Tots els papers d'Assange: heroi, pirata informàtic, malvat i màrtir

LondresLa notorietat pública global de Julian Assange, que el 3 de juliol farà 53 anys i que podrà celebrar l'aniversari en llibertat per primer cop en catorze anys, va esclatar l'abril del 2010. Havia creat la web de filtracions Wikileaks quatre anys abans, el 2006, però fins aleshores el material que difonia i, sobretot, els mitjans a través dels quals ho feia no havien causat gaire rebombori. Però la difusió a Wikileaks dels primers vídeos que denunciaven els crims de guerra dels Estats Units a l'Iraq va canviar completament la percepció que es tenia de la seva feina.

Uns mesos després, quan Assange ja s'havia passejat per mig Europa predicant la bona nova de la necessitat de transparència en l'acció dels governs, va arribar el primer toc d'atenció.

Després d'una estada a Suècia, el novembre d'aquell 2010 la Fiscalia d'Estocolm va emetre una ordre europea de detenció. Dues dones l'acusaven de delictes contra la llibertat sexual: una, de violació; l'altra, d'abusos. Des del primer moment, Assange va mantenir la seva innocència i, de forma coherent amb el que acabaria passant nou anys després, quan els Estats Units el van inculpar per delictes d'espionatge i en demanaven l'extradició, clamava que tot plegat era una estratègia de Washington perquè acabés en una presó nord-americana. Es va negar a viatjar a Suècia per declarar voluntàriament sobre el cas –però sí que volia fer-ho a Londres– i va començar la cacera judicial.

Un passat desconegut

Assange va néixer l'any 1971 a Townsville, a l'estat australià de Queensland, al nord-oest de l'illa-continent. Es va interessar pels ordinadors des de molt jove i a principis dels anys 90 era considerat un dels pirates informàtics més experimentats del país. Tenia una gran facilitat per a les matemàtiques.

La seva infància no va ser gaire exemplar. Que els pares dirigissin un teatre ambulant –la mare i el seu company, no pas el pare biològic– no el va ajudar a fer gaires arrels enlloc. Amb 18 anys es va convertir en pare i ben aviat van seguir les batalles judicials per la custòdia de la criatura.

Però ja abans, el 1995, Assange va ser acusat, amb un amic, de desenes d'activitats de pirateria informàtica. El van enxampar i es va declarar culpable. Se li va imposar una multa de milers de dòlars australians. Només es va escapar d'una pena de presó amb la condició de no reincidir en activitats delictives d'aquesta mena. És aleshores quan intenta aprofitar els seus coneixements des del punt de vista acadèmic i escriu sobre el costat emergent i subversiu d'internet. D'alguna manera, l'australià ja entreveia les possibilitats de la xarxa per, d'acord amb els seus principis, "enfortir les democràcies". Wikileaks és, segons va declarar en una entrevista a Der Spiegel, "un gran llibre dels documents més buscats del món".

El plantejament amb què crea Wikileaks l'obliga a seguir una vida gairebé nòmada, sense arrels, a la qual ja està acostumat. Es tracta que la bústia a la qual els denunciants anònims han d'enviar les seves filtracions no es pugui rastrejar. En aquella primera època, el New Yorker publica un retrat sobre aquest croat de la transparència. El periodista que l'escriu, Raffi Khatchadourian, passa diverses setmanes viatjant amb ell i escriu sobre l'activista: "Crea un ambient al seu voltant en què les persones que estan a prop seu volen cuidar-lo, per ajudar-lo a mantenir-lo actiu. Jo diria que probablement té alguna cosa a veure amb el seu carisma".

I és aquest carisma, i la missió que s'arroga, el que el porta a defensar a capa i espasa la publicació de les imatges de l'helicòpter nord-americà disparant contra civils a l'Iraq (abril del 2010), i, més tard, la difusió massiva de documents militars classificats dels EUA sobre les guerres de l'Afganistan i l'Iraq entre juliol i octubre del 2010. El 26 de juliol de 2010 Assange estableix la primera col·laboració periodística amb mitjans de comunicació tradicionals, en aquesta ocasió amb The Guardian, The New York Times i Der Spiegel. Posteriorment, s'hi afegirien El País i Le Monde. Per dret propi, entra en el cercle de l'aristocràcia del periodisme global, que més endavant, almenys parcialment, li giraria l'esquena.

D'aliat a enemic de la premsa

Però la relació s'esquerdaria ben aviat. Entre altres raons, per l'ethos dels esmentats diaris i els estàndards de la professió periodística, i el de Wikileaks. Els editors dels diaris no estaven disposats a publicar res que pogués comportar represàlies; Wikileaks, però, sí que permetia la difusió de noms de persones compromeses amb les informacions que s'hi denunciaven, i que podrien comportar risc per a la seva vida.

Testimonis de companys de Wikileaks recollits en aquells moments (2011) per The Guardian assenyalen que Assange "s'estava tornant cada cop més autocràtic i menyspreatiu". Els anys d'aïllament a l'ambaixada (2012-2019) i la presó posterior potser han deteriorat encara més aquesta personalitat: la d'un home amb dificultats per relacionar-se amb els seus iguals. Com va escriure en un recent article (febrer del 2024) l'exdirector de The Guardian Alan Rusbridger, "s’ha de reconèixer que té una capacitat única per perdre amics i distanciar-se de la gent".

Rusbridger també recordava un dels episodis més polèmics de la trajectòria de l'australià: "Molts mitjans de comunicació no creuen que sigui un periodista com cal i, per tant, no aixecaran ni un dit per defensar-lo. Alguns no li perdonaran mai el seu paper en la filtració d’informació sobre la campanya de Hillary Clinton el 2016 i l’acusen d’haver sigut un titella de Putin".

Activista, periodista, editor i 'hacker'

Manllevant també les paraules de Rusbridger, Assange pot ser qualificat d'"individu híbrid, en part activista, en part periodista, en part editor, en part hacker". Són tots els papers de l'auca, sense oblidar el de defensor de la independència de Catalunya. El novembre de 2017, i segons van publicar diferents mitjans, Assange va rebre, encara a l'ambaixada de l'Equador, dos partidaris del moviment (Oriol Soler i Arnau Grinyó), després de proclamar el seu suport al dret a l'"autodeterminació" de Catalunya i de criticar la "repressió" de Madrid. La reacció del govern espanyol davant del de l'Equador va suposar el principi de la fi de la seva estada a l'ambaixada i la detenció posterior.

Des d'aleshores, i de fet ja abans, havia fet el paper de màrtir. Perquè Assange ha sigut víctima d'un acarnissament judicial sense precedents al Regne Unit.