Kira Rudik: "A Ucraïna hem après a entomar que no tenim demà: no podem fer plans"

LondresHa passat gairebé un any des que vam parlar per primer cop. Kira Rudik, de 37 anys, continua al capdavant del partit liberal i proeuropeu Holos (Veu) d'Ucraïna. Durant aquest temps ha desplegat una intensa activitat diplomàtica internacional –ha visitat 34 països–, l'altre gran front de lluita del seu país. Com ha fet el president Volodímir Zelenski des del primer dia de la invasió russa, Rudik ha mirat de convèncer els aliats occidentals que necessiten molta més ajuda i que cal sancionar molt més durament Rússia. Les dues missions són a mig camí, diu. En conversa entre Londres i Kíiv, fa balanç d'un any de guerra.

Com creu que l'ha canviat, la guerra?

— Quan vam parlar per primera vegada ningú sabia què passaria, ni quant de temps hauríem de lluitar. Res. El principal canvi, per a tothom, és que a Ucraïna hem après a entomar que no tenim demà i que no podem fer plans. Quan et despertes amb el so de la sirena d'alerta saps que al cel hi ha una enorme peça de metall que matarà algú i potser ets tu.

El record més dur?

— Ja no sé si és el més dur. Vaig anar a Butxa i a Irpín l'endemà de l'alliberament: hi vaig veure coses que sempre més m'acompanyaran, com les sales de tortura; vaig parlar amb supervivents de violacions; vaig veure cadàvers de persones a qui havien arrencat les fundes dentals, com a la Segona Guerra Mundial. Hi vaig anar perquè sé que en algun moment Putin intentarà dir que el que hi vaig veure no va passar mai.

Quantes vegades ha plorat aquest any?

— Moltíssimes. Però una de les que més recordo va ser d'alegria. Era el dia que esperàvem els primers nens evacuats de Mariúpol, enviats pels seus pares mentre encara eren a la ciutat. Quan el primer autobús va arribar a Kíiv i el conductor va dir "Cap ferit, cap víctima", vaig arrencar a plorar, d'emoció i d'alegria.

Creu que Occident fa tot el possible per aturar Putin?

— No del tot. Però Occident ha arribat molt lluny, sobretot si ho comparem amb el que deia al principi.

Confia que finalment arribaran els avions?

— Els necessitem desesperadament. Hem après que les coses que eren impossibles al final són possibles. I hem après que l'inici de qualsevol conversa sempre és un no. Per tant, crec que en algun moment rebrem els avions. Fa tres setmanes un míssil va impactar contra un edifici a Dnipró i va matar 46 persones. Moltes eren al llit. Per això, exactament, necessitem els avions. Per nosaltres és qüestió de vida o mort.

Quantes vegades ha somiat que la guerra s'havia acabat?

— Cada dia. Li passa a tothom, crec. Somio que la guerra s'ha acabat i que tinc la meva família asseguda al pati de casa i podem sopar a l'aire lliure sense por dels míssils. Però em desperto i m'adono que només somiava.

Ucraïna realment està guanyant la guerra? Algú pot guanyar mai una guerra?

— M'has fet dues preguntes. Ara, els nostres fills saben què és amargar-se quan senten el so de les sirenes. La primera vegada que vaig poder sortir d'Ucraïna des de l'inici de la invasió vaig anar a Varsòvia, el maig de l'any passat. Era al centre de la ciutat. Feia un dia ben bonic. De sobte, vaig sentir la sirena d'una ambulància i en un segon era a terra, cobrint-me el cap amb les mans. Actuava com si fos el més normal del món. Per això crec que ningú pot guanyar mai res d'una guerra. Dit això, estem mobilitzats, lluitem i rebem suport, no tan ràpidament com caldria, però en rebem. I si bé encara no podem dir que estem guanyant, ho estem aconseguint. I, encara més important, crec que el món s'ha adonat que ens cal molta més ajuda. I tinc l'esperança que ens la donin. Potser és una esperança insensata.

Fa un any em va dir que no odiava els russos. I ara?

— No els odio. Però vull que sàpiguen que treballarem perquè els responsables de tanta mort i destrucció siguin jutjats. Hi ha d'haver dos tipus de justícia. Hem d'establir, primer, un tribunal per a Putin i tots els que li han donat suport a la Duma i a l'exèrcit, tots aquells que han donat les ordres de destruir el nostre país. I hi ha d'haver també un altre tribunal per a tots aquells que han violat i assassinat i torturat: a Butxa, Irpín i tants llocs més. No sento odi: sento necessitat de justícia.

Perquè això passi, no només han de guanyar la guerra sinó que, pràcticament, s'hauria d'ensorrar l'estat rus. I sembla difícil.

— De fet, és l'única manera que el nostre país sobrevisqui, que s'ensorri l'estat rus. Putin acceptarà la derrota? No. Per tant, sempre ens amenaçarà. La pregunta és: ¿com ens assegurem que Rússia no ens torni a atacar? Aquesta és la part més important de guanyar la guerra. O hi ha una veritable pressió internacional perquè Rússia s'aturi o caldrà que s'ensorri. És l'objectiu més important del món ara mateix. En cas contrari, sempre voldran destruir-nos. I no només a nosaltres: mireu què fan a Txetxènia o a Geòrgia i quins són els plans de Putin per a Moldàvia.

És impossible la pau amb Putin?

— La pregunta continua sent la mateixa. Qui garantiria que complís la seva part del pacte? Les Nacions Unides? Una altra organització? Com que ningú no es refia de Putin, ningú vol ser-ne garant de res. Per a Putin, atacar Ucraïna ha sigut la seva gran aposta per passar als llibres d'història. I de la història, el que nosaltres hem après és que els russos no s'aturaran fins que algú els aturi. Però Putin juga a llarg termini. I espera que Occident es cansi de donar-nos suport. La intenció de Putin és que la guerra s'allargui molts anys. Però si hi ha més sancions, si rebem les armes ara i no a finals d'any, si l'empenyem cap a l'aïllament polític total, si s'exclou Rússia de les Nacions Unides, si finalment es confisquen tots els seus béns, ho aconseguirem.

De moment, els actius russos a l'estranger estan congelats. Algun dia els confiscaran?

— Hem de distingir entre els diners dels oligarques i els del Kremlin. Fa sis mesos, ningú hauria dit que fos possible confiscar-los. Però ara mateix el Canadà, els Estats Units i esperem que el Regne Unit voten per confiscar els diners dels oligarques. Una altra cosa són els actius del Banc Central de Rússia. Encara que estan protegits per la immunitat sobirana, en algun moment Occident s'adonarà que políticament no és admissible enviar més diners dels seus contribuents i, per tant, caldrà enviar-nos els de Rússia. Aquest any hem vist que cal que un país o dos prenguin la decisió correcta perquè després la resta els segueixi. Ha passat amb els míssils Patriot, amb els tancs Leopard i espero que amb els avions.

Creu que és possible una nova ofensiva?

— Sí. A Putin no li importa enviar al front carn de canó. Per tant, sí, i els informes d'intel·ligència ho corroboren. Per això necessitem totes les armes ara i no d'aquí tres mesos.