Quant val la dessuadora de Zelenski? Tres claus d'un viatge a Europa
Pocs dies abans que es compleixi un any de l’inici de la invasió russa d'Ucraïna, Brussel·les ha viscut aquest dijous una jornada històrica i persistentment esperada: la visita de Volodímir Zelenski, un president en guerra. Des del cor d’Europa, i abraçat per tots els mandataris europeus, el líder ucraïnès ha insistit que, al camp de batalla, el seu país també "defensa el model de vida europeu". Hi ha diverses lectures interessants al respecte. En destaquem tres.
La metamorfosi de Volodímir Zelenski, que aviat farà un any que va guardar l'americana a l’armari i es va posar la dessuadora militar més preuada, s’haurà d’estudiar a les aules de ciències polítiques. De cop i per accident va passar de ser un mandatari etiquetat pel seu passat de còmic a convertir-se en una icona global de la defensa de la llibertat davant la invasió de Vladímir Putin. La seva cotització política, per tant, s’ha disparat de forma gairebé exponencial. Els seus aliats occidentals ho saben bé: tenir una foto amb ell es paga a un preu interessant. I el viatge per Europa d’aquesta setmana també ha anat d’això. “Benvingut a casa”, escrivia en un tuit el president del Consell Europeu, Charles Michel, per celebrar, dijous, l’aterratge de Zelenski a Brussel·les. El mateix Michel i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, el rebien a peu de pista, com ho va fer el premier Rishi Sunak dimecres a Londres. Emmanuel Macron també ha aparegut a totes les fotos de l’arribada a l’aeroport de la capital belga: va volar amb Zelenski, en el mateix avió des de París, on aquest dimecres van compartir sopar a l’Elisi –també amb el canceller alemany, Olaf Scholz–, després que atorgués al líder ucraïnès la Legió d'Honor, la màxima condecoració de França creada en temps de Napoleó.
Ara, que les abraçades i els honors no ens despistin: Zelenski tornarà a Kíiv –i, per tant, a la guerra– sense res tangible, ni els avions que tant reclama ni l’adhesió exprés d’Ucraïna a la UE. Almenys de moment.
És evident, doncs, que la Unió Europea feia temps que perseguia la visita de Zelenski a territori comunitari. Més enllà d’enviar un altre missatge d’unitat a Moscou i reiterar, cara a cara, el suport a Kíiv, Brussel·les volia utilitzar una jornada com la d’aquest dijous per reivindicar que la UE i Europa encara són un actor global de rellevància i que estan a primera línia en un dels episodis més determinants de la història recent. És cert que la guerra de Putin ha cohesionat el bloc dels Vint-i-set i ha reforçat el rol de les institucions. Però també és cert que ha posat sobre la taula les febleses que comporta ser una regió tan dependent –no només de l’energia russa, també de la seguretat de la Casa Blanca– i amb una influència fràgil en regions de futur que s’auguren clau per a la geopolítica del demà.
En aquest sentit, el viatge de Zelenski ha plasmat una realitat incòmoda: el president ucraïnès va escollir anar abans a Washington i a Londres que a Brussel·les. Des de les institucions comunitàries no s’ha volgut valorar aquesta decisió, però cal tenir ben present que, en diplomàcia, l’ordre dels factors sí que és rellevant.
Mentrestant, la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, es va mostrar públicament molesta per la reunió que Macron va organitzar dimecres a París. El president francès va voler rebre Zelenski a l’Elisi després de la seva visita a Londres i abans de volar, dijous, a Brussel·les. Només hi va convidar el canceller alemany, Olaf Scholz. Tots tres van sopar junts. Això deixa, com a mínim, dues lliços destacables. La primera és que, malgrat l’adeu d’Angela Merkel i les turbulències dels darrers mesos, l’eix franco-alemany continua sent el motor d’Europa i, a hores d’ara, no sembla que cap altra aliança pugui substituir-lo. La segona és que queda prou clar que qui té les regnes d’aquest eix és París i no Berlín.
Quan va ser secretari d’Estat de Richard Nixon, Henry Kissinger va deixar en herència una pregunta incòmoda, que ressuscita sovint: “¿A qui truco, si vull parlar amb Europa?”. Si ara Kissinger volgués parlar amb Europa, probablement, hauria de trucar a Macron.