Un alpinista després de fer el cim: “L’Everest és un circ”
El govern del Nepal no posa condicions per pujar-hi
Nova DelhiEd Dohring és un metge d’Arizona que havia somiat tota la vida amb fer el cim de l’Everest. Però quan ho va aconseguir fa uns dies, es va sorprendre del que va veure. Els alpinistes s’empenyien els uns als altres per fer-se selfies. El cim, que té una superfície similar a la de dues taules de ping-pong, estava ple a vessar de gent, amb una vintena de persones concentrades. Per arribar a dalt de tot de la muntanya, va haver d’esperar durant hores fent una cua en què estaven els uns a tocar dels altres, pit amb esquena, en una zona rocosa al costat d’un precipici de milers de metres d’altitud. Fins i tot va haver d’esquivar el cos d’una dona que acabava de morir i estava estès a terra. “Va ser horrorós”, explica per telèfon des de Katmandú, la capital del Nepal, on descansa en un hotel després d’haver fet el cim. “Era un circ”, resumeix.
Aquesta està sent una de les temporades d’ascens a l’Everest més letals: almenys onze persones hi han perdut la vida, l’última dilluns passat. Algunes morts es podrien haver evitat perfectament, segons asseguren els alpinistes veterans. El problema no han sigut les allaus, ni les tempestes, ni els forts vents, sinó que hi havia massa gent a la muntanya, alguns sense cap mena d’experiència.
Empreses d’esports d’aventura porten a l’Everest excursionistes amateursque esdevenen un risc per a tothom a la muntanya. A més, el govern nepalès, que vol treure el màxim de beneficis econòmics d’aquesta mítica muntanya, ha concedit aquest any més permisos per pujar-hi dels que realment pot gestionar per garantir una ascensió amb seguretat, expliquen els alpinistes experimentats.
Emocions fortes
A tot això cal afegir-hi el gran atractiu que té l’Everest per a un grup cada cop més nombrós de persones que busquen emocions fortes. I que el Nepal -lloc des d’on es fan la major part d’ascensions al cim més alt del món-és un dels països més pobres de l’Àsia, caracteritzat per la corrupció, la mala gestió i la falta d’una normativa clara. El resultat és que l’Everest sembla aquest any una escena de la pel·lícula El senyor de les mosques.
Per fer el cim, els alpinistes aficionats inverteixen tots els diners que tenen en adquirir bombones d’oxigen que els permetin arribar al capdamunt de la muntanya i després baixar-la sense perdre l’alè. El problema és que un retard d’una o dues hores en l’ascensió o en el descens pot fer que aquests alpinistes es debatin entre la vida i la mort. Sense l’oxigen, aquestes persones no experimentades no tenen capacitat per aguantar a tants metres d’altitud. De fet, segons els xerpes i els alpinistes veterans, algunes de les persones que han mort a l’Everest durant els últims dies han perdut la vida precisament per això: van trigar tant a fer el cim a causa de l’aglomeració de gent que es van quedar sense oxigen. D’altres simplement no estaven preparats per pujar la muntanya. Per exemple, segons els xerpes, alguns alpinistes ni tan sols sabien com posar-se un parell de grampons, els estris metàl·lics amb punxes que s’ajusten a la sola de les botes per poder caminar sobre el gel.
El Nepal no té una normativa clara sobre qui pot pujar l’Everest, i, segons els alpinistes veterans, això fa que la muntanya sigui un caos. “¿T’exigeixen estar preparat per fer un triatló i no per pujar la muntanya més alta del món?”, es pregunta el veterà alpinista Alan Arnette, que considera que tot plegat no té ni cap ni peus.
L’última vegada que van morir onze persones a l’Everest va ser el 2015, i va ser a causa d’una allau. Durant els últims anys la muntanya cada cop està més fora de control. L’any passat diversos alpinistes veterans i companyies d’assegurances van denunciar que hi ha una autèntica màfia de guies de muntanya, empreses de lloguer d’helicòpters i hospitals, que intenten aconseguir beneficis de les asseguradores evacuant alpinistes així que tenen un lleuger símptoma de mal d’altura.
Alguns alpinistes també es queixen de robatoris en plena ascensió i del munt de residus que s’acumulen a la muntanya. A principis d’any, una investigació del govern nepalès va posar en evidència l’existència de deficiències en les bombones d’oxigen que fan servir els alpinistes: algunes tenien fuites, d’altres van explotar o s’havien omplert incorrectament al mercat negre.
Concessió de permisos
Però, malgrat les queixes sobre la falta de mesures de seguretat al vessant nepalès de l’Everest, el govern d’aquest país ha concedit aquest any fins a 381 permisos per pujar la muntanya, tot un rècord. La xifra de permisos augmenta cada any, però aquest any s’han superat tots els límits.
“Això no millorarà”, afirma Lukas Furtenbach, un guia que ara prefereix portar els seus clients a pujar l’Everest des del vessant xinès, a causa del gran nombre d’alpinistes que hi ha a la part del Nepal i de l’augment de persones sense experiència. “El govern nepalès se n’aprofita al màxim, hi ha molta corrupció”, adverteix.
Fonts del govern nepalès han rebutjat aquestes acusacions i culpen les empreses de trekking de les morts. Danduraj Ghimire, director general del departament de Turisme, va declarar diumenge que el gran nombre de morts d’aquest any a l’Everest es deu al fet que hi ha hagut menys dies de bon temps perquè els alpinistes poguessin fer el cim. També va aclarir que el govern continuarà concedint el mateix nombre de permisos per pujar l’Everest.
Dècades enrere, la gent que pujava l’Everest eren alpinistes experimentats disposats a pagar molts diners. Però els últims anys operadors de baix cost que treballen a Katmandú o companyies estrangeres amb preus més elevats s’ofereixen a portar gairebé qualsevol a fer el cim de la muntanya més alta del món.
Copyright The New York Times