Brussel·lesA Ursula von der Leyen se li complica cada vegada més la revalidació de mandat al capdavant de la Comissió Europea. El mateix que la va apuntalar fa cinc anys, Emmanuel Macron, ara es planteja fer-la caure, i cada vegada sonen amb més força noms alternatius, especialment el d'una de les grans figures de consens que té ara mateix la Unió Europea, Mario Draghi. "És espectacular el respecte i la confiança que genera en gairebé tothom, sigui quina sigui la nacionalitat i, fins i tot, el corrent ideològic", constata un diplomàtic de la UE.
Inscriu-te a la newsletter Trump ha evolucionatEl que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi
Diferents mitjans internacionals asseguren que Macron ja està tornant a moure fils i preparant les negociacions amb la resta d'estats membres sobre qui posar al timó de Brussel·les després de les pròximes eleccions europees del 9 de juny. De moment, segons Bloomberg, el president francès ja s'ha posat en contacte amb la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i li ha posat el nom de l'expresident del Banc Central Europeu (BCE) sobre la taula.
Meloni, que a escala europea és una líder emergent i que es preveu que arrasi als comicis del Parlament Europeu, està enviant senyals clars que veuria amb bons ulls el potencial nomenament de Draghi a la Comissió Europea. I a les institucions europees tothom recorda la gran habilitat negociadora d'Itàlia a l'hora de col·locar compatriotes seus en alts càrrecs de la UE, encara més si compta amb personalitats tan potents com la de l'exbanquer.
De fet, Draghi també apareix en les quinieles per presidir el Consell Europeu. Ara bé, si la Comissió Europea la continua dominant la família conservadora, que és el més probable, es preveu que el Consell l'acabi liderant un nom dels socialdemòcrates. Un d'ells podria ser l'ex primer ministre portuguès António Costa, tal com va defensar públicament aquesta setmana el mateix president de Portugal, Marcelo Rebelo de Sousa. Algunes quinieles fins i tot aposten per Pedro Sánchez, sobretot després que hagi deixat en l'aire el seu futur com a president del govern espanyol.
La cara més reconeixible de la UE, en hores baixes
D'aquesta manera, tot i que Von der Leyen s'ha erigit en la gran líder de la Unió Europea com feia anys que cap dirigent comunitari aconseguia, no té assegurada la seva reelecció. Les enquestes constaten que els ciutadans comunitaris valoren positivament la gestió de l'executiu presidit per l'alemanya sobretot en la guerra d'Ucraïna i en la crisi derivada de la pandèmia. A més, durant el seu mandat s'han trencat nombrosos tabús a la UE, com intervenir en el mercat elèctric, l'entrada massiva de refugiats ucraïnesos, la compra conjunta de vacunes, els fons de recuperació covid o l'aposta per la remilitarització, i el suport popular al bloc ha incrementat.
Tanmateix, el seu posicionament inequívoc al costat d'Israel en la guerra de Gaza i les acusacions d'intentar afavorir el nomenament d'un company de partit en un càrrec molt ben remunerat de la UE en plena precampanya —un terreny adobat per a les crítiques— fan tremolar el seu tron. Els mateixos comissaris europeus, que estan per sota seu, s'han rebel·lat contra la seva gestió.
El cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, ha criticat molt durament el seu posicionament prosionista i l'ha acusat de no representar el conjunt de sensibilitats dels Vint-i-set en el conflicte entre Israel i Palestina. També li ha retret la seva voluntat d'abastar carteres que no li pertoquen, com la d'Exteriors o la de Defensa, així com el seu lideratge personalista.
Ara bé, mentre que algunes veus creuen que aquests són els punts més flacs de Von der Leyen, també n'hi ha que consideren que és el seu gran èxit. Troben positiu que la UE tingui per fi una cara més o menys reconeixible entre els seus propis ciutadans i que jugui —o almenys ho intenti— un paper més rellevant en l'escena internacional, sobretot en la guerra d'Ucraïna. És a dir, que no passi el que criticava l'exsecretari d'Estat dels Estats Units Henry Kissinger, que no sabia a qui havia de trucar quan volia parlar amb la veritable dirigent del bloc.
Pel que fa a l'últim escàndol, diferents comissaris socialdemòcrates i liberals també han criticat públicament que Von der Leyen suposadament afavorís el nomenament de l'eurodiputat del mateix partit Markus Pieper (CDU) com a representant de les petites i mitjanes empreses de la UE. El càrrec compta amb un salari d'uns 20.000 euros bruts al mes, cosa que encara ha alimentat més la polèmica. El Parlament Europeu també ho va reprovar per una majoria aclaparadora i només hi va votar en contra el grup parlamentari de Von der Leyen, el Partit Popular Europeu (PPE).
