els fets són sagrats, sinó que qüestionen el mateix sentit de la paraula veritat. Una paraula tan desfigurada que els diccionaris d’Oxford han incorporat un neologisme, postveritat, per indicar les “circumstàncies en les quals els fets objectius són menys influents sobre l’opinió pública que les crides a les emocions o les creences personals”.
La postveritat d’Oxford funciona especialment bé als Estats Units. ¿Com, si no, ha arribat a la Casa Blanca un mentider compulsiu, que pronuncia una falsedat cada 3 minuts i 15 segons, segons càlculs de Politico? ¿Com, si no, han pogut votar 60 milions de nord-americans un venedor de fira que ofereix pocions miraculoses que només poden comprar electors desesperats?
Tres factors per explicar la victòria
L’èxit del trumpisme es basa en 3 factors. El primer és la complicitat de les cadenes de televisió que, seduïdes pels índexs d’audiència que donaven les aparicions del xòuman populista, li han regalat hores i hores de pantalla sense qüestionar el missatge. Quan, alarmats, els mitjans van començar a verificar sistemàticament les afirmacions de Trump, van descobrir que el fast-checking en aquest cas era ineficaç. Demostrar les falsedats no tenia cap impacte sobre un electorat imbuït. Aquest és el segon factor. El tercer l’han jugat Facebook i les xarxes socials.
Durant la campanya, notícies falses que calumniaven Hillary Clinton van convertir-se en virals sense cap pista sobre la seva procedència. Com diu un expert en xarxes socials, la gent no comparteix notícies a Facebook perquè siguin veritat, sinó perquè reforcen el que pensa. Paul Horner és un especialista a fabricar falses notícies que presumeix d’haver portat Trump a la Casa Blanca. S’ha fet famós perquè en aquesta campanya els seguidors de Trump han convertit les seves invencions en veritats incontestables gràcies a a la repetició continuada. El mateix director de campanya de Trump va reproduir una falsa història creada per Horner sobre un manifestant que hauria cobrat 3.500 dòlars per boicotejar un acte. Ningú no té interès a perdre el temps comprovant dades.
En els últims 3 mesos de la campanya les falses notícies penjades a Facebook per blogs radicalitzats o web fraudulentes van generar més interacció que les de mitjans tradicionals com el New York Times, el Washington Post i la NBC News, segons un estudi de BuzzFeed. Entre les 20 informacions falses més vistes, 17 eren favorables a Trump o contràries a Clinton. Eren notícies que deien, per exemple, que Clinton havia venut armes a l’Estat Islàmic o que el Papa donava suport a Trump, i es van multiplicar per les autopistes sense control de Facebook.
Barack Obama ha ironitzat més d’una vegada amb el fet que si només mirés la cadena de televisió Fox, portaveu dels conservadorisme extrem, ni ell mateix no es votaria. Doncs a Clinton no l’han votat ni els espectadors de la Fox ni els que s’han retroalimentat de les notícies falses que han circulat per Facebook. Conseqüències de la postveritat i de l’era del postperiodisme en què hem entrat.
