Viatge als pobles del Líban atacats per Israel: "Només Déu sap quan acabarà aquesta guerra!"

Frontera del sud del LíbanEl paisatge que ens acompanya a la localitat d'Alma El Shaab, al sud del Líban, són vessants de boscos arrasats a conseqüència dels bombardejos i el foc d'artilleria. Aquest poblet cristià a pocs quilòmetres de la frontera amb Israel i a prop de la costa de Naqoura, on hi ha la caserna general de les Forces de pau de l'ONU, acostumava a tenir mig miler d'habitants a l'hivern. Ara només queden 80 veïns.

En arribar a Alma El Shaab, la sensació és que és a un pas d'esdevenir un poble fantasma. A l'entrada hi ha un cartell de benvinguda a l'hotel Alma Verdi. Hi trobem Milad Aid i el seu gos, els únics éssers vius que hi ha l'establiment. La dona i els fills de Milad han marxat a Beirut, a 115 quilòmetres al nord. Però ell ha decidit quedar-se per coordinar el lliurament d'aliments a les persones grans que no han abandonat el llogaret, les tasques d'extinció d'incendis, i comptar i reportar diàriament el nombre d'atacs aeris i d'artilleria que s'hi registren.

Des que van començar els combats fronterers amb Tel-Aviv –el 8 d'octubre, després de l'atac a gran escala de Hamàs– "no hem rebut cap ajuda, ni s'han posat en contacte amb nosaltres per preguntar sobre l'estat del poble i els seus habitants", sentencia Milad, en referència a la manca d'actuació del govern i les forces de l'exèrcit libanès.

Quedar-se per militància

Milad s'ha quedat al poble per militància, perquè si no “ho protegim nosaltres, ningú ho farà”. A Alma El Shaab no s'ha permès que “cap facció política o milícia s'estableixi. No volem que el nostre poble sigui ostatge de cap grup”, puntualitza. Així i tot, encara que els milicians de Hezbol·lah no hagin fet servir Alma El Shaab com a zona militar per llançar els seus atacs amb coets contra Israel, una desena d'habitatges i el dipòsit d'aigua del poble han estat danyats per morters de tancs israelians.

Els sogres de Lara Al-Saya, libanesa de 35 anys, també van decidir quedar-se a la casa del poble. La Lara, el seu marit i els seus dos fills van aprofitar aquesta setmana de treva per visitar-los i recollir algunes coses que hi tenien, perquè s'han mudat a Beirut. “Vam marxar amb roba d'estiu, pensant que seria poc temps. Hem aprofitat aquests dies de calma per recollir les peces de roba d'hivern perquè no sabem quan podrem tornar una altra vegada”, explica. El seu sogre, Jamil al-Haddad, reconeix que ja està gran per anar i venir. “Ja he viscut moltes guerres i segueixo aquí. No me n'aniré ara”, sentencia assegut al porxo de casa seva, que va construir quan es va casar amb la seva dona fa més de mig segle.

A uns 10 quilòmetres cap a l'oest, seguint la carretera que voreja el mur de seguretat construït per Israel al costat de “Línia blava” –com es diu a la demarcació fronterera entre el Líban i Israel, ja que no hi ha una frontera reconeguda entre els dos països–, s'arriba a la localitat de Dahira, una de les més castigades pels bombardejos de fòsfor blanc. Aquí també va morir el 13 d'octubre el càmera de Reuters, Issam Abdala, i altres col·legues van resultar greument ferits en un atac aeri “dirigit” –segons Reporters sense Fronteres– contra el grup de periodistes.

Fòsfor blanc

El brunzit dels drons és constant, però els pocs veïns que surten a tafanejar estan més preocupats per la presència de periodistes al poble. Dahira, enmig d'un turó i a escassos metres del mur, s'ha transformat en un camp de tir per a Israel, on han impactat desenes de projectils que, se suposa, eren de fòsfor blanc, una substància química prohibida per les Nacions Unides i l'ús de la qual en zones poblades constitueix un crim de guerra, segons ha denunciat Amnistia Internacional.

La situació d'inseguretat pels bombardejos i atacs amb fòsfor blanc han obligat més de 50.000 libanesos a fugir de casa del sud del Líban. Moltes famílies com la de Norma Abu Sari han hagut de buscar refugi a escoles a la ciutat de Tir, a 20 quilòmetres de la frontera. Un atac aeri va destrossar l'habitatge de Norma a Dahira. Després de setmanes vivint en condicions pèssimes a l'aula d'una escola, van decidir tornar i viure entre la runa.

La segona planta de la casa està molt malmesa, així que la família s'ha traslladat a la planta baixa. Norma espera que Hezbol·lah, a través de l'associació caritativa Jihad al-Bina la compensi per les pèrdues de la seva llar i les seves terres de cultiu. A pocs metres de casa seva hi ha un terreny totalment cremat.

Allí hi trobem Abdallah Gharib, cap de la municipalitat i imam de la mesquita de Dahira, que també ha patit importants danys. Amb una branca seca toca un arbust i a l'instant un espès núvol blanc es desprèn d'entre la vegetació cremada. “No només s'han arruïnat més de 700 oliveres que tenia plantades aquí. No et pots acostar perquè és perillós, pot encendre's en qualsevol moment i cremar-te”, adverteix, mentre aixeca les mans al cel i exclama: "Només Déu sap quan acabarà aquesta guerra!".