Ucraïna, tres anys després: “El pitjor és pensar que pot ser que la guerra no s'acabi mai”

Nikopol (Ucraïna)La sirena udolava amb força. Una veu amortida a través del megàfon informava els ciutadans que podien continuar la seva passejada. D’un costat, una família amb un gosset avançava sense prestar atenció a l’agitació del voltant. Des d’un turó proper, entre edificis amb finestres tapades amb fusta, s'albira la Central Nuclear de Zaporíjia, banyada per les últimes resplendors del sol. Aleshores vam treure la càmera i, de sobte, un home d’uns 50 anys va córrer cap a nosaltres. Es deia Oleksandr i era veí d’un edifici d’apartaments proper.

"Sou periodistes? Heu vingut a gravar el dron?", va preguntar amb desconfiança. Malgrat els esforços per millorar la percepció de la premsa, a les ciutats properes de la línia del front els periodistes continuen sent rebuts amb escepticisme. Al començament de la guerra, molts creien que la seva presència atreia atacs i destrucció.

En poc minuts vam entendre a què es referia. Les línies elèctriques que havien caigut ben a prop eren conseqüència d’un atac amb drons que havia tingut lloc només una hora abans de la nostra arribada. L'Oleksandr viu a Níkopol. Malgrat els bombardejos incessants d’artilleria i els atacs amb drons, es nega a abandonar la ciutat. A l’altre costat del riu Dniéper hi ha Enerhodar, ocupada des del principi de la guerra.

Els militars sostenen que aquesta ciutat no ha tingut el mateix destí que d'altres a la regió de Donetsk, en què la destrucció és constant, només perquè l’enemic té por de fer esclatar accidentalment la central nuclear. No obstant això, cada dia arriben notícies de cases destruïdes i morts, majoritàriament de civils. Aquesta proximitat amb la mort es reflecteix en els petits detalls: a les botigues i cafeteries, en lloc d’acomiadar-se amb un "bon dia", ara diuen "que tinguis un matí silenciós".

La vida sota l'ocupació

Un dels interrogants recurrents entre els habitants de Níkopol és com seria la vida sota l'ocupació. Travessar el Dniéper en aquesta zona no sembla una tasca impossible, de manera que, periòdicament, circulen rumors sobre la possibilitat que les tropes russes ho intentin. De qualsevol manera, la guerra ha transformat Níkopol.

L'Oleksandr lamenta que gairebé no quedin veïns, però el seu amor per la ciutat és el que el manté allà. Molts residents no van suportar la situació i, al començament de la guerra, van fugir en cotxes. Alguns, segons ell, encara tenen por de ser reclutats pel centre de mobilització. Amb nostàlgia recorda els passejos tranquils pel moll: “Teníem un nucli antic construït per un alemany”, diu. Segons els locals, aquell home estava casat amb una dona de la zona i havia invertit molt a la ciutat. Ara, entrar en aquella zona és impensable: podria ser un viatge sense retorn. Al moll del Dniéper només queda una tanca amb filferro espinós.

Abans fins i tot la mateixa ciutat es mantenia surant. Dues grans fàbriques asseguraven feines amb salaris decents. Ara, l’únic “benefici” és un augment del sou d'1,20 euros per hora quan l’amenaça de bombardeig és imminent, és a dir, gairebé sempre. La planta de producció de tubs és un objectiu prioritari per als militars russos. Com en tantes altres ciutats, a Níkopol la gent vol que la guerra s'acabi. Però si aquest final arriba en forma d’un conflicte congelat, la ciutat canviarà per sempre. Es convertirà en una franja fronterera permanent, un lloc on el iode s’emmagatzema en farmacioles per si de cas.

Aquests canvis no són exclusius de Níkopol. La guerra ha reconfigurat el país, i ha dividit el temps en un abans i un després. Els que recorden aquells primers dies solen dir el mateix: no haurien imaginat mai que el conflicte s’allargaria tant. I això, més que cap altra cosa, ha estat el cop més dur: la certesa que això durarà anys, potser tota una vida. “El pitjor és pensar que la guerra pot ser que no s'acabi mai”, confessa un guàrdia fronterer que vivia en una zona ocupada. Si casa seva queda definitivament en territori rus, sap que mai hi podrà tornar, almenys no com a home amb un passat militar. Parla sota anonimat per no posar en perill la seva família.

La guerra també ha deixat la seva empremta a la capital. Abans del conflicte, Kíiv encarnava el dinamisme de la globalització, aquella mateixa globalització que els portaveus de l’administració Trump ara prometen desmantellar. Els especialistes en tecnologia guanyaven salaris astronòmics segons els estàndards del país, treballant a distància per a gegants com Amazon. Per a molts, no tenia sentit emigrar: els impostos eren baixos i les condicions raonables. Avui, la indústria, que un moment va ser el motor de l’economia ucraïnesa, enfronta la seva pròpia crisi.

