La tragèdia del poble portuguès que fregia el peix amb cocaïna

Rabo de Peixe (Portugal).Al poble mariner de Rabo de Peixe es palpa la foscor de l’addicció a les drogues. Els vehicles aparquen a qualsevol costat del carrer, indiferentment, i provoquen que vianants i conductors es disputin la circulació. A les cruïlles apareixen espontanis de gestos accelerats que donen indicacions als cotxes. Altres passejants saluden amb somriures alegres, mostrant la seva dentadura enfosquida i incompleta. Prolifera l’olor de marihuana. Per tots els carrerons, dones i homes mantenen l’equilibri asseguts a les voreres o als escalons de les cases. Prop del port, passa un cotxe tunejat –modificat per millorar-ne les prestacions– amb la música altíssima. No aconsegueix immutar uns ulls tristos de col·legues que, sota les gorres i les caputxes, contemplen el mar consolats per un quinto de cervesa.

Aquest panorama no és gens propi d’un poble de 8.800 habitants emmarcat en l’harmonia de l'arxipèlag portuguès de les Açores, on la gent és senzilla i viu connectada amb la naturalesa, el sector primari i el folklore tradicional. Evidentment, no és casualitat.

L’any 2001 va ocórrer un fet que va trastornar greument la salut de la localitat i, tot i que escassegi la documentació oficial que hi està relacionada, la memòria col·lectiva de la població és clara i unànime. A principis de juny, una tempesta va malmetre un vaixell que no va tenir més remei que varar amb urgència a la costa del municipi amb discreció, fora del camp visual de la vigilància del port. Bàsicament, perquè es tractava d’un veler provinent de Veneçuela de més de 12 metres d'eslora carregat de cocaïna. El narcotraficant, Antoni Quinzi, O italiano, originari de Sicília, va decidir amagar la mercaderia. Una part a terra ferma, dintre una cova propera, i l’altra part al fons marí, ancorada entre xarxes i cadenes. Però la naturalesa va trencar la corda que amarrava els fardells i, en qüestió d’hores, centenars de paquets d'un quilo de cocaïna cada un van aparèixer al moll. Encuriosits per la troballa, famílies senceres van recollir els fardells i van fer rebost.

A priori, el gènere havia d’arribar a Palma, a mans d’uns destinataris fàcilment més experimentats amb la coca que el veïnat de Rabo de Peixe. La ignorància va fer que els veïns utilitzessin la cocaïna com si es tractés de farina o sucre. Es va usar per fregir peix i els cafès resultaven intoxicats, en lloc d’edulcorats. Diu la memòria popular que, fins i tot, el polsim es va emprar per pintar les línies del camp de futbol del poble.

Morts per sobredosi

Durant les següents setmanes, els centres sanitaris es van col·lapsar. Una vintena de morts i desenes d’ingressats per sobredosi van evidenciar la tragèdia. Els laboratoris van assenyalar que la puresa de l’alcaloide era de més del 80%, cosa que significa que els seus efectes eren molt superiors als de la cocaïna habitual del mercat. Les autoritats es van afanyar a advertir del perill, però la cocaïna ja es regalava a canvi de favors i es venia a preus ridículs.

“Era molt fàcil aconseguir-ne. De camí a casa te’n podien oferir diversos cops”, reconeix Marco Moscatel, veí d’un municipi pròxim. La mesura estàndard era un got de canya de cervesa que, ple a vessar, costava uns vint euros. “Hi havia molta droga. Tots la vam provar i a la majoria ens agradava. Alguns es van enriquir, altres pensaven que podien volar i molts van morir”, explicava el João, traficant i consumidor, a un mitjà portuguès. “En vam trobar cent quilos, en vaig provar un gram i mig i vaig anar directe a l’hospital. Era molt pura”, reconeixia una altra víctima.

Els cossos policials van rastrejar cases i vehicles per requisar la droga. En el registre d’un vaixell ancorat, un petit paquet de cocaïna va delatar O italiano, qui, sense resistència i noblement, va col·laborar amb la investigació. Antoni Quinzi va compartir la ubicació de la gruta del tresor amb la policia, que va rebaixar el pànic anunciant que havia requisat 400 dels 500 quilos de cocaïna que, presumptament, transportava el veler. Aquesta xifra és dubtosa, ja que una embarcació de les característiques descrites podia carregar més de tres tones de coca.

La fugida del sicilià

Amb tot, el sicilià va mantenir una bona relació amb els guàrdies, fins al punt que aquests no van frenar-lo el dia que va fugir de la presó de Ponta Delgada. Convençut, va escalar el mur, va saltar al carrer, va dir adeu amb la mà als agents de seguretat i va fugir amb una motocicleta que l’esperava. Al cap de poc, però, la policia el va tornar a localitzar i el va enviar al Portugal continental, on va ser jutjat i condemnat a 9 anys i 10 mesos de presó.

Durant aquests anys, a Rabo de Peixe es va estendre el consum de cocaïna i, en conseqüència, d’heroïna, ja que la puresa de la primera requeria drogues més potents per complementar els seus efectes. Els serveis sanitaris i d’assistència social no estaven preparats per tractar la drogoaddicció, així que centenars de famílies van ser víctimes del consum exagerat. “Qui va guardar la cocaïna va fer-se ric. Els que només la consumien, uns desgraciats”, diu Moscatel.

Actualment, s’estima que la meitat de la població adulta de Rabo de Peixe és drogoaddicta. André, un home d’aparença molt desgastada, aclareix que la forma de sobreviure és “gràcies al banc d’aliments i la renda d’inserció social”, que proporciona als portuguesos en situació de pobresa extrema prop d’uns 200 euros mensuals. Per això, entre el 20 i el 22 de cada mes als caixers automàtics es formen cues per recollir uns diners en metàl·lic que probablement aniran destinats a la compra d’estupefaents. Més de vint anys després de l’inoportú naufragi, Netflix Portugal està gravant una sèrie sobre el cas que el donarà a conèixer arreu del món. Una història basada en fets reals i amb unes seqüeles que han abatut un poble sencer.