La tragèdia amagada: quan els morts al Mediterrani no es poden ni comptar
Arriben menys migrants a Europa, però les rutes són cada cop més mortíferes
BarcelonaCentenars de morts en el naufragi d'un vaixell pesquer prop de les costes de Grècia han tornat a posar el focus en la ruta migratòria més mortal del Mediterrani i en l'efecte brutal de la política europea de control fronterer.
Segons l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM), des del 2014 han mort ofegades al Mediterrani almenys 27.000 persones. I aquestes són només les que s'han pogut documentar: la xifra real només es pot trobar al fons del mar.
"A Europa es tendeix a veure la gent que va en aquestes barcasses com persones ignorants i pobres. Aquest és l'estereotip, però en realitat es tracta de la gent més valenta, més preparada, que ha optat per intentar viure en comptes de morir a casa seva. O com es pensen que viuen les dones a l'Afganistan? L'única opció és quedar-te a casa o intentar fugir a Europa", recorda Carmen Geha, una investigadora libanesa de migracions de la Universitat Pompeu Fabra. "La migració no deixa de ser una forma de revolta contra l'opressió i la depressió: és una protesta pacífica que busca la vida i topa amb la violència dels estats europeus".
La central (de Tunísia i Líbia cap a Itàlia o Grècia) és la ruta més llarga i, per tant, la més mortífera al Mediterrani. Però encara ho és més la canària, on les barcasses procedents de Mauritània, el Marroc o el Senegal es perden a l'Atlàntic sense deixar rastre sovint arrossegades pels vents alisis.
Travessar el Mediterrani s'ha fet cada cop més mortal per als qui no tenen el privilegi de poder pujar a un avió o un ferri. El nombre de morts amb relació als supervivents s'ha multiplicat per quatre des del 2015. És l'efecte de la política de control fronterer europea, que no frena la immigració, sinó que només l'empeny a agafar camins més perillosos. "Només obrir vies segures pot posar fi a aquest desastre i a més neutralitzar el xantatge sobre Europa de dictadures i faccions al poder als estats de trànsit", sentencia Geha.
Inacció o bloqueig dels estats
La mortalitat també té a veure amb la inacció dels estats amb els rescats -com ha passat en l'últim desastre a Grècia: l'embarcació, en una evident situació de perill, estava localitzada des de dimarts- i amb el bloqueig sistemàtic als vaixells de les ONG de rescat humanitari. "El que tenim és una inacció deliberada dels estats: des del 2018 Itàlia no assumeix la coordinació dels rescats a la zona de Líbia, com estableix el dret marítim quan un país veí no pot fer-se'n càrrec. I Frontex -l'agència europea de control fronterer- no passa els avisos de les embarcacions en perill", denuncia Oscar Camps, fundador d'Open Arms. Aquest diari en va ser testimoni directe. El nou vaixell cedit a l'ONG badalonina està aturat per problemes administratius a Espanya i les autoritats italianes van bloquejar dilluns l'embarcació de Sea Watch, una altra ONG alemanya, després d'un rescat prop de Lampedusa.
Les autoritats europees continuen finançant els guardacostes libis: "Han empoderat milícies com a guardacostes, que fan la feina bruta interceptant pasteres en aigües internacionals", denuncia Camps. També és clarament documentada la pràctica dels guardacostes grecs de retornar les pasteres a Turquia en expulsions en calent en condicions tan perilloses com abandonar els refugiats en barquetes sense motor a la deriva.
Matteo Villa, expert en migracions de l'Istituto per Gli Studi de Politica Internazionale (ISPI), destaca que la presència de grans barcasses que surten de l'oest de Líbia és peculiar d'aquesta zona. "La ruta és més llarga i perillosa i els migrants han d'arribar almenys a la zona de rescat de Malta perquè no els obliguin a retornar. Normalment intenten arribar a Sicília o Calàbria". Villa recorda que a les barcasses arribades a Itàlia aquest 2023 hi havia un 12% de dones i un 24% de menors, "de manera que en una barca amb 750 persones a bord assumim que hi anaven 180 menors i 90 dones".
Menys migrants i més hostilitat a Europa
Després de l'arribada per mar de més d'un milió de migrants a Europa el 2015 (la majoria, refugiats de les guerres de Síria, l'Iraq i l'Afganistan), els fluxos es van reduir moltíssim durant la pandèmia i ara s'han normalitzat en unes 150.000 persones cada any. Des del començament del 2023 són menys de 73.000. Però la instrumentalització política que en fa la ultradreta i de retruc la majoria de les grans formacions polítiques no para d'atiar un discurs d'amenaça exterior que no es fonamenta en fets.
Hongria i Polònia es neguen a acollir refugiats i els altres estats hi posen quotes, mentre que els països en primera línia (Espanya, Itàlia i Grècia) reclamen repartir-los com si la càrrega fos massa pesant. I, com recorda la investigadora libanesa, el futur no pinta bé: "Les causes que empenyen la gent a marxar -guerres, dictadures, la crisi climàtica o l'empobriment- no desapareixeran, sinó que s'agreugen".