Malgrat que Pieper finalment renunciés al càrrec, el fallit nomenament ha desgastat la dirigent alemanya i ha tornat a fer evident que no compta amb gaire suport al Parlament Europeu. En aquest sentit, cal recordar que són els estats membres els que negocien i decideixen quins noms posen al capdavant de les principals institucions europees després de les eleccions, però l'Eurocambra ha de ratificar els nomenaments. I, ara fa cinc anys, Von der Leyen va obtenir el vistiplau de la cambra comunitària pels pèls, només per nou vots de diferència.
Per això, la candidata del PPE a les eleccions europees no es pot posar el Parlament Europeu encara més en contra i, per si de cas, ja ha obert la porta a pactar amb partits d'extrema dreta que siguin contraris a l'imperialisme rus i favorables a l'OTAN. Això vol dir, a la pràctica, que no tindria cap mena de reticències a acceptar els suports de la formació de Meloni, amb qui ha mostrat molt bona sintonia, especialment pel que fa a les polítiques migratòries.
La bona relació amb Meloni, esclar, també s'emmarca en la intenció de Von der Leyen d'anar aplanant el camí de la seva reelecció, però la irrupció de Draghi en la carrera per liderar la Comissió Europea li ha espatllat els plans. Roma, per molt que tingui bones relacions amb la líder alemanya, és previsible que lluiti, i molt, per un nom italià. A més, Von der Leyen tampoc compta amb un suport inequívoc del seu govern estatal, liderat pel socialdemòcrata Olaf Scholz, que es troba cada vegada més debilitat, tant a escala alemanya com de la UE.
És en aquest context que Macron ha ensumat la sang. Sap que és el que pot fer decantar la balança per una de les dues opcions i que té les de guanyar, tant si impulsa Draghi com Von der Leyen. En cas que l'italià es converteixi en el pròxim president de l'executiu comunitari, haurà de recordar el suport francès, que de ben segur que no serà gratuït. I passa el mateix si al final París aposta per Von der Leyen: tampoc no ho farà sense cap contrapartida a canvi.
La carta de presentació de Draghi
Tampoc no és casualitat que estigui previst que Draghi presenti un gran informe sobre competitivitat de la UE just després de les eleccions al Parlament Europeu, quan es començaran a negociar de debò els alts càrrecs de les institucions europees. I, la setmana passada, l'expresident del BCE ja va avançar en una compareixença que advocaria per un gran canvi del bloc comunitari i que Europa necessita "una enorme quantitat de diners" per ser competitiva, sobretot davant dels Estats Units i de la Xina.
Aquestes paraules, tampoc per casualitat, són precisament les que va fer servir Macron aquest dijous en el seu segon discurs de la Universitat de la Sorbona (París) sobre quins han de ser els pròxims passos del projecte europeu. En general, el president de la República va carregar indirectament contra el mandat de Von der Leyen, sobretot contra el seu pla ecologista –molt criticat per la pagesia francesa i pel conjunt de la UE–, i es va acostar als postulats de Draghi: més inversió per ser autònoms en tots els camps, també el militar, i grans mesures i inversions per protegir-se de la suposada competència deslleial de Pequín i Washington.
Davant de tot això, Draghi, a l'edat de 76 anys, es continua deixant estimar i alimenta les especulacions sobre el seu futur. I Von der Leyen, que ha sigut la dirigent més destacada dels últims temps de la Unió Europea, cada vegada té menys suports clars entre els estats membres i es va debilitant a mesura que s'acosten les eleccions europees.
Els altres noms que surten a les quinieles
Més enllà de Draghi, s'especula amb noms de tota mena de nacionalitats i famílies polítiques. I, realment, tot i que encara sigui massa aviat, en les negociacions sobre els alts càrrecs de la UE no es pot descartar res, sobretot després que ara fa cinc anys Von der Leyen –aleshores ministra de Defensa alemanya– esdevingués presidenta de la Comissió Europea totalment per sorpresa.
En aquest sentit, algunes quinieles aposten per l'expresidenta del Fons Monetari Internacional (FMI) i actual presidenta del BCE, Christine Lagarde, que compta amb el suport de Macron i que té experiència en el lideratge d'organitzacions internacionals. Una altra de les personalitats és la presidenta del Parlament Europeu, la conservadora maltesa Roberta Metsola, que també és una figura de consens, o la del primer ministre de Grècia, Kyriakos Mitsotakis, que és un dirigent emergent del Partit Popular Europeu, si bé el fet de ser grec no li juga a favor en unes negociacions en què els que acostumen a sortir ben parats són els grans estats i els més rics.