Violència política a la Unió Europea
La violència política no és un fet aïllat. Fa temps que la polarització i la radicalització s’han instal·lat en el debat polític europeu. El tiroteig contra el primer ministre eslovac, Robert Fico, és l’últim avís. Com ho van ser l’assassinat de la diputada laborista britànica Jo Cox en plena tensió pel Brexit el novembre del 2016 o la mort de la ministra d'Afers Exteriors sueca Anna Lindh, apunyalada en un centre comercial d'Estocolm el 2003. Ara fa gairebé un any l’expresidenta d’Eslovàquia Zuzana Čaputová, preocupada per les amenaces de mort que havia rebut, va anunciar que no es presentaria a la reelecció. "La gent que amenaça amb matar-me està utilitzant el vocabulari d'alguns polítics", va dir aleshores Čaputová apuntant cap a la retòrica bel·ligerant del partit de Robert Fico.
El reforçament dels extrems, l’enduriment del llenguatge i la violència verbal contra l’adversari tensen les campanyes electorals i les dinàmiques polítiques a la Unió Europea.
La policia alemanya ha comptabilitzat més d’una vintena d’atacs polítics des de començaments d’any. El més greu va passar a principis d’aquest mes a Dresden quan uns joves vinculats a l’extrema dreta van atacar l’eurodiputat socialdemòcrata Matthias Ecke mentre penjava cartells per a la campanya de les eleccions europees del juny i li van provocar ferides greus. Segons xifres policials, la violència física o verbal contra representants electes a Alemanya gairebé s'ha duplicat en els últims cinc anys i va arribar fins als 2.790 incidents registrats el 2023. A França les xifres són semblants i també van en augment. Aquesta violència es nota, sobretot, en l'àmbit local. Més del 50% dels alcaldes francesos es declaren víctimes de comportaments incívics i dubten en tornar-se a presentar. També el 40% dels alcaldes d’Alemanya asseguren que ells o els seus familiars han estat insultats, amenaçats o agredits físicament.
Aquesta polarització té conseqüències directes i contradictòries sobre el sistema democràtic. Si bé és cert que els estudis demostren que pot tenir un efecte mobilitzador sobre els votants, també indiquen que aquest efecte està impulsat per les emocions i que, per tant, mobilitzen a la contra, per oposició, per rebutjar explícitament allò que representen altres opcions polítiques. La polarització suposa la fi del "consens permissiu" sobre qüestions centrals per a la construcció europea. Però no només. El que hi ha és una crisi profunda del sistema de representació política. En un context de desconfiança institucional i de malestar social, la distància entre representants i representats s’eixampla i creixen les forces que saben explotar les pors.
Aquesta setmana, la Comissió Europea va tornar a insistir a les grans xarxes socials que intensifiquin els esforços per limitar l’amplificació algorítmica de la desinformació i dels discursos d’odi online.
Però la desinformació no s’escampa sobre terra erma. La seva capacitat de penetrar en els debats públics, de confondre o erosionar beu moltes vegades de divisions socioculturals existents, apunta cap a vulnerabilitats prèvies. Els abusos de poder, els sistemes polítics disfuncionals, la corrupció, les desigualtats i l'exclusió són brous de cultiu per a la desinformació, però també per a una desconfiança genuïna.
El conflicte i el desafiament a l'statu quo polític i social són una part essencial del pluralisme a les democràcies deliberatives. Però l’explotació de l’emocionalitat, la lògica de l'enfrontament i la identificació d'enemics, siguin tangibles o simbòlics, han pervertit aquesta contraposició.