Exhumen cadàvers russos entre la runa de Khàrkiv

Khàrkiv (Ucraïna)A la regió de Khàrkiv, ubicada a l’est d’Ucraïna, es palpen el dolor i el patiment dels residents. La seva mirada està trista, apagada, però alhora sorprèn la força que encara els queda per tirar endavant i començar des de zero. La majoria tenen molt per explicar, ja que els seus ulls han sigut testimonis de les pitjors massacres i la seva vida ha estat constantment en perill durant més de dos mesos. Són autèntics supervivents. Aquesta part del país ha viscut un malson pràcticament des de les primeres setmanes de la invasió russa. Ara poden respirar una mica més, amb la retirada de les forces russes, tot i que en els últims dies s’han tornat a registrar alguns atacs prop de la ciutat. El maleït soroll de les explosions, malauradament, encara no ha parat de sonar.

D’això, per desgràcia, en sap molt el Valeri, un ucraïnès de 73 anys que viu a Mala’ Rohan, un poble menut molt pròxim a la ciutat de Khàrkiv. El carrer on hi ha la seva casa és un reflex del que es va viure al seu municipi. Tot està destrossat i fins i tot encara hi queden alguns tancs russos calcinats. I és que en aquest punt es va lliurar una de les batalles més intenses durant el mes de febrer, tal com relaten el Valeri i altres veïns. “Fa només set dies que he pogut tornar a veure l’estat de casa meva. Estic intentant netejar totes les destrosses que han deixat. A la casa meva hi van estar vivint soldats russos durant gairebé tres setmanes”, explica el Valeri, que va vestit amb un suèter que porta escrit “russos moriu”.

Aquest ucraïnès diu que aquesta casa té un valor simbòlic per a ell perquè va ser construïda amb les seves pròpies mans. “Són 30 anys vivint en aquesta casa. Abans de l’arribada dels russos hi vivia sol, la meva dona hi va morir fa tres anys”, explica. El Valeri convida la premsa a entrar dins la casa, reconvertida en un refugi militar per als soldats russos. A dins encara hi queda roba militar, medicines, ampolles buides, matalassos... Sembla l’escenari d’una pel·lícula.

Durant tot aquell temps, però, el Valeri no va voler abandonar el seu poble: “La meva filla em va proposar desplaçar-nos a l’oest d’Ucraïna quan van arribar les tropes russes, però jo no vaig voler”. Aquest ucraïnès va decidir quedar-se al refugi de casa de la seva filla, ubicada a tan sols uns metres de la seva. Allà hi va estar protegit amb el poc menjar que va poder recollir fins que els soldats ucraïnesos van alliberar el poble a finals de març. Quan la premsa li pregunta sobre si té por, somriu i deixa anar un rotund “no”.

El mateix dia que el Valeri atén la premsa, hi acudeixen milicians ucraïnesos que treballen amb civils per exhumar el cos d’un soldat rus que estava soterrat al seu jardí. “Nosaltres treballem amb civils. Quan un poble és segur i ja està netejat de mines i possibles artefactes explosius, ens hi desplacem per donar menjar als veïns i ajudar-los en tasques d’exhumació de cossos”, explica un dels soldats. La imatge que es pot veure abans que treguin el cos és dantesca. Una bota sobresurt de terra i al costat hi ha una espècie de làpida improvisada amb un pal de fusta on es pot llegir el nom i la data de naixement d’aquest soldat rus. Aquest, però, no és l’únic cos que hi ha en aquest carrer. Unes cases més endavant n'hi ha soterrats dos més; en aquest cas, en un pou.

Atacs contra la cultura

A només 7 quilòmetres d’aquest punt hi ha un altre poble que també ha patit els atacs de les forces russes: Vil’khivka. La vida allà també ha quedat en pausa. Regna el silenci. Tan sols alguns veïns s’animen a sortir al carrer, com la Irina, que cada dia encara es desplaça a l’escola on treballa, tot i que ha quedat arrasada pels atacs russos. Allà, aquesta dona ucraïnesa de 65 anys s’encarrega de cuidar el jardí i de fer altres tasques de neteja. Observa amb el rostre trist la que també va ser la seva escola des de l’any 1964. "Cada dia quan em desplaço fins aquí no puc parar de plorar. Sembla que estigui en un cementeri”, lamenta.

Per a la Irina, l’estratègia del Kremlin és clara: vol atacar i destruir tot el que tingui a veure amb la història, la cultura i el patrimoni d’Ucraïna. “Atacar l’educació d’un país significa atacar la nostra nació”, denuncia. Després de gairebé tres mesos de guerra, la Irina només desitja que arribi “la pau”.