Trump i Putin fan espavilar la UE: "Hem de ser capaços de dissuadir i de defensar-nos"
Cada vegada més veus europees demanen unir forces en matèria militar per no dependre de Washington
Brussel·lesLa Unió Europea va néixer en gran part amb l'objectiu d'evitar la guerra i sempre ha apostat únicament per l'anomenat "poder tou". És a dir, crear interdependències comercials i geopolítiques entre socis europeus i altres actors internacionals com a forma de dissuasió. I, en canvi, no disposar de la capacitat militar ni logística per entrar en grans conflictes armats i en matèria de defensa estar a mercè dels Estats Units i de l'OTAN, que controla el mateix Pentàgon. Però la invasió d'Ucraïna i l'imperialisme de Vladímir Putin, juntament amb un potencial retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, ha fet que el grup europeu es replantegi la seva pròpia naturalesa i s'estigui proposant cada vegada amb més fermesa la necessitat d'ampliar la seva potència militar i unir forces entre els Vint-i-set.
Qui ha tornat a posar el debat sobre la taula ha sigut Manfred Weber, el president del grup parlamentari del Partit Popular Europeu (PPE), que és el més gran de l'Eurocambra i principal aspirant a tornar a guanyar les eleccions europees del juny. "Hem de ser capaços de dissuadir i de defensar-nos", va remarcar en una entrevista aquesta setmana a Politico. Per tant, que el bloc europeu construeixi el seu propi paraigües nuclear com a arma de dissuasió i que es prepari per si algun dia s'ha de defensar o fer la guerra. Ara bé, com?
Tot i que una de les competències que els estats membres històricament són més reticents a cedir a Brussel·les és la defensa, fa temps que diferents dirigents europeus insisteixen en el fet que com a bloc cal unir forces. En aquest sentit, Weber va apostar per incloure a llarg termini la força nuclear de França en la defensa de la UE. "Al final l'opció nuclear és la que és realment decisiva", va afegir Weber, que fins i tot va obrir la porta a unir-se en matèria nuclear amb el Regne Unit. "Després de tots els anys de Brexit, hauríem d'encetar un diàleg constructiu amb els nostres amics britànics. [...] Ells també tenen dificultats per garantir la seva seguretat".
Les declaracions van aixecar molta polseguera. Tanmateix, el president francès, Emmanuel Macron, ja va proposar el 2020 que el seu país jugués un paper de dissuasió per a tots els Vint-i-set, si bé Alemanya s'hi va oposar rotundament. "La retòrica nuclear de Putin va en augment", va alertar l'europarlamentari alemany.
Un comissari europeu de Defensa
En el discurs de l'estat de la Unió del setembre passat, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ja va avisar que impulsaria un pla per potenciar la indústria militar europea amb dos objectius: poder continuar entregant armament a Ucraïna —i més si la invasió s'allarga en el temps— i assolir l'anhelada autonomia en matèria de defensa, també pel que fa a la indústria armamentística.
En la mateixa línia, fa mesos que el comissari europeu d'Interior, Thierry Breton, vol impulsar una mena de fons per ampliar la capacitat de fabricació d'armes a la Unió Europea. Tot i que encara no l'ha presentat, es preveu que Brussel·les el plantegi a principis d'aquest any i, per tant, abans dels comicis europeus, en les quals la qüestió militar es preveu que sigui un dels temes centrals.
A més, diferents veus del bloc aposten per crear després de les eleccions un comissari europeu de Defensa, que és una cartera que a hores d'ara no existeix. I, des de l'inici de la invasió russa fins ara, la UE ja ha pres diferents mesures per potenciar la indústria armamentística dels Vint-i-set.
I, tot això, qui ho paga?
Un dels altres debats és la qüestió econòmica. ¿Com es finança l'increment de capacitat militar? Ja hi ha diferents propostes sobre la taula. Una d'elles, per exemple, és la que va plantejar Macron. Crear una partida com la dels fons de recuperació covid però per potenciar la indústria militar europea. Tanmateix, Alemanya i la resta de socis amants de l'austeritat i contraris a les polítiques econòmiques expansives, com els Països Baixos o els nòrdics, s'hi neguen perquè això suposaria utilitzar deute conjunt.
Una altra de les opcions, i que sembla més factible, és que el Banc Europeu d'Inversions, que ara presideix l'exministra d'Economia espanyola Nadia Calviño, obri més línies de finançament a la indústria de defensa europea. En la mateixa línia, també es preveu que es puguin desviar fons, com els anomenats Horizon (ara només es destina a la investigació amb fins socials), cap a les fàbriques armamentístiques.
Sigui com sigui, en general, els estats membres i la mateixa UE continuen depenent, i molt, dels Estats Units. Sense anar més lluny, l'últim informe de l'OTAN sobre despesa militar, tot i que els aliats europeus i el Canadà l'han incrementat un 8,3% respecte al 2022 (la xifra més alta en dècades), constata que Washington continua aportant més del 65% dels recursos militars de l'Aliança Atlàntica. És a dir, de moment, l'autonomia militar del bloc europeu és més una voluntat que no pas una realitat gaire propera. O, almenys, molt més llunyana que la probable victòria electoral de Trump o el final de l'imperialisme de Putin.