Katerina Gordéieva: "Les víctimes de la guerra d’Ucraïna m’han ensenyat que qui sobreviu a l’infern no sent odi sinó misericòrdia"

BarcelonaKaterina Gordéieva (Rostov del Don, 1977), va cobrir com a corresponsal de la televisió russa les guerres de Txetxènia, l’Iraq i l’Afganistan. Va haver de marxar de Rússia arran de l’annexió de la península ucraïnesa de Crimea el 2014, després de ser criminalitzada pel règim de Vladímir Putin com a «agent estranger». Viu a Letònia amb els seus quatre fills i lidera un canal de Youtube amb dos milions de subscriptors. Ha visitat Barcelona per presentar el seu primer llibre, Emporta’t el meu dolor (Comanegra), en un acte al CCCB. L’obra recull els testimonis de 24 víctimes de la invasió russa d’Ucraïna que ha entrevistat viatjant per tota Europa.

Com a periodista russa, no devia ser fàcil entrevistar víctimes ucraïneses. Al llibre moltes diuen que vostè és diferent.

— Vaig néixer al sud de Rússia, a Rostov del Don, que és molt a prop de la frontera amb Ucraïna. Tenim la mateixa llengua, que és una barreja del rus i de l’ucraïnès, amb algunes paraules iguals, però amb el nostre accent... M’hi entenia molt millor que amb els moscovites. Una part de la meva família vivia a Kíiv. Mai, t’ho ben juro, la gent del sud de Rússia vam sentir odi contra els ucraïnesos i sé del cert que els ucraïnesos tampoc no ens han odiat mai. Aquesta ha estat la feina més difícil de la meva vida. Havia treballat en altres guerres, i havia col·laborat com a voluntària en una organització per a criatures malaltes de càncer. Eren experiències dures, però aquest cop era més difícil, perquè sentia una responsabilitat personal.

Se'n sent responsable?

— Soc periodista i haig de lluitar contra la propaganda. I he intentat fer tot el possible: no sé si puc canviar la història, però he intentat ser honesta i fer la meva feina tan bé com he sabut. A 1984 de George Orwell, ja es deia que l’ésser humà és feble davant el totalitarisme de l'estat. De fet, vivim la pàgina més falsa i plena de propaganda de la història de la humanitat.

Creu que Putin vol ara un alto el foc?

— No ho sé i no em crec cap d’aquests líders. Parlen i parlen, però, mentrestant, continua morint gent als dos bàndols. No crec que cap dels líders actuals realment vulgui resoldre la situació, i si et soc sincera, jo tampoc no en tinc cap, de solució. Perquè Putin no vol tornar els territoris que va robar.

Veu alguna perspectiva d’un canvi polític a Rússia?

— No hi ha ningú que pugui lluitar contra Putin, la gent té por: hi ha milers de persones a la presó i els que no hi són tenen por d’acabar igual. La meva amiga, Zhenya Berkovich, que és dramaturga i poeta, està a la presó per la seva obra, acusada de terrorisme. I les seves filles petites estan sense mare i una d’elles té una discapacitat mental. I les seves àvies han mort mentre la Zhenya està entre reixes. Li fan cosir roba dotze hores al dia sense cobrar, com en l’època del gulag. L’ésser humà és feble i ningú es vol passar la seva única vida a la presó. La gent intenta mantenir-se en silenci, protegir els seus fills, perquè no tothom té l'oportunitat de sortir de Rússia. La gent té por de ser denunciada, de ser detinguda i aquesta sensació de por s’ha estès de forma increïblement ràpida. L’estat és un enemic, és un monstre totalitari.

El règim de Putin l’ha etiquetada d’"agent estranger", igual que a la majoria dels que han gosat fer crítiques. Per què té tanta força aquesta acusació a Rússia?

— Fa un parell d'anys vaig rebre documents sobre el procés del meu avi. El sistema estalinista el va matar el 1937. En l’escrit d’acusació hi deia traïdor a l’estat i agent estranger. Així que continuo la tradició familiar. Estimo el meu país, encara que no soc russa –soc jueva– però hi vaig néixer i hi vaig passar la major part de la meva vida. Parlo rus, penso en rus i desitjo el millor per al meu país, com ho va desitjar el meu avi. Tinc por, clar. Però continuaré fins al meu últim alè. I sentiré la meva responsabilitat sobre aquest país fins al final. Sento la meva responsabilitat en aquesta guerra, la meva debilitat professional com a periodista per no haver-la evitat i espero tenir l'oportunitat d'aturar-la.

Té un canal de YouTube amb dos milions de subscriptors. Ja està fent la seva feina.

— YouTube està prohibit a Rússia, ara, i tampoc ens deixen recollir donacions per continuar filmant vídeos. I Google no ens deixa vendre anuncis. Ens han escanyat pels dos costats. Crec que hem d'acceptar que són més poderosos que nosaltres, són intel·ligents, cruels i astuts. Hem d’acceptar que no podem guanyar, la qual cosa no vol dir que no hàgim de seguir lluitant. La meva generació ha perdut la partida: hem perdut el futur que volíem per al nostre país.

Ha rebut el premi Anna Politkóvskaia pel seu canal de YouTube. Què significa per a vostè la figura de la periodista d’investigació russa assassinada el 2006?

— Anna Politkóvskaia és un referent del periodisme que jo intento fer amb aquest llibre, que no tracta de geopolítica sinó que posa el focus en les víctimes. Sempre estaré amb les víctimes, no per jutjar-les sinó per escoltar-les per no perdre de vista com la guerra destrueix vides humanes. Putin va crear aquest pla diabòlic per envair Ucraïna i robar tots aquests territoris. No sé per què dimonis els necessita: Rússia és molt gran i tenim molts territoris buits.

Vostè ha comprovat com l’ésser humà pot suportar de tot.

— La gent pot sobreviure a gairebé tot. Però els meus herois m’han ensenyat que qui ha sobreviscut a l’infern pot estimar. La gent que no ha viscut mai una guerra pot transmetre odi, però la gent que ha perdut la seva vida i ha trobat les forces per continuar vivint i continuar estimant el que transmet és misericòrdia.

Sovint quan cobreixes una guerra no ho expliques tot. Hi ha coses que et guardes per la teva intimitat o per la teva relació d’intimitat amb les víctimes. On és el seu límit del que s’ha d’explicar i el que no?

— No ho sé. Intento no perdre’m.