Timothy Garton Ash: "Vigileu, la Unió Europea es podria destruir de forma bastant ràpida"

BarcelonaEn el seu llibre Europa (Arcàdia), l'acadèmic britànic Timothy Garton Ash traça un recorregut personal per l'Europa, dinàmica i transformada, de les últimes quatre dècades. Garton Ash no només observa el camí històric que ha fet el continent des de la Segona Guerra Mundial, també analitza el nou paisatge europeu –encara en formació–, que és fruit d'una superposició de crisis inèdita. El món és un lloc més convuls i, per tant, més amenaçador.

Europa és un llibre europeista. Va vostè a contracorrent?

— Una de les raons per escriure aquest llibre és que vam construir la millor Europa que hem tingut mai. I ara està seriosament amenaçada des de l’exterior i des de l’interior. He volgut dir als meus compatriotes europeus: vigileu, això es podria destruir de forma bastant ràpida. Tenim dues grans guerres a les nostres fronteres. Ara, no diria que el llibre va a contracorrent perquè, per exemple, si mires les eleccions a Polònia, el corrent pot girar. La gent es mobilitza, la gent jove, les dones, surten a votar i el corrent gira.

El llibre comença i acaba amb la història del seu pare a la Segona Guerra Mundial. ¿Encara és l’element que defineix Europa?

— Encara avui no pots començar a explicar la historia contemporània d’Europa sense tornar al 1945. Jo tenia menys de 10 anys, però afortunadament el meu pare era allà, i uso el meu pare com una espècie de vehicle literari per portar a casa de la gent l’infern que era Europa el 1945. Per descomptat, és aquí per on hem de començar.

¿És perillós per al poble europeu oblidar la Segona Guerra Mundial?

— És extremadament perillós perquè ens vam enganyar a nosaltres mateixos després del 1989, després de la caiguda del Mur de Berlín, dient-nos que fàcilment podríem tenir una Europa sense guerres. I al cap de pocs anys la guerra va tornar a l’antiga Iugoslàvia. I quan això es va acabar, ens vam tornar a enganyar a nosaltres mateixos. La guerra, com explico en el llibre, és una de les raons per les quals necessitem la Unió Europea. Tots necessitem aquesta cooperació i diàleg. En cas contrari, Europa torna a poc a poc als seus vells mals costums.

Vostè defineix els valors d’Europa com “aquell futur millor anomenat Europa”. Encara és així?

— En la majoria de països europeus, la narrativa bàsica proeuropea té la mateixa forma: estàvem en un mal lloc, volem estar en un lloc millor, això s’anomena Europa. A Alemanya va ser el nazisme, per a França va ser la derrota i l’ocupació, per a Polònia la dictadura comunista, per a la Gran Bretanya, el declivi polític i econòmic. Però és la mateixa imatge. El problema ve quan hi has arribat. I ara tenim una generació de joves europeus que donen Europa per garantida. Ho veuen com una cosa normal, quan, en termes històrics, és una anomalia profunda. Al sud d’Europa, la gent jove d'aquesta generació pensa que les coses anaven millor fa 15 anys, abans de la crisi de l'eurozona.

Ho donen per fet, però també són producte de l'Erasmus i de l'Europa poliglota.

— Absolutament; per tant, m’agrada dir que és el contrari de la famosa dita sobte Itàlia després de la unificació al segle XIX: “Hem fet Itàlia, ara hem de fer els italians". I jo dic: "Hem fet europeus, ara hem de fer Europa".

L’optimisme post 1989 va ser un miratge?

— No. Mig Europa va fer alguna mena de transició cap a la democràcia, cap a l’economia de mercat, cap a la llibertat; es va unir a la Unió Europea i a l’OTAN. Els països bàltics, que ni existien sobre el mapa d’Europa el 1989, el 2007 ja eren democràcies estables. Per tant, va haver-hi un progrés extraordinari, i aquí és quan ens tornem complaents, mandrosos, autosatisfets i arrogants. I crec que va ser llavors quan va començar un optimisme injustificat. Va ser un gran error pensar que les coses seguirien així.

El 2008 va ser el punt d’inflexió?

