La V República, desbordada

BarcelonaVes per on, ni Le Pen, ni Macron. El protagonista ha estat el jove primer ministre Gabriel Attal. El temps dirà si Macron l’ha enviat al primer pla pensant inútilment en salvar-se ell o si és el primer pas de la construcció d’un nou lideratge. Sense ambigüitats: “Ni un sol vot ha d’anar a l’extrema dreta”, ha dit. Tot reclamant el vot per Ensemble (Junts per la República), la seva coalició, ha garantit que els seus candidats que hagin quedat en tercer lloc desistiran en favor d’un candidat que defensi com ells "els valors republicans". “És un deure moral” contra l’extrema dreta en un moment en què gran part de la dreta arreu d’Europa –a Espanya, per exemple– l’està legitimant.

Si el vot de la primera volta de les legislatives franceses té un missatge clar és el fracàs del president. El país se li ha escapat de les mans i costa entendre que, en els tres anys de mandat que li quedin, pugui recuperar l’autoritat necessària per redreçar una República que ha rebut un cop insòlit, agreujat pel context d’expansió de l’extrema dreta a Europa. Arribarà Macron al final del seu mandat?

La confirmació de l’eclipsi de Macron és titular destacat d’aquesta nit electoral francesa. Tanmateix, que fos previsible no pot restar importància al resultat. L’esdeveniment que la V República encara no havia conegut: Reagrupament Nacional arribant primer amb possibilitats reals d’aconseguir una significativa majoria amb escons i, per tant, d’investir Jordan Bardella com a primer ministre. Un fracàs de tots, no exempt de còmplices.

Semblava impensable, i l’ha fet possible el procés de confusió entre política i diners a partir de la presidència de Sarkozy i la descomposició del Partit Socialista que Macron va aprofitar per fer la seva fugida endavant i construir el seu –efímer, pel que sembla– espai d’autocràcia aristocràtica. Tenia majoria a l’Assemblea Nacional i li quedaven tres anys de mandat. Era lògic aprofitar-los per fer les correccions polítiques necessàries per recuperar connexió amb els francesos i afrontar en millors condicions la nova legislatura. Va preferir donar-li l’opció a Marine Le Pen. Ara surt Attal a salvar els mobles. Malament rai.

I això ens porta a un altre titular de la nit electoral. Des del primer moment l’esquerra ha apel·lat també al desistiment republicà, l’única possibilitat que l'RN no lideri el govern de França. De seguida, tanmateix, han aparegut les limitacions. Mélenchon, un personatge tòxic i malcarat que fa temps que té l’esquerra francesa atrapada, ha volgut sortir el primer a donar la consigna, i és una mala manera de començar perquè té una peculiar capacitat per generar rebuig més enllà del cercle dels seus. Després Olivier Faure i Raphaël Glucksmann han apujat el nivell i l’ambició del discurs. El PS té una oportunitat de renéixer afrontant Le Pen des del primer minut.

Res no és fàcil en l’actual context europeu. Però, acabi com acabi, Macron deixa una dreta cada cop més disposada a fer camí amb l’extrema dreta. Aquesta nit probablement és el principi del final del president estrella. Segur que la distància, la supèrbia del que es creu per sobre dels altres, l’ha perjudicat. Fa la sensació que veu el món per un forat –el de les elits econòmiques i de comunicació– i que no arriba a connectar amb el que passa a la vida quotidiana. En un moment en què a França les esquerres porten temps fora de joc, entre la indefinició dels socialistes i la inconsistència cabrejada de personatges com Mélenchon, el vot francès expressa el que veiem arreu, començant pels Estats Units: el desconcert de la ciutadania davant els accelerats canvis econòmics, tecnològics, ambientals, culturals i socials que la desborden i fan trontollar la seva confiança en les democràcies.