'The Crown': operació d'estat amb milers de figurants

LondresUn dels articles d'opinió del Daily Telegraph, el diari del l'old money, aristocràcia rural i molt conservadora, assegurava aquest divendres que Elisabet II era "molt especial i impossible de substituir". Sense entrar a discutir el primer dels qualificatius, el segon es pot considerar una puntada de peu a la boca del nou rei. Carles III ha enlairat el vol després de tants anys esperant ser rei amb un hàndicap.

Més problemes encara. En paraules de l'excorresponsal reial del mateix diari, Camilla Tomeney, "la nació sentirà una sensació de pèrdua més enorme del que ens hauríem pogut imaginar". La pregunta és òbvia, doncs: ¿Carles III serà capaç de rescabalar el país de tanta pèrdua? De quina nació parla la columnista?

Potser la que volia explicar-me aquest migdia Rory Kaike al davant del Palau de Buckingham, pràcticament al mateix temps que Carles III hi arribava, baixava del cotxe i rebia un bany de masses. Era el segon en uns mesos, el segon de tota una vida de quasi 74 anys, després que la primera nit dels actes del Jubileu, al juny, el rei i l'ara reina consort també relaxessin les mesures de seguretat i es deixessin acaronar una mica.

Rory Kaike, de 73 anys –"No ho recordo, esclar, però jo vaig néixer quan encara regnava Jordi VI", comença dient-me–, hi ha anat acompanyat amb la dona, que mentre la fèiem petar intentava acostar-se al màxim possible a la tanca de protecció a les portes del palau, on Carles III s'ha acostat per saludar les persones que l'aclamaven, i per trencar la quarta paret de la monarquia, l'invisible vel que separa la sang blava de la sang vermella.

"Expliqui'm: com se sent? Per què ha vingut?", li demano a en Rory, un cop establerta la primera coneixença. "Per oferir els meus respectes a la reina. Estic trist, afligit; la reina m'ha i ens ha acompanyat tota la vida, i ara… ara em sento una mica buit. Crec que tots ens hi sentim", respon.

Una aclaparadora sensació d'ofec envolta el Regne Unit des de fa 24 hores o 70 anys, de fet: cal participar, ho vulguis o no, de la cerimònia del dolor i l'alegria –ha mort la reina, visca el rei!–, de l'absència de crítica. Una sensació fins i tot intimidadora.

"Digui'm, Rory: ¿no creu que seria millor una república, poder escollir el cap d'estat, etcètera?" "No. Ja hem vist a molts llocs en què acaben. Pensa que la reina ha sabut presidir la desaparició de l'imperi, i el sorgiment de la Commonwealth, i res ha sigut traumàtic. Elisabet II ha sigut l'espina dorsal d'aquest país durant 70 anys", em diu, una expressió que des d'aquest dijous, i ja abans, molts comentaristes de premsa de ràdio i televisió han repetit fins al cansament.

Repregunto: "Té fills vostè? Què en pensen de la monarquia?" "Tinc fills i nets. Els nets són petits. Els fills…? Sí, crec que sí, també participen d'aquests sentiments. Potser d'una altra manera, esclar. Ells no van créixer a la postguerra, com jo. Però sí. De debò, tot el país se sent igual. La reina ha sigut un valor d'estabilitat". Li dono les gràcies, li desitjo bona tarda, però encara torno a la càrrega: "I després d'aquest regnat, ¿què en podem esperar de Carles III?" "Bé, durant molts anys ell ha sabut triar tota la saviesa que li oferia la seva mare. Ara la podrà exercir i, a més, té també una dona magnífica. Si això hagués passat fa deu anys, no ho diria. Però Camil·la ha demostrat que ha canviat; ja no hi ha més l'ombra de Diana".

Potser té raó. I potser és el que pensen els milers de persones que s'han aplegat al davant del palau, que baixen des de l'estació de metro de Green Park –en moltes estacions de la xarxa es pot veure la mateixa fotografia de la reina en els espais publicitaris– amb rams de flors, o només amb ulleres de sol per no mostrar els ulls.

Tafanejo encara una mica més per la plaça. Entre els fans de la reina hi ha blancs, negres, joves, vells, i tots parlen si fa o no fa com Rory Kaike. Les seves respostes són més llargues o més curtes, anònimes o amb nom i cognom, algunes més i d'altres menys articulades, però totes, m'ho sembla, honestes.

Giro cua i veig la corrua de carpes dels mitjans de televisió de tot el món acostades a un cantó de la plaça del Victoria Memorial. Estan empatxant l'audiència global –com tothom–, explicant segon a segon què senten i què no senten els britànics, i que si Macron ha dit i que Biden també ha dit i que si…

I les carpes de les cadenes de televisió, i les 24 hores d'emissió continuada de la BBC –i l'esforç per fer un xou d'abast global– fan que acabi per pensar que tot plegat és una operació d'estat descomunal en nom d'Elisabet II, i amb l'excusa de 70 anys de regnat, però al servei d'altres interessos. Quins? Rory Kaike és un figurant, un entre milers, un entre milions. Com també aquest cronista, que només fa que complir amb el paper assignat al guió de la gran farsa dramàtica de The Crown.