“Molta gent al Salvador continua pensant que jo vaig assassinar el meu nadó”

San SalvadorEvelyn Hernández ha recuperat el somriure aquesta setmana. Ho ha fet després de posar fi al calvari judicial que la va portar a passar 33 mesos en una presó del Salvador després de donar a llum un nadó mort fora de l’hospital. El seu infern va començar als 17 anys: va ser violada i va quedar embarassada. L’abril del 2016, quan estava a punt de complir el novè mes de gestació, va parir a casa i la criatura va néixer morta. Es va desmaiar i ràpidament va ser traslladada a un hospital, on la van acusar d’haver-se provocat un avortament. La van sentenciar a 30 anys de presó per homicidi agreujat en un país que compta amb una de les lleis més dures contra l’avortament. Hernández sempre va defensar la seva innocència. Al febrer va obtenir la llibertat condicional i, el passat dilluns, un tribunal del país va absoldre la jove, que ara té 21 anys. El seu cas, que ha traspassat fronteres, ha servit per visibilitzar el martiri que viuen moltes salvadorenques que pateixen complicacions durant l’embaràs i que són acusades d’haver avortat intencionadament.

Què va sentir quan el jutge la va declarar innocent?

Només sentia alegria. Alegria de ser lliure i també de començar una nova vida. Sento que he tornat a viure.

Quins són els seus plans ara?

Continuar estudiant anglès i informàtica, i l’any que ve acabaré l’últim curs de batxillerat. Abans la meva fita era estudiar infermeria, però després d’haver estat a la presó vull ser advocada per defensar les dones que estan entre reixes arran de parts extrahospitalaris. També m’agradaria involucrar-me en moviments feministes per treballar en la lluita pels drets de les dones.

Com pot ser que una noia de 18 anys acabi a presó després de perdre el seu nadó?

Arran d’una violació vaig quedar embarassada. Jo mai vaig saber que ho estava, perquè vaig continuar menstruant. Llavors, vaig parir i em vaig desmaiar. Quan em vaig despertar a l’hospital, una dona que m’atenia em va dir que havia tingut un avortament. Vaig estar set dies ingressada: sempre emmanillada a la llitera i custodiada per policies després que el personal em denunciés davant la fiscalia. El setè dia em van portar a una audiència judicial i, des d’allí, a la presó.

On és la persona que la va violar?

Mai la vaig denunciar, perquè em feia por. No vaig saber res més d’ell. Suposo que continua en llibertat.

Com van ser els 33 mesos que va estar a la presó?

Quan vaig entrar sentia tristesa i por. Pensava que jo era l’única dona que havia ingressat a presó per haver tingut un avortament així. Després vaig saber que n’érem moltes, cosa que em va ajudar a tenir forces per tirar endavant. Al principi, però, vaig ser discriminada pel delicte que se m’atribuïa. A dins hi faltava aigua, hi faltava menjar... Per anar al ginecòleg havia d’esperar mínim una setmana.

Què li diria a la jutgessa que la va condemnar a 30 anys de presó?

Li diria que, gràcies a Déu, s’ha demostrat que era innocent i que tot allò de què se m’acusava era mentida.

Durant tots aquests anys de procés judicial, es va sentir sola?

En alguns moments sí, sobretot al principi. Després les diverses organitzacions em van començar a donar suport i força i vaig entendre que no estava sola i que havia de superar-ho perquè hi havia molta gent que estava al meu costat: tant al Salvador com en altres països.

Quan al febrer va tornar a la seva comunitat, ¿com va ser la rebuda dels seus veïns?

Algunes persones crec que es van alegrar de veure’m en llibertat. Però d’altres no. Penso que hi ha molta gent que hagués preferit veure’m sempre empresonada perquè continuen pensant que jo vaig assassinar el meu nadó.

Com ha fet front als prejudicis d’aquestes persones?

A aquesta gent els hi recordaria que el tribunal m’ha donat la raó, que deia la veritat. El mateix jutge va assegurar que no podia considerar-me culpable del que se m’acusava.

Què li demanaria al nou president del Salvador, Nayib Bukele, perquè no es repeteixi el seu cas?

Que la justícia analitzi bé els expedients de les altres companyes empresonades per parts extrahospitalaris. A més, crec que en el meu cas, al ser una noia provinent d’una zona rural, encara és més fàcil que et condemnin. Les noies de ciutat, que tenen estudis i una economia suficient, poden pagar i surten ràpid de la presó. La justícia ha d’actuar en igualtat i no depenent de l’economia de cadascú.

Què li ha semblat l’atenció mediàtica nacional i internacional del seu cas?

Sento nervis. Mai hagués esperat ser tan famosa. És veritat que m’hagués agradat ser famosa per una altra cosa, no per haver estat entre reixes per un avortament.

Quin ha estat el paper dels homes en la lluita per alliberar-la?

Els homes se solidaritzen menys amb nosaltres. La majoria de les dones som discriminades i el reflex d’això és que els homes que cometen delictes greus són alliberats ràpidament.