Ben Williams: "Molts votants i parlamentaris conservadors estan molt més a la dreta ara que fa uns anys"

LondresEl professor Ben Williams és un actiu comentarista de la vida de Westminster. El confessat biaix a l'esquerra no el cega, i les anàlisis que fa permeten tenir una idea generalitzada del paisatge polític britànic, també en termes històrics, un paisatge especialment convuls en els últims anys. Situa l'origen de les turbulències bastant més enrere del Brexit (2016): en la dècada anterior.

Què funciona malament a la política britànica per haver tingut cinc 'premiers' en sis anys i tres en els últims quatre mesos?

— No es pot descartar l'impacte del Brexit, un tema molt divisori, que ha provocat força inestabilitat al país, política, social i econòmica. I ha creat grans divisions en el Partit Conservador, al poder els últims dotze anys.

El Brexit és el pecat original, doncs?

— No ben bé. El Brexit és una conseqüència. Abans vam patir el crac econòmic del 2008 i els anys posteriors d'austeritat, que tenen molt d'impacte en moltes parts del país. Es pot argumentar que l'austeritat crea les condicions per al Brexit perquè moltes persones en culpabilitzen la Unió Europea, tot i que és el govern britànic que la imposa.

Rishi Sunak ja ha avançat que caldrà prendre "decisions difícils". Quines poden ser les conseqüències de la segona temporada de la sèrie 'Austeritat'?

— El Brexit ja ha passat; per tant, ja no es pot culpabilitzar la Unió Europea. Les conseqüències de més austeritat és probable que siguin un augment de les tensions socials, l'augment de la pobresa i més desigualtats regionals i socials, perquè algunes parts del país es veuran més afectades que d'altres. I hi pot haver disturbis, fins i tot.

Els conservadors es veuen a si mateixos com una ampla església on hi cap tothom. Però, ara per ara, ¿no semblen més que una barreja de grups malavinguts que només fan que lluitar entre ells?

— El Partit Conservador ha canviat els últims anys. Ara és molt més euroescèptic, i això, un cop més, és conseqüència del Brexit. Durant molt de temps hi va haver un fort corrent proeuropeu, però aquests elements pràcticament han desaparegut. Ara n'hi ha un nombre molt reduït. A les últimes eleccions hi va haver una purga. I els que no han rebut la purga, s'han retirat o s'han mort.

¿De tot plegat en podem dir 'l'efecte Nigel Farage', líder de l'UKIP?

— Els tories estaven aterrits davant les eleccions generals del 2015 per la possibilitat que l'UKIP de Farage li pregués el 10% o el 15% de diputats. I no hi havia proves evidents d'això. Però David Cameron va oferir el referèndum perquè creia que això acabaria amb l'amenaça. Va ser un enorme error de càlcul. I segur que se'n penedeix. Per tant, el que podem dir és que Farage va empènyer els conservadors més a la dreta. I molts votants, i molts parlamentaris, ara estan molt més a la dreta que fa uns anys.

I Rishi Sunak mirarà més cap a la dreta que cap al centre?

— Ja ho veurem. Ell és un brexiter. Però podria ser una mica més pragmàtic que Liz Truss en política econòmica. Durant la pandèmia, va promoure molta despesa i inversió en infraestructures, cosa totalment contrària als instints conservadors. Alguns membres del Partit Conservador l'han situat a l'esquerra.

Jacob Rees-Mogg el va titllar de socialista, sí.

— Evidentment, no ho és. Però les seves polítiques han sigut pragmàtiques. En tot cas, si vol tenir oportunitats de ser reelegit en dos anys com a molt, ha de fer polítiques més centrades.

Podrà unir el partit?

— Els conservadors estan tremendament dividits i serà difícil per a Sunak mantenir-los units. Però el seu govern és un intent de portar gent de tots els sectors, que és el que no va fer Liz Truss, que només es va envoltar dels fidels. Ha tornat carteres a gent com Michael Gove i Dominic Raab; també a gent que no li va donar un suport explícit. Per tant, sí que ha volgut ser una mica més unificador. Però és massa d'hora per fer pronòstics. I, comparat amb Johnson, tot i la seva popularitat, Sunak és una figura més unificadora. A més, al final la gent vol una mica de pausa; a la gent li pot agradar la seva personalitat, relativament menys polèmica.

Aleshores, ¿per què torna a cridar Suella Braverman, la reina de la ultradreta del partit, com a ministra de l'Interior?

— Braverman és una brexitera de línia molt dura, membre de l'ERG, un grup de diputats que va tenir molta influència a l'hora d'acabar amb Boris Johnson i amb Theresa May. Per tant, val més tenir-la dins del govern que no pas a fora, perquè és una forma de comptar amb el suport d'aquest grup.

Però si Sunak no es desfà del Protocol d'Irlanda del Nord i no talla l'emigració, s'hi tornaran.

— Sí, especialment Irlanda del Nord és un problema, i molt gran. Realment, no sé què volen ni els diputats conservadors ni els unionistes. Tothom va assenyalar que el Brexit seria un problema a Irlanda del Nord, i la comprovació de mercaderies i una frontera en alguna banda era una conseqüència inevitable de la sortida de la Unió Europea i de l'abandonament del mercat únic. Llevat que hi hagi un canvi dramàtic a les pròximes eleccions  [que es convocaran aquesta setmana vinent per la manca d’acord], això seguirà sent un veritable problema.

El laborisme està molt ben situat a les enquestes. Però Keir Starmer és realment el líder ideal de l'oposició?

— Alguns diuen que la seva estratègia, fins ara, ha sigut deixar que els conservadors es barallin entre ells. Però això és una mica perillós perquè no mostra una política proactiva. I tenint en compte que té l'esquerra del partit molt descontenta, també els ha d'oferir algunes polítiques concretes per atraure'ls.