La Unió Europea necessita fer creïble l'ampliació

La invasió russa d'Ucraïna ha fet de l'ampliació de la Unió Europea un imperatiu geopolític, i els Vint-i-set tornen a parlar d’obrir les portes. La guerra ha fet caure el tabú i ha descongelat un procés carregat de frustracions històriques, que avui acara el futur europeu dels Balcans occidentals amb el d’Ucraïna, Moldàvia i Geòrgia.

Però del gest simbòlic d’oferir l’estatus de candidat a començar a negociar i imaginar una pròxima entrada a la Unió hi ha un llarg camí que no només han de recórrer els aspirants al club comunitari. Hi ha tota una maquinària institucional europea que s’ha de posar en marxa i, sobretot, s’ha de concretar la voluntat política d’alguns països membres que, durant anys, han utilitzat l’ampliació com a espantall electoral.

Perquè les promeses d’adhesió siguin creïbles, la UE ha de demostrar que també pensa complir la seva part de la feina per garantir el que a Brussel·les anomenen “capacitat d’absorció” dels nous membres. És responsabilitat de la UE que una possible futura ampliació funcioni. Els records dels costos polítics i institucionals de la gran ampliació del 2004 continuen presents en la memòria de moltes capitals comunitàries. Per tant, a més de reclamar reformes als aspirants, els Vint-i-set han de començar a discutir seriosament com afectarà l’entrada de nous països al procés de presa de decisions de la Unió –un procés, ja ara, llarg i exposat al veto i als interessos contradictoris dels seus membres–. "Hi ha risc de paràlisi?", es pregunten alguns.

També cal parlar de diners. Hi ha preocupació per la capacitat fiscal d’una Unió Europea que durant dècades es va anar ampliant mentre reduïa el pressupost comunitari. Les últimes crisis han revertit aquesta tendència, però només cal veure la tensió que hi ha en aquests moments a Brussel·les sobre com reformar les regles fiscals per saber que trobar els diners per contribuir al desenvolupament d’uns futurs membres amb nivells de vida per sota de la mitjana comunitària serà un desafiament polític i econòmic per als Vint-i-set.

Fragilitat i flexibilitat

Brussel·les planteja ara una adhesió gradual, amb una entrada primer al mercat únic i un increment per etapes dels fons a la preadhesió. Una dosi de realisme que reforça la idea que, aquest cop, la via per a l’entrada de nous socis comença a ser possible.

El gran interrogant, però, continua sent el temps. Com garantir que Moldàvia i Ucraïna no acabaran en el mateix "purgatori" –en paraules de l’antic assessor del departament d’Estat dels EUA Max Bergmann– on els països aspirants dels Balcans occidentals han estat allotjats durant anys, immersos en una “cursa de tortugues”, com ho qualifica un informe de la European Stability Initiative publicat l’any passat. Atrapats en un procés d'adhesió “disfuncional” i "opac". Només cal veure la crueltat que la UE ha mostrat amb Macedònia del Nord, víctima una vegada i una altra d’agendes polítiques, primer a Grècia, després a França i ara a Bulgària, que han anat paralitzant el seu procés d’adhesió.

Montenegro, que porta negociant la seva adhesió des del 2012, és probablement el país més ben situat en el procés de reformes, però els experts calculen que no entraria a la UE fins a finals d’aquesta dècada. Tot plegat ha acabat afectant la confiança de la ciutadania dels Balcans en la Unió, especialment a Sèrbia, on un 61% de la població declara que no confia en la UE.

La credibilitat de la Unió Europea necessita molt més que promeses per poder-se refer de tants anys de dilacions polítiques i renúncies. I, malgrat la urgència geopolítica que suposa la guerra a Ucraïna, el procés d’ampliació de la UE continua sent fràgil i arbitrari. L'Hongria de Viktor Orbán o la França post Macron podrien tancar la porta a l’ampliació en qualsevol moment, si així ho volguessin per interessos polítics.