“Els acomiadaments són massius, tanquen departaments sencers, els sous es retallen”, explica en Kostya, un enginyer informàtic de nivell alt. I la mobilització afegeix una altra capa d’incertesa. Ni els clients estrangers ni els nacionals mostren interès per les realitats de la guerra. Així, els treballadors fan el que poden: acumulen generadors i rúters de recanvi i intenten mantenir, amb penes i treballs, el ritme d’un món que no espera ningú.

Per més difícil que sigui, fins i tot en les pitjors circumstàncies un es pot adaptar si té prou voluntat. L'Andriy, un traductor de 40 anys, cria la seva filla petita en una ciutat sotmesa a bombardejos constants. Amb el temps, la nena ha après a distingir el so dels drons i fins i tot pot dir “dron FPV”. El problema és que, quan sent el brunzit, corre cap al soroll i crida: “Dronet, vine amb nosaltres!”. Ara, els seus pares s’enfronten al repte d’ensenyar-li a amagar-se sense generar-li una nova fòbia.

Una treva congelada

Reflexionant sobre el tercer aniversari de la invasió, que es compleix aquest dilluns 24 de febrer, l'Andriy reconeix que aquesta data finalment els va obligar a veure el que s’havien entestat a ignorar durant vuit anys, el conflicte al Donbass. “Hem après a trobar la calma durant les alarmes, a planificar el futur amb més flexibilitat i a tolerar millor la inestabilitat emocional dels nostres veïns. També hem començat a valorar l’experiència bèl·lica dels nostres avis”, diu.

La proximitat de la mort i la capacitat de viure amb la pèrdua són ara part intrínseca de la vida d’un soldat. Són dos dels canvis que més esmenten els combatents després de tres anys de guerra. “M’agradaria repel·lir un KAB [una bomba guiada d'alta precisió, molt devastadora] amb el front”, diu, gairebé somiador, el Dmitri, àlies Jájol, mentre fem un cafè carregat de sucre després de tornar des de les posicions avançades. Va començar el seu camí en aquesta guerra a Kherson, però no va entendre què estava en joc i què suposava fins que va ser massa tard. “Quan va morir el meu primer company, vaig entendre que tot això era real. Va ser llavors quan la guerra va canviar completament per a mi”. El Dmitri recorda cadascun dels seus camarades caiguts i em mostra una galeria interminable de fotos.

A pocs quilòmetres del front, un grup de soldats a la rereguarda juga a un joc basat en associacions divertides. Les frases sobre Putin generen les rialles més fortes. La conversa avança lentament, saltant d’anècdotes militars a històries quotidianes. No és una nit inusual; es reuneixen cada setmana. Però l’atmosfera es desploma de cop quan un d’ells esmenta dos “dos-cents”, el codi per als caiguts en combat. “Perdó, han mort dos dels nostres operadors de drons. Crec que és moment d’acabar el joc. Ja no té gràcia”, diu una comandant.

No obstant això, aquest aniversari també ha portat una nova pregunta: el futur d’Ucraïna. Què passarà quan el soroll informatiu s’apagui i comencin les negociacions de pau? Taras, artiller de la 68a brigada i en guerra des del primer dia, creu fermament en un futur lluminós. “Som un poble treballador i amb talent. Ja ho hem demostrat a Europa. Estic segur que, amb una mica d’ajuda, reconstruirem el país, potser fins i tot millor que abans”.

A la línia zero, a Donetsk, mentre carreguem subministraments en una furgoneta, tres operadors de drons discuteixen el futur d’Ucraïna després de la guerra. El fred impedeix converses llargues, i les explosions cada vegada més properes tampoc conviden a la relaxació.

—Creieu que hi haurà pau? —els pregunto.

—És difícil que arribi aviat —respon un d’ells.

—El que em fa més por és que Ucraïna acabi amb un govern pro-rus o que capitulem. Per a nosaltres, això només vol dir una cosa: la presó.

—O l’exili.

—Exili? I qui ens deixarà travessar la frontera? —diu el tercer fent broma.

El Myroslav, de 41 anys, cap de premsa de la 68a brigada i soldat des del primer dia de la guerra, tampoc sent que la pau estigui a prop. “La pressió de Trump perquè ens rendim davant de Rússia difícilment es pot anomenar pau”, diu. Per a ell, l’única pau real és la restauració de les fronteres d’Ucraïna del 1991. Quan li pregunto per l’escenari més probable, menciona una congelació del conflicte: “Serà una mica com la situació de l’ATO [Operació Antiterrorista conduïda pel govern de Kíiv a Donetsk i Luhansk contra les milícies separatistes pro-russes]. I això si tenim sort i no continuen els bombardejos des de l’altra banda. Però això tampoc és pau, només és una treva gelada”.