Vols ser funcionari de la Unió Europea? Aquest és el camí

Brussel·lesEls camins que porten a treballar a les institucions de la Unió Europea són tan variats com treballadors comunitaris hi ha, però els factors geogràfics, socioeducatius i de gènere, entre altres, són determinants. De fet, tot i que hi ha personal europeu públic de totes les edats, nacionalitats i amb multitud de currículums estudiantils, el prototip del funcionariat és clar: un home de més de 45 anys –sobretot en càrrecs de responsabilitat–, belga i exalumne d'una universitat de gran prestigi.

En aquest sentit, segons una investigació feta pel setmanari Politico, gairebé una desena part dels treballadors de la Unió Europea provenen només del College of Europe, que és un centre privat situat a Bruges especialitzat en afers comunitaris i on l'any acadèmic costa prop d'uns 30.000 euros. També destaquen al rànquing altres universitats elitistes, com la d'Oxford, Harvard, Cambridge i Stanford; així com algunes de més populars, com la Lliure de Brussel·les, la Complutense de Madrid i la Catòlica de Lovaina.

Els passos següents per acostar-se a l'objectiu de treballar per a la UE solen estar marcats per triar i fer unes bones pràctiques, molts colzes i –important– conèixer i estar ben connectat a l'anomenada bombolla de les institucions europees. És a dir, amb funcionaris que ja tenen plaça, diplomàtics, periodistes, lobbistes i, en definitiva, totes les professions que tenen relació amb aquest sector.

Per descomptat, per ser funcionari de ple dret s'han de passar unes oposicions que, segons coincideixen els diferents treballadors de la UE contactats per l'ARA, són molt complicades i volen moltes hores d'estudi. Ara bé, hi ha un altre tipus de personal molt nombrós, el conegut com el contractual, que només té la plaça durant un màxim de sis anys i no ha de fer oposicions, sinó entrevistes de feina i tot un seguit de proves.

I, naturalment, el fet d'estar ben connectat també hi ajuda. Tal com assenyala un funcionari comunitari que no vol fer públic el nom, és més fàcil entrar-hi "si coneixes bé les institucions, t'assabentes de les vacants o estàs ben informat dels requisits que demanen", així com tenir-hi "amics o coneguts, com passa a tot arreu".

El fet que tinguis familiars que formin part de la bombolla hi influeix. Per exemple, un altre treballador que prefereix l'anonimat explica que els seus pares, que són funcionaris europeus, ja el van apuntar a una escola internacional i a acadèmies d'idiomes privades perquè almenys dominés l'anglès, el francès i l'alemany –les tres llengües de treball de la UE– ja pensant a preparar-lo per treballar a les institucions comunitàries. "No sabien què faria, esclar, però sempre ho van veure com una bona sortida i a mi cada vegada em convencia més", comenta el treballador públic.

El fet de treballar amb feines relacionades a l'activitat de les institucions europees o per empreses subcontractades per la UE també és una bona drecera per acabar a l'administració comunitària. "És natural que, si tens experiència en el sector i coneixes el terreny, els interessi el teu perfil", afegeix un altre treballador de la UE.

Els salts des d'administracions estatals o d'empreses privades és especialment habitual en càrrecs més polítics que s'escullen a dit. No és gens estrany que diplomàtics dels estats membres fitxin per les institucions europees o que, per exemple, periodistes passin a fer de portaveus o d'assistents de dirigents comunitaris.

Nacionalitats i generacions

El gruix de les institucions europees es troben a Brussel·les i, per aquest motiu, no és gens estrany que tant a la Comissió Europea com al Consell i al Parlament Europeu la nacionalitat predominant dels treballadors de la UE sigui la belga, segons les dades consultades per l'ARA. En segon lloc, en general hi ha països més aviat del sud d'Europa, com Itàlia, Espanya i França, i també hi té una forta presència, sobretot si es té en compte en termes proporcionals, la d'estats com Grècia i Portugal. "Venim a la recerca de bones condicions laborals", resumeix a aquest diari una treballadora de les institucions europees que també prefereix no dir el nom.

De fet, els sous dels treballadors de la Unió Europea són elevats. Segons el conveni del 2024 del personal de les institucions europees, el més baix s'acosta als 3.000 euros bruts mensuals i el més alt supera els 23.000.

Un altre factor clau és generacional i el conjunt de les institucions europees tenen un personal bastant envellit. Per exemple, a la Comissió Europea, que l'abril de l'any passat va arribar als 32.262 treballadors i és l'organisme de la UE amb més personal, al voltant del 40% de les persones contractades superen els 50 anys i més del 60% els 45. En canvi, els treballadors de menys de 35 anys amb prou feines representen l'11%.

Bretxa de gènere

Cada vegada s'està corregint més la bretxa de gènere a les institucions europees i, per exemple, al Parlament Europeu, a cada legislatura ha augmentat la representació d'eurodiputades. Enguany són el 41%. També ha seguit la mateixa evolució el conjunt del personal comunitari, si bé als càrrecs de més responsabilitats continuen predominant-hi els homes.

De fet, les dones ja són majoria entre els treballadors de la UE. A la Comissió Europea, per exemple, suposen més del 56% i al Consell més del 57%. Tanmateix, al Consell de la UE –la Comissió no separa per graus de responsabilitat– les dones només ocupen el 40% dels alts càrrecs.