La victòria de l'extrema dreta a Europa
BarcelonaSonneberg, una petita ciutat de l’est d’Alemanya de 57.000 habitants, s’ha convertit en el primer territori governat per Alternativa per a Alemanya (AfD). El cordó sanitari no va evitar la victòria d’un candidat, Robert Sesselmann, que proclama que Alemanya hauria d'abandonar l'euro, que “el dièsel és genial” i que ha arrossegat la CDU local al llenguatge xenòfob contra la immigració.
S’ha trencat un tabú. L’extrema dreta alemanya governarà, encara que sigui en un petit districte de l’est del país. La victòria de l’AfD és més que un símbol. És un canvi de tendència definitiu. Deu anys després de la seva fundació, Alternativa per a Alemanya entra en una nova fase marcada per un procés de normalització, que s'alimenta de la popularitat baixa del govern federal del canceller Olaf Scholz i de l’èxit que suposa que certs sectors de la dreta tradicional els hagin comprat part de la seva narrativa.
Ha estat un camí relativament ràpid. L’AfD va néixer com un partit antieuro en plena crisi econòmica que el 2015 es va reconvertir en un partit antiimmigració que, només dos anys més tard, aconseguia entrar per primera vegada al Bundestag. Ara, la crisi energètica, l’impacte de la inflació i el retorn de l’austeritat als pressupostos federals han generat un clima d'incertesa que els ultradretans han sabut aprofitar. Les últimes enquestes el situen com el segon partit en intenció de vot en unes eleccions federals, empatats amb els socialdemòcrates d’Olaf Scholz.
El fracàs de la política de cordó sanitari
La política de cordó sanitari, que promou acords entre tota la resta de partits per aïllar i impedir l’accés de l’extrema dreta al poder, agonitza. Alemanya, Bèlgica i França són els únics països de la UE que encara l’apliquen, però el temps ha demostrat que, malgrat impedir-los la gestió, no ha desincentivat el vot ni els progressius guanys electorals. Marine Le Pen ha consolidat el seu pas a la segona volta de les presidencials franceses i l’extrema dreta flamenca del Vlaams Belang governa la regió més gran de Bèlgica.
Hi ha hagut un procés contundent i ràpid de normalització de l'extrema dreta a Europa. L'arribada de Giorgia Meloni al govern d'Itàlia és el salt definitiu: Itàlia, el fundador de la UE, membre del G7 i la tercera economia de l'euro, té un govern d'extrema dreta. El resultat de les eleccions espanyoles del 23-J serviran de termòmetre per a la família dels Conservadors i Reformistes –que presideix Meloni– i que es poden erigir en un dels grups que més es pot reforçar a les pròximes eleccions europees del juny del 2024.
En aquesta acceleració cap a la normalització han convergit dos processos en sentit invers: l'afebliment dels grans partits tradicionals ha anat en paral·lel a l'èxit d'aquestes forces més radicals, no només en imposar el seu ideari, sinó també en la utilització de les xarxes socials per disseminar-lo, amplificar-lo i normalitzar-lo. Saben rendibilitzar el soroll i la por.
Dues dècades després del primer govern de coalició amb l’extrema dreta la UE, amb l’entrada del Partit de la Llibertat de Jörg Haider a l’executiu austríac del canceller democristià Wolfgang Schüssel, el panorama europeu ha canviat per complet. Aleshores, el terratrèmol polític que va suposar aquell pacte va ressonar arreu d'Europa i la UE els va imposar mig any de boicot diplomàtic per fer ben evident la incomoditat que sentia. Però des d’aleshores, dues dècades de crisis i els costos socials, econòmics i polítics de com s’han gestionat han convertit aquell vot protesta que recollien les forces radicals en un malestar general que ha portat l’extrema dreta a exercir d’alternativa de govern.
