Sol·licitants d’asil encallats a Dinamarca: “No és una vida que desitgi per a ningú”

CopenhaguenEstirada o asseguda dins la seva habitació, girant-se d’un cantó a l’altre del llit, passant les hores durant el matí, la tarda i la nit. Així és com la Ketily (34 anys i originària d’Eritrea), descriu la seva rutina diària. Fa gairebé divuit mesos que està encallada en el centre de deportació per a sol·licitants d’asil de Sjælsmark, una de les instal·lacions que el Servei d’Immigració danès té al nord de Copenhaguen. El pitjor, diu, és que no sap quan acabarà aquesta situació d’espera, fet que l’està enfonsant mentalment: “No saps si pot canviar demà. Mentrestant, no pots treballar ni estudiar, no pots començar una vida”, resumia la Ketily en declaracions per a la cadena pública DR. Durant l’entrevista, la televisió danesa avisa que Ketily no és el seu nom real, ja que ella prefereix restar en l’anonimat.

La Ketily va fugir de la dictadura militar d’Eritrea i va ser víctima del tràfic de persones en la ruta migratòria que passa pel Sudan i Líbia. Després de travessar el mar Mediterrani, va arribar a Itàlia, on des d’allà va continuar el seu viatge fins a Dinamarca. El seu objectiu era retrobar-se amb el seu germà que fa nou anys que viu al país nòrdic, on va rebre asil polític. Però segons el reglament de Dublín reformat l’any 2013 per la Unió Europea, la Ketily no té el dret de quedar-se a Dinamarca, ja que la normativa marca que els refugiats que arriben als països de la Unió només poden sol·licitar asil en el primer país pel qual entren, que normalment és Itàlia, Grècia o els altres països mediterranis. Tanmateix, des del desembre del 2022, el govern italià s’ha negat a acceptar els sol·licitants d’asil d’altres països de la UE, i refusa tramitar els seus casos, al·legant que el seu sistema d’acollida està completament col·lapsat. L’any 2023, Itàlia va rebre el 12% de totes les sol·licituds d’asil a la UE.

El cas de la Ketily s’ha fet públic després que el Consell Danès pels Refugiats hagi revelat que actualment, en els centres d’asil del país nòrdic, hi ha entre 70 i 100 persones encallades de manera indefinida. Com la Ketily, aquests sol·licitants d’asil no tenen el dret de quedar-se a Dinamarca i viuen pendents de ser acceptats i retornats a Itàlia. La seva vida s’ha convertit en uns llimbs difícils, que posa de manifest les esquerdes en el sistema de gestió i repartiment de sol·licitants d’asil entre els països europeus.  

La vida diària al centre de deportació de Sjælsmark és dura. Els sol·licitants d’asil pendents de la resolució del seu cas hi estan obligats a viure, malgrat que poden sortir durant el dia i tornar a la nit abans de les deu. Si no ho fan, es considera que han comès una falta i poden ser enviats a un centre de detenció. El centre de Sjælsmark és gestionat pel servei correccional de presons i també conviuen altres persones a qui se’ls ha denegat la petició d’asil i han de ser deportats als països d’origen.

La Ketily explica que “els residents viuen situacions difícils, alguns deambulen pels passadissos cridant, jo tinc por i em quedo tancada a l’habitació, és com estar en una presó, no és una vida que desitgi per a ningú”. Els sol·licitants d’asil tampoc tenen accés a poder cuinar el seu menjar, però cada 14 dies reben 136 corones (18 euros) per cobrir despeses personals.

Tot i que s’organitzen algunes activitats lúdiques, Anne La Cour Vågen, que treballa com a responsable de la Creu Roja en el centre, avisa que “les conseqüències de viure de manera indefinida als centres són molt greus, les persones estan deprimides, inactives i s’aïllen, i també hi ha casos de residents que tenen pensaments suïcides”. Des del Consell Danès pels Refugiats, Cecilia Vejby Andersen, alertava: "La situació demostra que l'aplicació de les normes de la UE no s'està duent a terme com es pretenia quan van ser aprovades”. Andersen també afegia: "Ens preocupa que la gent no tingui accés al procediment d'asil a cap país europeu”.

Per desencallar la situació, des del Consell Danès pels Refugiats s’ha demanat al ministre d’Immigració i Integració, Kaare Dybvad Bek, que en casos com el de la Ketily s’opti per tramitar les sol·licituds d’asil a Dinamarca i no s’hagi d’esperar una resposta des d’Itàlia. Tot i això, la proposta no ha estat rebuda amb bons ulls pel partit socialdemòcrata que governa, que des del 2015 manté a Dinamarca una de les lleis migratòries més restrictives de tot Europa.  

L’última opció, la clandestinitat

Qui coneix bé les condicions en els centres d’asil i de deportació a Dinamarca és la directora de cinema catalana Maria Colomer, que recentment ha estrenat el documental The Painter's Room (L’habitació del pintor), rodat al centre de Kærshovedgård. En aquesta institució viuen persones la petició d’asil de les quals ha estat rebutjada o persones que han comès un delicte, però com que no volen cooperar en la seva deportació i no poden ser forçades, queden encallades durant anys.

Colomer resumeix les condicions de vida del centre dient que “la vida dels residents queda molt reduïda, intenten existir, però no estan vivint”. Per a la cineasta, les autoritats “són totalment conscients que aquest tipus de condicions provoquen que la gent s’acabi cansant”. Com a única alternativa en aquests casos, la directora catalana assegura que “molts acaben decidint embarcant-se en un viatge clandestí cap al Regne Unit o a França, buscant una segona oportunitat, en comptes de quedar-se a Dinamarca esperant”.