"Volíem veure el fris del Partenó abans que el retornin a Grècia"

LondresAl punt d'informació del Museu Britànic, situat a l'anomenat Great Court, on hi ha la històrica biblioteca i la sala de lectura, s'han acostat els últims dies no poques persones preguntant on són els famosos Marbres d'Elgin, com es coneixen al Regne Unit les escultures i part del fris del Partenó, que es conserven al museu des del 1817. "Per veure-les abans que les retornin a Grècia, potser?", pregunta aquest corresponsal al mateix assistent que l'hi ha comentat. La resposta és flegmàtica: "De moment són allà, a la sala 18". I hi són des que Lord Duveen of Millbank va finançar la galeria que les acull, inaugurada el 1939 com a ampliació de les dependències del monumental edifici de Bloomsbury. Abans eren en un altre espai del mateix recinte.

Harry i Sue Monk, de 72 i 55 anys, un matrimoni de jubilats que ha baixat a Londres des de Carlisle, la localitat del nord d'Anglaterra on viuen, han aprofitat l'avinentesa per fer-hi una visita. "Volíem veure el fris abans no el retornin a Grècia, i ja que som per aquí…" Fa uns dies van sentir a la ràdio la informació relativa a la trobada a Downing Street, dimarts de la setmana passada, del primer ministre grec, Kyriakos Mitsotakis, i el britànic, Keir Starmer. I, tot i que l'afer dels Marbres no hagi constat oficialment a l'agenda, ni se n'hagi fet esment als comunicats posteriors, el cert és que el fris i les escultures del Partenó sempre és l'elefant a la petita habitació dels contactes bilaterals entre tots dos països.

"M'està dient que creu que les acabaran tornant? Creu que han de continuar aquí o que s'han de tornar a Grècia?", demano al Harry. "Crec que els grecs tenen dret que els hi retornin —respon—. Potser aquí n'hi pot haver rèpliques, oi?" El Harry eleva consultes amb la Sue, que s'ha acostat atreta per la conversa del marit amb un estrany, i la dona també n'és partidària sense dubtar-ho. "S'han de tornar, esclar!".

I la possibilitat de les rèpliques és ben real. Aquesta mateixa setmana, Roger Michel, director de l'Institut d'Arqueologia Digital (IDA), amb seu a Oxford, s'ha proposat per fer-les. Michel afirma que se li ha ofert un subministrament del marbre que permetria a l'IDA crear còpies gairebé perfectes per substituir els originals que podrien tornar a casa. "És l'única vegada que el govern grec ha autoritzat l'ús de marbre pentèlic fora de Grècia", comentava en una entrevista al Daily Telegraph. "En tenim prou de compromès per fer un conjunt complet dels Marbres d'Elgin. Quan la gent torni a les galeries d'aquí a uns anys, tindrà exactament la mateixa experiència visual que en els vells temps, perquè les nostres còpies serien visualment indistingibles dels originals".

Quaranta anys de demandes

Des del 1983, quan l'actriu Melina Mercouri va ser ministra de Cultura grega, periòdicament Atenes reclama a Londres la devolució de les escultures, que considera un robatori, fruit de l'espoli de l'Imperi Britànic. El debat té moltes arestes i ignorar-les és no tenir en compte ni el context històric de fa dos segles ni com la visió sobre el passat es modifica dia a dia des del present.

Quan, presumptament, Lord Elgin va obtenir el permís de les autoritats del territori per endur-se-les –entre el 1801 i el 1805–, Grècia formava part de l'Imperi Otomà. A més, en bona part Elgin les va recuperar d'entre la runa del que aleshores era el Partenó i les va adquirir i salvar –i potser espoliar– per a la seva col·lecció privada. Arruïnat, el govern britànic els hi va comprar el 1816 per 35.000 lliures de l'època. Aplicada la inflació històrica, la xifra ara equivaldria a una ridiculesa: 3,38 milions de lliures (4,08 milions d'euros).

