Morales, de la victòria indígena a la paperera de la història

BarcelonaEvo Morales va confiar massa en la seva sort i en la popularitat que fa gairebé 14 anys el va fer alçar-se a la presidència de Bolívia com el primer indígena. El seu rostre torrat, la vestimenta del ponxo i els jerseis de llana amb colors llampants van suposar aquell 2016 la gran victòria dels pobles autòctons a l'Amèrica Llatina, una regió controlada i governada pels descendents dels colons europeus.

Nascut el 1959 en una barraca de l'altiplà, Morales va guanyar les eleccions amb el suport de la població més desfavorida, discriminada i empobrida de Bolívia, a qui podia parlar de tu a tu perquè els seus són d'uns orígens igual d'humils. En els primers anys de mandat, a Morales el va acompanyar el bon ritme a què creixia l'economia boliviana, que va fer possible que alguns dels sectors més pobres poguessin treure el cap a cert benestar. La figura menuda de Morales creixia i guanyava eleccions, però el president va voler obviar els senyals de fatiga entre la ciutadania, que no li han perdonat que s'hagi volgut perpetuar en el poder fins al punt de canviar la Constitució i acabar amb els límits de mandats. En l'últim intent, el poble li va dir prou i només l'ajuda del Tribunal Constitucional li va permetre presentar-se a una nova reelecció. Els comicis es van fer ja sota una part de la ciutadania descontenta i la sospita que el MAS (Moviment al Socialisme) maniobrava per assegurar-se una nova victòria va fer esclatar la societat i, després dels avisos de la cúpula policial i de l'exèrcit, Morales renunciava a la presidència. Després de 13 anys, 9 mesos i 18 dies, l'era Morales ha arribat a la seva fi i Bolívia s'obre ara a una època d'incertesa i de buit de poder.

Però ¿com ha arribat a un president tan popular socialment, que pot avalar una bona gestió econòmica i certa redistribució de la riquesa, a haver de sortir per cames? Aquestes són les claus de la caiguda de Morales en tres setmanes.

1.- L'ombra del frau a les urnes

El recompte de les eleccions del 20 d'octubre s'atura quan queden per acabar l'escrutini poc més del 15% de les paperetes per ordre de l'autoritat electoral. Morales ja havia sortit per autoproclamar-se guanyador, però no està clar si haurà d'anar a una segona volta perquè el reglament bolivià preveu la victòria directa en primera volta quan un dels candidats s'imposa per més de la meitat, o superant el 40% avantatja en 10 punts el segon contrincant. L'endemà el recompte continua, però entre els opositors ja s'ha instal·lat la creença que l'oficialisme ha orquestrat un moviment irregular i parlen de "frau descarat". L'oposició fa una crida a defensar la transparència del procés als carrers, en unes mobilitzacions que de seguida secunden centenars de milers de persones, mentre Morales, que manté que és el guanyador, accepta una auditoria de l'Organització d'Estats Americans.

2.- La pressió als carrers

L'oposició pressiona Morales per exigir-li la repetició electoral amb contínues protestes, aturades i vagues als carrers. La Paz, Santa Cruz i Sucre són ciutats preses pels crítics amb la voluntat de Morales a mantenir-se al poder, malgrat que cada vegada hi ha més evidències que hi ha hagut irregularitats en el recompte. Ho constata l'informe de l'Organització d'Estats Americans, que detalla que hi ha hagut falsificacions d'actes i errors en la custòdia dels vots, cosa que fa que sigui incompatible amb la democràcia. Les mobilitzacions han deixat tres víctimes mortals i centenars de ferits. Morales ha denunciat que els domicilis de tres governadors oficialistes, de la seva germana i d'ell mateix han patit atacs dels manifestants. A més, també ha assegurat que un grup de policies amotinats el van amenaçar amb detenir-lo.

3.- La rectificació de Morales

Les posicions s'enroquen: l'oposició reclama noves eleccions amb una nova junta electoral, mentre que Morales l'acusa d'organitzar-li un "cop d'estat cívic". No obstant això, el president acaba cedint a les exigències i anuncia una repetició de les eleccions després de sentir les reclamacions del Comitè Cívic de Santa Cruz, un moviment liderat per l'opositor dretà Fernando Camacho, que endureix el seu posicionament a l'exigir no només la dimissió de Morales, sinó de tot el seu govern, del Congrés i de la cúpula judicial del país, a banda, d'instar la policia a donar suport a les seves peticions.

4.- El rol de les forces de seguretat

Primera la policia i després l'exèrcit. Morales perd el suport de les forces de seguretat, que deixen clar que no aniran mai "en contra del poble". Les paraules són una amenaça o la constatació d'uns fets, segons qui sigui l'analista, però en qualsevol cas, pressionat també per les mobilitzacions al carrer, Morales tira la tovallola i anuncia la dimissió, poc després d'haver acceptat unes noves eleccions. És diumenge, tres setmanes després d'uns comicis controvertits, i la cessió de Morales aboca el país a un buit de poder.

En una carta que ha fet arribar al Parlament bolivià, Morales justifica la dimissió com una manera de recuperar "la pau social" i la voluntat d'"evitar" que els "colpistes" continuïn perseguint i reprimint els "germans indígenes". En la missiva, l'expresident acaba amb un "Pàtria o mort!" i augura que "Demà serà el moment de la reorganització i el pas al front" però que avui és el de la solidaritat.

5.- La transició fins a les eleccions

Morales no ha marxat sol. Amb ell han dimitit el seu vicepresident i els presidents del Congrés i del Senat, fet que dificulta trobar un substitut temporal que es faci càrrec del país fins que es convoquin noves eleccions, en principi en els pròxims 90 dies. El principal opositor, Carlos Mesa, ha demanat calma potser perquè ell mateix va ser protagonista d'una situació semblant. El 2003, Mesa, que era vicepresident de Gonzalo Sánchez de Lozada, va arribar a la presidència en mig de revoltes populars, però només va durar al càrrec 14 mesos, en un període políticament i socialment molt convuls per a Bolívia.