El Sinn Féin desafia la història i guanya les eleccions d'Irlanda del Nord
Els republicans es converteixen, per primer cop en 101 anys, en el partit més votat de la província
LondresSensació de vertigen a Irlanda del Nord. Almenys un vertigen simbòlic i, potser a mitjà termini, de canvi real. El Sinn Féin, el partit que havia sigut el braç polític de l'IRA (l'Exèrcit Republicà Irlandès, en les sigles en anglès), el partit que defensa la reunificació de l'illa, ha guanyat les eleccions a l'Assemblea de Stormont (el Parlament d'Irlanda del Nord) per primera vegada en els 101 anys d'història des de la creació de la província.
Des de Magherafelt, a mig camí entre Belfast, la capital, i Derry, la segona ciutat d'Irlanda del Nord, Michelle O'Neill, fins ara viceministra principal d'Irlanda del Nord i vicepresidenta del Sinn Féin, ha promès un lideratge "inclusiu" i ha fet una crida a superar velles divisions: "El dia d'avui marca el principi d'una nova era que crec que ens ofereix a tots l'oportunitat de reimaginar les relacions en aquesta societat sobre la base de l'equitat, la igualtat i la justícia social. Independentment de l'origen religiós, polític o social, el meu compromís és fer que la política funcioni. El meu compromís és treballar mitjançant l'associació, no la divisió", ha dit aquest dissabte.
Si el Sinn Féin ha sigut el guanyador real, amb el 29% dels vots en primera opció (un 1,1% més que el 2017) i 27 diputats, un altre guanyador simbòlic ha sigut el Partit de l'Aliança, amb el 13,5% dels vots (un 4,5% més que el 2017) i amb 17 diputats, un partit que no es defineix ni com a republicà ni com a unionista. Els dos partits han concentrat els seus missatges en qüestions del dia a dia, que preocupen molt als nord-irlandesos, com ara l'augment del cost de la vida o les llargues llistes d'espera de la sanitat pública. En el cas del Sinn Féin, a més, ha preferit obviar la qüestió de la unificació de l'illa i ha presentat O'Neill com una cap de govern per a tothom.
El gran fracàs se l'ha endut l'unionisme, en especial el Partit Unionista Democràtic (DUP), que perd les eleccions per primera vegada des del 2003. Una agenda molt sectària, focalitzada en la necessitat de desfer-se del Protocol Nord-irlandès del Brexit i no en les preocupacions quotidianes abans esmentades, els ha fet perdre 6,7 punts en percentatge de vot, un descens que també ha experimentat, tot i que molt menys acusat (1,7 punts), el Partit Unionista de l'Ulster (UUP).
La jornada electoral de dijous deixa, doncs, un escenari del tot inèdit en la política britànica que en segueix un altre d'igualment inèdit al sud de la frontera, on els republicans, encara que no van poder governar, van ser també la força més votada a la República d'Irlanda en les eleccions del febrer del 2020. En el cas d'Irlanda del Nord, a més, per primera vegada una republicana ocuparà el càrrec de ministra principal, sempre que s'arribi a formar govern.
Perquè combatre la divisió i la política de blocs és el primer que haurà de fer O'Neill, ja que el líder del DUP, Jeffrey Donaldson, ha anunciat que no assumirà el càrrec al govern compartit –en aquest cas el de viceprimer ministre principal– mentre el govern de Boris Johnson no anul·li el Protocol Nord-irlandès del Brexit. Una posició que fa albirar prou dificultats abans no es formi l'executiu, si és que s'arriba a formar. I si en un període de sis mesos no s'ha arribat a cap acord, els nord-irlandesos haurien de tornar a les urnes.
El republicanisme ha fet un viatge destacable els últims anys i ha presentat una imatge cada cop més moderna i dinàmica. Un trencament amb el passat des dels vincles amb l'IRA que representava el desaparegut viceministre principal, Martin McGuinness, líder en la guerra i en la pau fins a la seva mort, el 2017, passant per l'adeu de Gerry Adams el 2018, fins a l'actual direcció, en mans de dues dones a banda i banda de la frontera –la presidenta és Mary Lou McDonald, que aspira al govern de Dublín– sense cap vincle amb l'etapa de la violència.
Irlanda del Nord tanca unes eleccions històriques però comença un nou període d'incertesa fins a la formació del nou govern. I cap analista preveu que sigui ni en els pròxims dies ni en les pròximes setmanes. En el millor dels casos, fins després de l'estiu.