Els darrers anys el mateix Museu Britànic ha admès la "càrrega passional" del debat i, en conseqüència, explora "la possibilitat d'un nou enfocament d'associació amb Grècia", d'acord amb la versió oficial de la institució. Aquesta posició està d'acord amb corrents museogràfics actuals. I ja hi ha hagut un museu del Regne Unit, el Horniman, que ha retornat art espoliat a Benín. I el mateix Museu Britànic ha tornat a l'Iraq obres que es van sostreure durant la invasió de l'any 2003. I el que fa vint anys era impensable, el retorn de les peces a Atenes, ara cada cop sembla més possible.

Però al Regne Unit hi ha sectors que considerarien una claudicació i una renúncia a les pressions woke retornar el fris i les escultures. Les persones que ho demanen, argumenten, volen culpabilitzar l'imperi pel sol fet d'haver sigut un dels més grans de la història. A més, afegeixen, s'obriria la porta a altres reclamacions. Si es retornessin les peces del Partenó, per què no unes altres?

L'any passat, al novembre, l'aleshores primer ministre, Rishi Sunak, va suspendre una trobada a Downing Street amb el seu homòleg grec per aquest afer. Poc abans d'aterrar a Londres, Kyriakos Mitsotakis es va referir al tema dient que la divisió d'un patrimoni grec que té 2.500 anys d'antiguitat entre el Museu de l'Acròpolis d'Atenes i el Britànic, si fa no fa meitat i meitat, era com si es tallés en dos la Mona Lisa. No és una qüestió de propietat, va dir, sinó de "reunificació".

El museu d'Atenes, obert al públic el 2009, mostra a l'espectador, en una instal·lació espectacular i alineada amb l'Acròpolis, tant les peces que s'hi conserven, el fris i les escultures, com els buits de les que hi ha a Londres. Una al·lusió a aquest retorn tan esperat.

Un altre visitant de la galeria del Museu Britànic afegeix algun matís al criteri de la parella que hem abordat en primer lloc: "La qüestió és polèmica. No en tinc una opinió gaire ferma, però tampoc no podem oblidar que gràcies a Lord Elgin les escultures es van salvar de la ruïna i que les obres ja havien quedat molt malmeses durant el setge de l'Acròpolis del segle XVII. Ara, també és veritat que si demanes al públic britànic què és el fris del Partenó, estic convençut que el 80% no sabria de què parles".

Una dada intuïtiva, sens dubte, la d'aquest visitant, que, aconsellat per la dona, molt escandalitzada per un comentari pejoratiu cap als seus conciutadans, s'estima més no identificar-se. Potser més científica és la xifra que aporta l'última enquesta feta pública sobre la conveniència o no de tornar les escultures a Grècia. D'acord amb YouGov, el 53% de la població britànica n'és partidària; el 20% no en té una opinió gaire formada, i només la resta (el 27%) s'hi oposarien.

Un altre admirador de les peces és Peter Loose, de 73 anys. Recorre la sala mentre parla amb aquest periodista. Es confessa membre del 53% a favor de la devolució a Grècia. L'home posa l'accent en el que creu que seria l'arrel del problema. "Si les acabessin retornant, s'organitzarien manifestacions d'ultranacionalistes i la premsa de dretes atacaria el govern. Crec que les acabaran tornant, però el govern s'haurà d'empescar algun estratagema per fer que la gent s'empassi el gripau. I, així i tot, hi haurà soroll". "Però si les tornen, vostè no podrà veure-les aquí", li dic. "Però els grecs les podran veure allà", rebla.

Una llei del Parlament de Westminster prohibeix, des de fa més de seixanta anys, la repatriació/retorn d'obres d'art del Museu Britànic. I, oficialment, la setmana passada el portaveu de Downing Street va assegurar que el govern no pensa modificar-la. El pes de la decisió, doncs, correspon al comitè de patrons de la institució, que sempre podrà decidir enviar a Grècia les 17 escultures i els gairebé 75 metres de fris com a dipòsit, temporal o a perpetuïtat, a canvi de la cessió d'altres obres. Quid pro quo? Probablement. Sense oblidar les rèpliques. De mica en mica, a Londres qualla la idea que el retorn s'acabarà duent a terme.