Tancs Leopard: Alemanya liquida el tabú antimilitarista de la postguerra
El suport militar a Ucraïna posa fi a la política de contenció després de la derrota nazi a la Segona Guerra Mundial
Dortmund (Alemanya)El Museu Alemany del Tanc, situat a la petita ciutat de Munster, està tancat perquè amb la crisi energètica no surt a compte engegar els llums i la calefacció pels pocs visitants que hi van. Però arran de l’esclat de la guerra a Ucraïna ha captat l’interès de més ciutadans: és la col·lecció més gran de tancs –uns 150– d'Alemanya. N’hi ha de la Primera i la Segona Guerra Mundial, de la Guerra Freda o de la d'ara d'Ucraïna. Allà s'entén per què, mentre que per a la majoria de francesos, britànics, estatunidencs o russos els tancs són mers productes industrials de guerra, per als alemanys acostumen a simbolitzar el totalitarisme i la pura destrucció.
Els nazis bategen els tancs
Van ser precisament els nazis els que, des del 1942, van començar a batejar els carros de combat amb noms d’animals depredadors. Hi havia Panteres, Tigres, Tigres Reials... Als anys 60, la Bundeswehr, l’exèrcit federal alemany, va seguir amb la tradició i va posar a rodar els Leopards, ràpids i poderosos. Els tancs que més ha reclamat el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, des de l’inici de la invasió russa fa gairebé un any.
Després de mesos de negatives i dubtes, Alemanya s’ha decidit contra tot pronòstic aquesta setmana a enviar els seus carros de combat Leopard a Ucraïna. N’hi entrega 14 com a part d’un paquet europeu després que el canceller Olaf Scholz, sota màxima pressió internacional, s’hagi assegurat que els Estats Units també hi enviaran els seus carros de combat Abram.
Gir extraordinari
El model Leopard 2 és la principal arma de les tropes terrestres de l’exèrcit alemany i d’altres 15 forces militars de països europeus. Per a més sorpresa, Berlín destina a Ucraïna la versió més moderna dels seus tancs (els 2 A6), en comptes de les variants més antigues (A5 o A4). El gir que ha fet Scholz quan estava més arraconat per l’opinió pública, dins i fora del país, ha estat extraordinari.
Des de la invasió russa a Ucraïna han passat moltes coses a Alemanya. Scholz s'ha desfet de la dependència energètica de Rússia i ara, tot i la seva dilació, el canceller socialdemòcrata ha trencat un tabú de la política de postguerra: el 1945, la derrota nazi va acabar amb els acords de Potsdam, que establien la "desmilitarització d'Alemanya". Posteriorment Alemanya s'ha convertit en un gran exportador d'armes, incloses les vendes d'armes a l'Aràbia Saudita, en la guerra del Iemen. Tot i que l'acord de govern de la coalició tricolor preveu no vendre armes a països en conflicte actiu, Scholz ha reprès les exportacions a Riad, saltant-se la prohibició que el 2018 va establir el govern Merkel. Però, amb aquesta i altres excepcions, el principi de no vendre armes a països en conflicte s'havia respectat.
Trauma històric
Per la seva culpabilitat en les grans guerres mundials, Alemanya fa molt temps que es mostra molt poc disposada i capacitada per immiscir-se amb protagonisme en algun altre conflicte militar. De fet, va ser l'únic soci de pes de l'OTAN que es va oposar a la invasió de l'Iraq (2003) i els bombardejos a Líbia (2011). El seu lideratge militar internacional fa temps que se li reclama. Aquesta setmana, el catedràtic en història militar Sönke Neitzel ho ha resumit en una tertúlia a la televisió pública ARD: “Ningú vol que irrompem enlloc com a goril·les. Però crec que podem fer més. Podem coordinar-nos si cal en un segon pla. Al capdavall, som més grans que els Països Baixos o Dinamarca i tenim una responsabilitat”.
Al juny, Scholz va impulsar que el Bundestag aprovés una injecció de 100.000 milions d’euros per modernitzar l’exèrcit, prou mancat de reformes en les últimes dècades i avergonyit per notables dèficits i avaries en les seves divisions. La promesa d’un “canvi d’era” ha arribat en aquesta legislatura després que, durant molts anys, una mena de pacifisme estructural es filtrés en l’imaginari col·lectiu de la República Federal Alemanya i, fins i tot, en la Bundeswehr. Passarà molt temps fins que Alemanya tradueixi el seu lideratge en “política operativa i planificació estratègica”, ha declarat, amb tot, la investigadora sobre pau i conflictes Nicole Deitelhoff.
Antimilitarisme i memòria
Però l’esforç per assumir un rol més gran en política internacional i de seguretat és plausible en el Partit Socialdemòcrata alemany, on hi ha múltiples defensors d’una línia antimilitarista orientada a les iniciatives de pau. També Els Verds, socis menors com els liberals en el govern de Berlín, s’han acostumat al vocabulari armamentista tot i ser un partit fundat als anys 80 com un moviment ecologista i marcadament pacifista.
En una enquesta publicada divendres passat per la televisió pública ZDF, fins al 75% dels votants verds troben correcte l’entrega de tancs Leopard a Ucraïna. La majoria d’electors socialdemòcrates (61%) i democratacristians (64%) també aproven aquest enviament. En xifres globals, el 54% dels alemanys creuen que és adequada aquesta mesura militar i el 38% hi estan en contra. Entre aquest últim grup, la majoria són votants de la ultradretana AfD o de l’Esquerra. També es marquen diferències territorials que remeten al pes de la separació de les dues Alemanyes durant 40 anys. Mentre a l’oest del país la majoria dels enquestats (59%) aproven l’entrega de carros de combat a Ucraïna, a l’est –on hi ha un lligam històric més estret amb Rússia– la majoria (57%) ho rebutgen.
Scholz ha estat molt atent a les enquestes. Mai no ha volgut enemistar-se amb ningú, i això ha contribuït a la seva llarga indecisió. Però també ha al·legat tenir altres arguments per donar allargs a l’enviament de tancs.
Una altra justificació girava al voltant de la poca disponibilitat de material i aparells bèl·lics al ja de per si debilitat exèrcit alemany; i també li preocupava la difícil logística d’enviament i eventual reparació dels vehicles de guerra. Per descomptat que a Scholz també l'inquietava la interpretació històrica de la mesura: "La idea que Alemanya enviï armes que es poden fer servir per matar russos és molt difícil de pair a l'estómac de molts alemanys", recordava fa uns dies a DW Marcel Dirsus, investigador de la universitat de Kiel. I l'argument més anguniós del canceller era veure Alemanya eventualment arrossegada a ser part, de forma directa, de la guerra. Des de la cancelleria temien qualsevol reacció de Vladímir Putin si Alemanya hagués entregat Leopards a Ucraïna sense coordinar-se amb els aliats europeus i els Estats Units. Atacs nuclears, atacs cibernètics a infraestructures crítiques, accions de sabotatge a gasoductes. Un malson. Scholz, però, ha fet un pas endavant.