L’exemple sud-coreà
PeriodistaLluny queden els primers dies de gener, quan el món mirava cap a Wuhan amb aprensió, criticava l’ocultació inicial dels contagis i qüestionava les pràctiques del règim xinès per contenir el coronavirus amb draconianes mesures que van incloure el confinament de 60 milions de persones i un exhaustiu control dels ciutadans.
Dos mesos i mig després, el model xinès pretén ser un exemple per al món gràcies a la propaganda del règim comunista, punt fort de Pequín, i al pànic de les societats occidentals, desbordades per un enemic invisible i indetectable que amenaça la nostra zona de confort i posa a prova la nostra maduresa com a societat.
La gestió del Covid-19 ha sigut, sens dubte, l’escull més complicat del lideratge del president xinès, Xi Jinping. Els metges que inicialment van denunciar la gravetat de la crisi van ser silenciats, i la mort d’un d’ells, contagiat per coronavirus, va ser un revulsiu social que encara avui plana sobre les xarxes xineses. Però el fet que els contagis s’hagin reduït de manera dràstica -dimarts passat només se’n van registrar 19 en tot el país- i que s’hagin tancat els 14 hospitals construïts expressament per acollir l’allau d’infectats -més de 80.000 a la Xina, amb 3.000 morts- confirma que el pitjor ja ha passat, i que ara Pequín compta amb l’experiència i els mitjans per afrontar un repunt o una mutació de virus.
Fins i tot l’OMS ha lloat la “valenta estratègia” de la dictadura enfront de la pandèmia, i la propaganda del règim treu múscul a costa de la seva victòria pírrica. La visita de Xi Jinping a Wuhan dimarts pretenia confirmar que considera la crisi superada. Ara la retòrica oficial se centra en posar el focus en els contagis a l’estranger, una manera de reafirmar la seva superioritat davant el poble xinès i de minimitzar l’onada de crítiques.
L’interessant és que la postura xinesa està generant una inusitada simpatia en les societats democràtiques, tot i que la seva estratègia de contenció implica sacrificar drets tan elementals com la privacitat o la llibertat de moviments a favor de la contenció. Però ¿hi ha alternativa? Sí: Corea de Sud, on aquesta setmana s’han registrat mínims històrics de contagis després de ser una de les tres potències amb més afectats del món. Al país asiàtic no hi ha hagut confinament de la població ni restriccions de moviment, sinó que s’ha confiat en el sentit de la responsabilitat de la societat.
L’estratègia s’ha basat en una transparència informativa absoluta, l’ús de la tecnologia i la implicació del públic: després de cada confirmació de contagi, les autoritats rastrejaven els moviments de l’infectat en les últimes dues setmanes, alertaven a tots els residents de les zones que va freqüentar i posaven a la seva disposició proves diagnòstiques.
La detecció precoç, segons els experts, és clau en el control de l’epidèmia. Es van arribar a realitzar 10.000 proves diàries (el país estava preparat per fer-ne 15.000 al dia) i es van designar 500 clíniques per realitzar els tests, de manera que els potencials infectats no col·lapsessin les instal·lacions sanitàries. Es va animar la població a quedar-se a casa seva i minimitzar el contacte social, i es recomana -però no s’hi obliga, com a la Xina- utilitzar mascareta. És cert que l’experiència del MERS del 2015, quan Seül no disposava de prou proves mèdiques, va donar moltes lliçons a les autoritats sanitàries sud-coreanes i a la població, que no ha dubtat a aplicar les mesures al peu de la lletra. Els resultats parlen per si sols: la taxa de mortalitat del coronavirus a Corea de Sud és del 0,7%, molt inferior a la taxa global.
La clau? Una societat conscient dels riscos i amb un enorme sentit de la responsabilitat. Potser és la incertesa -viu en guerra amb Corea del Nord des dels anys 50 del segle passat- el que revesteix els sud-coreans d’un civisme i altruisme poc convencional -capaços de sacrificar l’interès individual pel bé comú- i el que els impulsa a confiar en el seu govern a diferència de les societats occidentals, on es tendeix a menysprear els seus consells. Posats a emular conductes, sona millor el model de la democràcia sud-coreana que l’hipercontrol de la dictadura xinesa.
