Hasan Hasanovic: "Vam passar de tenir una casa preciosa a viure com animals"

BarcelonaHasan Hasanovic tenia 19 anys quan, al juliol del 1995, va sobreviure a la massacre de Srebrenica. El seu pare i el seu germà bessó van morir en l'assalt de les tropes sèrbies, amb 8.000 civils més, en el que ha estat jutjat com a genocidi pel Tribunal Penal Internacional. Actualment, treballa al Centre Memorial de Srebrenica i ha visitat Barcelona per formalitzar un conveni amb la Fundació Solidaritat UB, en el marc de la xarxa de l’Observatori Europeu de Memòries. En un context en què els constants bombardejos sobre Gaza i els atacs israelians contra bases de l'ONU al Líban posen en evidència la ineficàcia de les Nacions Unides davant d'un exèrcit que decideix desobeir, les lliçons de Srebrenica són més vigents que mai.

Què recorda de la seva vida abans de la guerra?

— Vaig créixer en un petit poble fora de Srebrenica. Tenia dos germans. Teníem de tot, una casa preciosa. Vaig haver de treballar molt al camp i havia de caminar vuit quilòmetres per anar a l’escola, encara que plogués o nevés. Però tothom estava sa, l'aire era net. La gent del meu poble s'ajudava. Crec que tothom era feliç, inclosa la meva família.

Fins que comença la guerra?

— Amb la guerra les coses van canviar dràsticament. Van intentar mobilitzar els serbis i embrutar-nos, alterar-nos. Aleshores vaig entendre que nosaltres, els musulmans, els bosnians, no teníem cap possibilitat de sobreviure si començava una guerra. Però semblava impossible imaginar que els veïns poguessin girar-se els uns contra els altres. Després la policia va escorcollar casa nostra i vam haver de marxar. Vam fugir d'un lloc a l'altre fins que vam arribar a Srebrenica. Vam estar un any a l’enclavament, pràcticament sense menjar. Vam passar de tenir una casa preciosa a viure com animals.

Què va passar el juliol del 1995?

— Les tropes de les Nacions Unides havien arribat i havien proclamat Srebrenica com a zona segura. Però el juliol de 1995 es van reprendre nous atacs, tot i la presència de l'ONU. Bàsicament ens vam adonar que Srebrenica seria envaïda. El meu germà petit, la meva mare i els meus avis, van córrer cap a Potocari [on hi havia la base dels cascos blaus]. Els homes ens vam unir a un grup de més de 12.000 homes que s'escapaven de Srebrenica: jo com a adult –tenia 19 anys–, el meu germà bessó, i el meu pare, que en tenia 43.

És el que es coneix com la marxa de la mort.

— Sí. Vaig passar 6 dies i 5 nits corrent. Quan ens van disparar, ja no els vaig tornar a trobar. Vaig veure tanta gent morta i ferida al meu voltant… Em vaig escapar dels soldats i vaig sobreviure a dues emboscades enormes. El 16 de juliol vaig arribar mig mort a territori lliure. La pell dels peus gairebé em queia. Estava molt prim, esgotat. Només pensava en la meva família. Alguna cosa em deia que els havien assassinat. Al cap d'un parell de setmanes vaig trobar la meitat dels familiars a l'aeroport de Tuzla: el meu germà petit, la mare i els avis materns. El 2003 vaig enterrar el meu pare i dos anys més tard, el meu germà bessó.

Com va ser tornar a Srebrenica? 

— Va ser molt difícil perquè vaig reviure el trauma. Cada dia parlava del que va passar i va ser molt dur. Però pensava que era l'única manera de sobreviure amb mi mateix, amb el dolor, amb el trauma. I cada dia estava millor. Així que vaig començar a viatjar a l'estranger, explicant la història. I després van venir els llibres. Ara fa quatre anys, vaig començar a desenvolupar un programa d'història oral; ens dediquem a oferir material educatiu per tot el món.

Com es viu ara a Srebrenica?

— És una comunitat petita, d’unes tres o quatre mil persones, en què la meitat són supervivents. I cada dia s'enfronten a la discriminació política i la negació del genocidi per part de les autoritats sèrbies. Fins i tot a través d'institucions amb finançament públic. Així que el Memorial funciona gràcies al suport de la comunitat internacional. Fem tot el possible per educar la gent, amb l'esperança que hi hagi una autèntica justícia transicional i potser algun dia, la reconciliació. Però res no avança perquè les elits sèrbies protegeixen el llegat dels seus herois de guerra i estan educant les noves generacions perquè continuïn amb el que van fer durant el conflicte. S’estan preparant per a una altra guerra i el que necessitem és pau, estabilitat i governs responsables.

Què pot fer la Unió Europea al respecte?

— Pot pressionar Sèrbia perquè s'enfronti al seu passat, que reconegui públicament el genocidi. Fer esforços per educar la gent sobre el genocidi, acostar-se als supervivents. Però això s'ha de fer genuïnament sense trucs, sense jocs polítics. 

En una entrevista vostè deia que, mentre enterrava el seu pare, homes que haurien pogut ser-ne els assassins li van escopir. Com ho fa per no odiar l'altre bàndol?

— Al principi em pensava que els odiava, després vaig rebre una teràpia psicològica. Recordo mirar una dona amb un nadó als braços i pensar: "No sé si és bosnià o serbi". Perquè tenim el mateix aspecte, parlem la mateixa llengua. El nadó és preciós i podria ser net d'un criminal de guerra, vaig pensar. I no l’odies, al contrari, sents afecció. Hem de ser capaços de sentir això, de tenir el cor net. Quan veig gent religiosa o que promou activitats religioses amb odi, aleshores dic: Déu meu, com és possible això? No és així com m'han educat. I no és així com veig el món. El problema sempre és la ideologia, la ideologia política. 

Hi ha paral·lelismes entre la situació al Pròxim Orient i el que va passar a Srebrenica?

— Nosaltres vam passar gairebé 30 anys intentant esbrinar què ens havia passat i què havia passat als nostres éssers estimats. Després vam pressionar el món perquè es digués la veritat. I va començar la investigació de les Nacions Unides i el judici del Tribunal de l'ONU. El cementiri, el memorial, havia de servir per enviar un missatge: “Això és el que no vau saber protegir”. A Srebrenica s’hi explica la història del fracàs de la comunitat internacional. Per això Bòsnia pot servir com a lliçó per a tothom: per a les víctimes, com a full de ruta per què cal fer, però també perquè la comunitat internacional no repeteixi els mateixos errors.