— Hi ha la crisi financera global per una banda i, per l'altra, la presa de dos trossos de Geòrgia per part de Vladimir Putin. Són aquests dos esdeveniments simultanis els que inicien la cascada de crisis. L'error, en una paraula, va ser l’arrogància. Pensàvem que l’eurozona funcionaria relativament bé. La UE en conjunt va ser molt complaent, en aquell moment, i els meus amics creien que països com Polònia i Hongria eren democràcies consolidades i que la UE ho garantiria. La genial Gran Bretanya de Tony Blair creia que podríeu seguir obrint-ho tot, els vostres mercats, els vostres serveis financers, la vostra immigració, la vostra cultura, i que no hi hauria cap reacció. Per tant, hi ha múltiples exemples de desmesura que s'acumulen a principis i mitjans de la dècada dels 2000, no tant a principis de la dècada de 1990.

El Regne Unit tornarà a la UE?

— He fet centenars d’entrevistes per tot Europa i aquesta pregunta sempre es formula. Rishi Sunak, que ja anava fent petits passos per tornar a la UE, ha fet aquest pas extraordinari de fer secretari d’Exteriors David Cameron, que havia defensat quedar-se a la UE. Però d'aquest govern l'únic que esperem és que s’acabi. Amb [el laborista] Keir Starmer es faran més passos petits o mitjans per acostar-se una altra vegada a la UE. I després, si tot va bé, i si la UE ho fa bé, cap al final del proper Parlament britànic, 2027, 2028, 2029, llavors es pot començar a plantejar la pregunta. Perquè s’hauran esgotat tots els petits passos a la dreta, i quedarà deixar la Gran Bretanya dins del mercat únic o la unió duanera.

Com s’explica avui el Brexit?

— De les grans coses, bones i dolentes, que han passat a Europa en els últims 50 anys, cap d’elles ha estat inevitable. La caiguda del Mur de Berlin va ser de tot menys inevitable. Va ser l’exemple entre un milió de bona sort històrica. I el Brexit va ser de tot menys inevitable, va ser l’exemple entre un milió de mala sort històrica, que ara tothom veu com a inevitable, perquè tot va anar malament. Tenies l’euroescepticisme que sempre hi ha hagut, però això et fa arribar al 40%, no al 52%. Però llavors tens una campanya molt dèbil de David Cameron; tens la crisi dels refugiats just abans, que va ser explotada de forma brillant pels pro-Brexit; tens una campanya molt hàbil a favor del Brexit, de tornar a obtenir el control, explotant cínicament la por a la immigració. I tenies Jeremy Corbyn. Si algun d’aquests factors, un o dos, hagués sigut diferent, hauria estat 52-48 en l'altre sentit.

El populisme és el principal enemic d’Europa?

— Em temo que Rússia. Europa té uns enemics horribles en aquests moments. La Rússia de Vladímir Putin és un gran enemic d’Europa. La Xina de Xi Jinping és una amenaça greu per a Europa. L’Hongria de Viktor Orbán, que és un país que ha deixat de ser una democràcia i és membre de la UE. Per tant, diria que hi ha molts perills. Certament les molt diverses formes de populisme són una de les grans amenaces. Els populistes exploten el que jo anomeno pànic civilitzacional amb la immigració per espantar un gran nombre de votants. I si l’escenari encara és aquest l'estiu que ve, durant les eleccions europees, potser veurem la UE arrossegada de manera força brusca cap a la dreta.

El nou Teló d’Acer és al sud d’Espanya i a Grècia.

— A Ceuta el teló d’acer és una tanca de més de sis metres, els filferros de pues, els focus, els reflectors, els sensors, la sorra raspada... Sembla exactament l’antic mur. Els he vist tots dos. Vam enderrocar una cortina de ferro al mig d’Europa i n'estem construint una altra als contorns d’Europa. El Mediterrani no és una barrera física, s’hi estan ofegant persones. La meva visió és, per ser clar, que hem de gestionar la immigració; hem de fer-ho, no podem agafar tota aquesta gent. Saps quantes persones són menors de 25 anys a l’Àfrica? 830 milions. Per tant, hem de gestionar-ho, però hem de fer-ho d’una manera humana i legal, i de moment estem fallant en això.

I com ho gestionem?

