"Vaig trucar a la mare per dir-li adeu": la soldat ucraïnesa que va sobreviure al captiveri rus

Dnipró (Ucraïna)Xijana Ostapenko va trucar a la seva mare per acomiadar-se, el maig de l'any passat. Tenia assumit que podia morir en qualsevol moment. Aquesta militar ucraïnesa de tan sols 22 anys es va atrinxerar a la famosa planta siderúrgica d'Azovstal de la ciutat de Mariúpol. La planta es va convertir en símbol de la resistència ucraïnesa, quan les tropes russes pràcticament ja havien pres la ciutat, després de mesos d'intensos bombardejos que van deixar imatges duríssimes com l'atac a l'hospital de maternitat o al teatre, convertit en un refugi de civils. Aquesta ciutat continua avui sota control del Kremlin. Ostapenko és un dels testimonis de l'horror que s'hi va viure i de les atrocitats que l'exèrcit rus va cometre contra la població civil.

La jove militar admet que era difícil mantenir l'esperança aquelles setmanes que van passar dins la planta assetjada, amb poc menjar, poca munició i sota els constants atacs de l'exèrcit rus. “Molt de tant en tant podíem tenir contacte amb l'exterior pel mòbil. Confiàvem en ser alliberats. Però també érem realistes i sabíem que podíem morir allà dins. Vaig voler trucar a la meva mare per dir-li adeu i demanar-li perdó". Molts dels seus companys estaven malferits i no tenien medecines: “Els donàvem qualsevol pastilla que trobàvem, fent-los creure que era per al dolor. Almenys els feia l'efecte placebo”.

La trobem en un hotel a la ciutat de Dnipró. Sorprèn la calma i l'enteresa que manté durant tota la conversa. També la seva determinació i maduresa. La jove es va unir a l'exèrcit ucraïnès el maig del 2021, uns mesos abans que Putin ordenés la invasió. "Havia de defensar la meva pàtria”, diu fent al·lusió al conflicte iniciat el 2014 a la regió del Donbass, a l'est del país.

De Mariúpol no en pot oblidar els carrers plens de cossos, la sang, el dolor i sofriment dels civils. “Intento no pensar-hi, però no puc. Tinc molts malsons”, lamenta. El 24 de febrer, quan el Kremlin va llançar la invasió a gran escala era a la ciutat, on l'havien destinada uns mesos abans. No es podia imaginar que finalment Putin desencadenés l'atac, que la sorprendria en un dels punts més calents aquells primers mesos. “Al sentir les primeres explosions, vam intentar reaccionar com més ràpid millor per defensar la planta. Jo no pertanyo al regiment d'Azov [la unitat amb gran presència de militants d'ultradreta que tenia el seu origen a la ciutat], però em van demanar que m'hi unís i vaig decidir ajudar-los”, explica.

L'infern del captiveri

“Hem arribat a un acord i hem d'abandonar la planta”, va ser el missatge que els va fer arribar el comandant d'Azov el 19 de maig. Ostapenko explica que aquelles paraules van caure com una galleda d'aigua freda entre els militars. “Preferíem morir abans que rendir-nos. Sabíem el que suposava ser presoners dels russos. Però hi havia molts civils a la planta, ferits i desesperats, que havien de sortir. Vam haver d'acceptar”, explica.

A partir d'aquell moment aquesta jove va entrar en un altre infern. Durant cinc mesos va estar sota captiveri. Primer en un calabós a la regió de Donetsk i després en una presó a Rússia. Com ella, centenars de dones de l'exèrcit ucraïnès i de les unitats de defensa territorial hi van estar detingudes. “Tenien gossos molt grossos i ens amenaçaven amb deixar-los anar. També hi va haver moments en què van aplicar electroxocs”, explica. Els donaven menjar per a animals i els feien dir en veu alta frases com “Rússia ha vingut a alliberar-nos” mentre les gravaven per inserir-les en vídeos de propaganda del Kremlin.

La soldat va poder tornar a casa l'octubre passat després que Kíiv i Moscou acordessin el primer intercanvi de dones presoneres. No ha oblidat el sentiment de llibertat quan va tornar a trepitjar sòl ucraïnès. “Amb mi, venia una dona que ha mort ara fa uns dos mesos en l'últim atac greu aquí a Dnipró”, lamenta. Es refereix al bombardeig del gener contra un edifici residencial que va deixar gairebé 50 morts.

I ara què? "Doncs hem de continuar lluitant fins a la victòria. Quan començo una cosa, l'he d'acabar". Respon la jove, que s'ha reincorporat a l'exèrcit. En els pròxims dies serà destinada al front de Bakhmut, on a hores d'ara s'estan produint els combats més durs d'aquesta guerra. “Ja no tinc por de res”, sentencia.