Trenta anys de resistència cultural a Sarajevo

SarajevoFa dies que tot Sarajevo està decorat de vermell. Milers de persones s'amunteguen a les portes del Teatre Nacional per veure les figures del cinema regionals i mundials desfilar per la catifa vermella del que ja s'ha convertit en el festival de cinema més important dels Balcans. Fundat el 1995 durant el setge de Sarajevo, en plena guerra de Bòsnia, és un esdeveniment amb trenta anys d'història i un passat únic que continua celebrant el poder del cinema fins i tot en els temps més foscos.

“Aquest any marca tres dècades de la nostra dedicació a mostrar pel·lícules de la més alta qualitat, alhora que servim de plataforma per al desenvolupament del cinema regional. Malauradament, el món que ens envolta no és millor, no és com ens imaginàvem que podia ser quan es va crear el festival, però la nostra experiència en els darrers trenta anys demostra que la reflexió sobre els temps més difícils a través del diàleg i l'art no només és important, sinó també necessària si volem que prevalgui la pau”, deia Jovan Marjanović, director del Festival de Cinema de Sarajevo, durant l'acte d'inauguració. La cerimònia va voler reconèixer el director palestí Elia Suleiman, per la seva contribució destacada al cinema. “Vivim en temps difícils, i hem de deixar al cinema que converteixi el món en un lloc menys violent”, va recalcar Suleiman.

El Festival de Cinema de Sarajevo, que enguany concedeix el premi honorífic a l'actriu nord-americana Meg Ryan, projecta més de 250 cintes, de les quals 57 són produccions regionals. L'esdeveniment posa el focus en els matisos de les experiències personals i col·lectives des dels marges geopolítics i artístics, als quals solen quedar relegades regions com els Balcans o el Caucas, i que sovint es descuiden a l'hora de muntar el trencaclosques complex de la nostra realitat global.

Asja Krsmanovic, una de les organitzadores del festival i l'encarregada de seleccionar les pel·lícules que competeixen en la categoria de pel·lícules d'estudiants, diu: "Presentem una regió que no està gaire coberta en altres festivals de cinema, una zona que és al centre d'Europa, però que, d'alguna manera, també se sol deixar al marge d'Europa". Krsmanovic fa gala del "bon ambient a la indústria cinematogràfica de la regió", per la selecció cinematogràfica, pel mercat de coproducció i sobretot per la "xarxa de festivals de la regió adriàtica" que han creat: "Dirigim aquest projecte juntament amb el Festival de Cinema de Zagreb, el Festival de Ljubljana… Volem ser inclusius compartint els nostres coneixements, ajudant els nostres col·legues i treballant junts, aportant el sentiment de Iugoslàvia".

Cinema entre bombes

Han passat trenta anys des que el 1995, en plena guerra de Bòsnia i enmig del setge de Sarajevo –el setge a una ciutat més llarg de la història moderna–, els veïns a la capital van encendre els focus i van assistir, entre bales i bombes, a la projecció d'un petit nombre de pel·lícules. Krsmanovic tenia vuit anys quan el seu pare la va portar per primera vegada al festival. “Recordo que vam anar a la inauguració, crec que era la quarta edició del festival. Va ser al cinema Meeting Point. Vaig veure la gent molt ben vestida, tots asseguts i mirant de fer una cosa amb entusiasme. Ho recordo com una mena d'esdeveniment social”, explica.

Des de llavors el festival ha crescut i per la catifa vermella han passat estrelles de Hollywood com Robert De Niro, Angelina Jolie i Morgan Freeman. Tot i això, si per alguna cosa destaca el Festival de Sarajevo és per haver entès el cinema com una eina de transformació social. Als noranta va ser la manera que els bosnians van tenir de resistir, de buscar la normalitat en ple conflicte i de cridar l'atenció perquè el món veiés el que continuava passant a Bòsnia. Avui és una plataforma per al diàleg. “Quan vius en aquesta regió és impossible ignorar l'estatus social, l'economia i la política. Tenim molta empatia envers el patiment humà a tot arreu, i ens hem centrat en Palestina i altres llocs afectats per les guerres. Estem intentant portar totes aquestes històries al festival, i realment intentem posar en relleu tots aquests problemes i portar els cineastes perquè en parlin. Sabem que el diàleg és important, sobretot en una època política tan difícil”, explica Krsmanovic.

Ponts entre el passat i el futur

També ho entén així Davor Dzakula, un jove nascut a Sèrbia, de mare bosniana i pare croat. “Quan em pregunten pel meu context ètnic o religiós sempre dic que soc dels Acords de Dayton”, fa broma. Dzakula és responsable local de programes a l'Oficina Regional de Cooperació Juvenil i sempre s'ha sentit molt connectat amb el festival, del qual afirma que “no és només un esdeveniment". "És una celebració de la cultura, una plataforma per a veus diverses i una poderosa força per a la consolidació de la pau i la reconciliació. En reunir persones de diferents orígens, exerceix un paper crucial en la cicatrització de les ferides del passat i el foment d'un sentiment d'unitat i de comprensió”, diu Dzakula.

Durant tota la setmana, les sales al voltant de la capital projecten pel·lícules que no només s'endinsen en el passat de la regió, com L'alè de Sarajevo, sinó que també mostren realitats fora de les seves fronteres, com Oh, Canada. Així ho assenyala Krsmanovic: “Obrim el diàleg. No només volem projectar les nostres pel·lícules, volem veure el que passa a la resta de la regió i com estem connectats, i després aprofitar aquest fet per fer alguna cosa útil per a tots”. Dzakula va més enllà: “El cinema i les arts culturals en general ajuden a anar cap al futur, però també a tractar amb el passat”.

Han passat trenta anys des que els ciutadans de Sarajevo van decidir ignorar els franctiradors i les bombes que hi havia al seu voltant per anar a veure pel·lícules. Trenta anys en què Bòsnia no ha parat de fer servir el cinema com una manera de resistir. Com conclou Asja Krsmanovic, "quan tot al teu voltant s'ensorra i algú intenta privar-te de la teva dignitat, l'art és l'únic que et queda".