— Hauríem de proporcionar rutes legals, segures, accessibles per a la immigració legal. Això no ho fem prou. Hi ha gent que ho escolliria, si pogués. I al final del procés hi ha el repte de la integració. Hi ha aquest pànic civilitzacional perquè la gent sent que les persones d'origen forani no estan sent ben integrades en la societat. De fet, crec que Espanya ho està fent relativament bé en aquest aspecte, si mires arreu d’Europa. Curiosament, el Regne Unit ho està fent extremadament bé: un primer ministre hindú, un ministre d’Assumptes Exteriors negre fins fa dos anys, un alcalde de Londres musulmà. Tot és bo, i sota un govern conservador. Alemanya no ho està fent tan malament. Però a França es veuen aquestes comunitats totalment alienades.

Quina ha estat la diferència a França?

— A França s'han perdut una sèrie d'oportunitats. El model republicà francès hauria de ser el més accessible per a la gent d’origen immigrant. Cito un home molt eloqüent anomenat Abdelaziz Al-Jouhari, que diu, en un francès perfecte: “És un país hipòcrita. On és la llibertat, per a mi? On és la igualtat? On és la fraternitat?" I un dels principals motors d’integració és el mercat de treball. Una de les raons per les quals la integració funciona tan bé al Regne Unit és perquè tenim un mercat de treball molt flexible i la gent pot trobar feina. A la banlieue la gent s’hi apila, no té connexions de transport, no troba feina si es diu Abdelaziz. Per tant, la dissonància entre la teoria republicana de la igualtat a França i la realitat del mercat de treball és extrema.

Europa pot cansar-se de donar suport a Ucraïna?

— Sí. Els problemes normalment no es resolen, només se substitueixen per altres problemes. I ara tenim molts altres problemes, incloent-hi una altra gran guerra, la d'Israel i Hamàs. Però em preocupen més els Estats Units, pel que fa a la fatiga d’Ucraïna. El suport de l’opinió pública és molt més baix als EUA, enredats en una política de partits hiperpolaritzada. Si Donald Trump fos reelegit, tancaria la carpeta d’Ucraïna, i això seria un desastre. I ara la guerra entre Israel i Hamàs és clarament la prioritat per als EUA. En conclusió, tret que nosaltres, a Europa, fem més per donar suport militar a Ucraïna, per aconseguir la victòria de noves maneres, no hi haurà la contraofensiva exitosa que esperàvem. M’agradaria veure com Europa s'asseu per decidir com podem ajudar Ucraïna en el pròxim any. Perquè si no hi ha avenços l’any vinent, em temo que les veus s’aniran apagant i demanaran a Ucraïna que es conformi amb la pèrdua de facto de gairebé una cinquena part del seu territori, de la mida de Grècia. Això seria un resultat molt dolent.

Alguna de les parts té prou capacitat per guanyar l’altra?

— Fa un mes vaig ser a Lviv, en un hospital militar, parlant amb soldats que han quedat mutilats als camps de mines russos. I un d’ells em va dir: "Mai guanyarem aquesta guerra només amb el combat terrestre perquè hi ha enormes camps de mines, hi ha tres línies de defensa russa". I llavors va dir una cosa molt simple però molt reveladora: Rússia té més homes, per tant, l’avantatge és per a Rússia. Però al mateix temps, els ucraïnesos han expulsat la flota del mar Negre de Sebastòpol. La qüestió és: hi ha maneres asimètriques, mitjançant nous tipus de tecnologia, nous tipus d’armes, que puguin fer recular Rússia?

Fa dos mesos hi havia motius per pensar que l’Orient Mitjà s’estava tornant més estable del que havia estat en anys. Què ha passat?

— És molt important dir que la resposta és Hamàs, que va perpetrar aquest progrom absolutament brutal i horrible. Aquest és l’inici de la historia. I és molt important per a nosaltres a Europa començar sempre amb la paraula Hamàs i amb el fet que encara hi ha més de 200 hostatges capturats, que Hamàs utilitza civils com a escuts humans. Dit això, estic molt d’acord amb aquells que han anat dient: "Aquesta és la manera correcta d’arribar al final d’aquesta guerra?" A Dick Cheney, uns mesos després de l’inici de l’anomenada guerra contra el terror li vaig preguntar: "Com s’hauria d’acabar aquesta guerra?" I ell em va dir: "Eliminant els terroristes". En el llibre dic que el que em va sorprendre no va ser la crueltat d'aquesta resposta, sinó la seva estupidesa. I molt em temo que Netanyahu, que és una veritable desgràcia per al seu país en aquests moments, corre el perill de cometre el mateix error.

Després de la guerra, la solució torna a ser la dels dos estats?

— Absolutament. En primer lloc, no pots matar ni fins i tot desmantellar gran part del Hamàs militar. Hi ha 100.000 membres de Hamàs a Gaza. Hamàs és una ideologia, i hem vist moltes vegades en el passat que els bombardejos són una campanya de reclutament per a Hamàs. Tindràs el problema polític, òbviament amb la por, la ira i el ressentiment de la població civil. Per tant, el primer pas és pensar com es pot governar Gaza d'una manera diferent. Una altra vegada, Netanyahu descarta l'Autoritat Palestina precisament perquè no vol una solució de dos estats. Però és una possibilitat molt optimista que amb l’astúcia de la història aquesta terrible guerra pugui reiniciar el procés cap a una solució amb dos estats, perquè aquesta és, evidentment, l'única solució duradora.

Com s’explica l'estratègia de Netanyahu?

— És algú que s'aferra desesperadament al poder perquè l'alternativa al despatx del primer ministre pot ser una cel·la a la presó. I la meitat de la seva població s’estava manifestant en contra d'ell fins a hores abans que tot plegat comencés. Però dit això, hem d’entendre també la profunditat del trauma nacional del poble jueu, l’Holocaust.

¿I el nou equilibri, si arriba, passa per l'Aràbia Saudita, Turquia, els Estats Units?

— No ho sé, però el que clarament podria canviar és la política dels EUA. És molt sorprenent veure com Biden i Blinken s'estan tornant cada cop més crítics amb el rumb que ha pres Netanyahu.

Es pot imaginar un nou govern de Donald Trump als Estats Units?

— Malauradament, massa bé. De fet, si em posessis una pistola al cap ara mateix i em preguntessis qui crec que és probable que sigui el proper president dels Estats Units, diria Donald Trump perquè domina el Partit Republicà. Totes aquestes demandes sembla que el beneficien més que no pas el perjudiquen. I una gran majoria dels nord-americans diuen que Joe Biden és massa vell i fràgil. Així que si és Biden contra Trump, em temo que els europeus hem de començar a preparar-nos per a la presidència de Trump. I no ens confonguem, és probable que Trump 2.0 sigui més extrem, i més impredictible fins i tot, del que ho va ser en el seu primer mandat.

Aquests dies ha visitat Espanya. Com veu la situació?

— El primer que haig de dir és que em dol molt, en una Europa que té tantes crisis per oferir, que Espanya també ens ofereixi ara una altra crisi. Perquè, en conjunt, des de la transició a la democràcia i a Europa, Espanya ha estat un gran èxit, i la mirem com un model de democràcia. Òbviament s'ha d'intentar complir la llei i la Constitució, això està absolutament clar, però és igualment evidentment per a mi, havent estat diverses vegades a Barcelona durant els darrers 20 anys, que cal tornar a una situació en la qual pugui haver-hi un autèntic diàleg polític sobre el futur de Catalunya. Cada cop estic més convençut que això s’ha d'assemblar a un federalisme. I una de les grans coses que té Europa és que és un sistema de governança multinivell, que en realitat permet flexibilitat tant dins dels estats membres com entre els estats membres.

És possible una segona Transició a Espanya?

— Seré molt cautelós a l'hora de respondre aquesta pregunta simplement perquè va ser una transició molt gran, passar d'una dictadura feixista a la democràcia. Així que dubto abans de posar al mateix nivell qualsevol cosa que es pugui fer. I si em permets dir-ho, crec que una mica d'empirisme i pragmatisme anglesos podrien ser molt útils, aquí. Hi ha una anècdota famosa amb Madeleine Albright que explica que un diplomàtic francès li va dir: "Secretària, sabem que funcionaria a la pràctica, però funcionarà en teoria?" I aquí potser es tracta d'alguna cosa que no funciona en teoria, però que potser funcionarà a la pràctica. Òbviament estem parlant d'un compromís que al cap i a la fi és un federalisme asimètric de facto, perquè parlem d’això, en el context espanyol. Però a causa de la preocupació en altres parts d'Espanya, això potser no és tan explícit, tot i que potser tothom s'hi pot conformar.