Ruxeyan Adil, supervivent del naufragi de Pylos: "Encara no puc dormir a les nits"

AtenesAl llibre de família del Ruxeyan Adil, nascut a Kobane, al Kurdistan sirià, hi diu que té 25 anys, però ell assegura que només en té 23. Explica que, tot i que es troba una mica millor i que la teràpia psicològica li està anant molt bé, encara té molts problemes per dormir a les nits. El Ruxeyan és un dels supervivents del naufragi de l'Adriana, el pesquer que la matinada del 13 al 14 de juny del 2023 es va enfonsar davant de la costa del Peloponès, a Grècia. A bord es calcula que hi viatjaven entre 700 i 750 persones (la majoria del Pakistan, Síria, Palestina, Egipte i l'Afganistan) que havien salpat de Líbia. Només en van sobreviure 104 i només es van trobar 82 cossos, dels quals se'n van poder identificar 58. Es tracta d'una de les tragèdies més importants al mar Mediterrani.

Encara hi ha moltes preguntes sense resposta sobre què va passar aquella matinada, ja que el relat dels guardacostes grecs dista molt del que expliquen els supervivents i dels informes d'Amnistia Internacional (AI) i Human Rights Watch (HRW). Més de la meitat dels 104 supervivents del naufragi han presentat una denúncia penal davant del Tribunal Naval del Pireu que assenyala les irregularitats en la investigació de la tragèdia, per la qual només han estat acusats nou dels nàufrags que viatjaven en l'embarcació.

Els supervivents, però també les ONG de drets humans i l'agència europea de control de fronteres Frontex, han condemnat l'actuació dels guardacostes grecs, exigeixen al govern hel·lè una investigació realment independent i que assumeixi la seva responsabilitat. Segons el relat dels supervivents, els guardacostes grecs van intentar portar el pesquer a aigües internacionals per no fer-se càrrec de les persones que hi havia a bord. En el moment de la maniobra, el vaixell, precari i sobrecarregat, es va enfonsar. No només això: asseguren que no se'ls va prestar socors de manera immediata i que se'ls van requisar els telèfons mòbils, on haurien gravat tot el que va passar.

Entre altres irregularitats, en l'operació de rescat destaca l'absència de vídeos de les càmeres de seguretat dels guardacostes. "S'ha demostrat que la Guàrdia Costanera grega va apagar les càmeres durant l'operació", explicava fa uns dies l'advocat Dimitris Choulis, que forma part de Human Rights Legal Project i ha estat tot aquest any defensant els 9 de Pylos, els migrants acusats del naufragi i a qui tot just fa unes setmanes se'ls van retirar tots els càrrecs. El tribunal de primera instància de Kalamata, que els havia de jutjar, es va declarar incompetent en el cas: en el moment del naufragi, l'Adriana era en aigües internacionals.

Silenciar els testimonis

Després del naufragi, el govern grec va instal·lar els supervivents al camp de recepció i identificació de Malakasa, a una hora d'Atenes. Com que van començar a parlar amb la premsa i a explicar el seu relat, contrastat per IA, HRW i el centre d'investigació forense Forensic Architecture, que han jugat un paper primordial en l'aclariment dels fets, el govern grec va decidir accelerar els tràmits burocràtics perquè poguessin sortir del país.

"Vaig arribar a Alemanya el 12 de setembre del 2023, on viuen el meu germà i la meva germana. El meu germà viu a Düsseldorf i la meva germana aquí, a Bremen". El Ruxeyan, que va comptar amb l'assistència de les advocades de Refugee Support Aegean (RSA) per sortir de Grècia, no pot ni treballar ni estudiar, perquè encara no té els papers en regla. Diu que la seva situació és millor que quan era al camp de Malakasa, que defineix com "un malson", però que la vida "continua sent complicada, sobretot pels obstacles dels procediments burocràtics i per la llengua". Viu al camp, perquè la casa de la seva germana és massa petita.

Un any després de la tragèdia, el Ruxeyan continua sense poder dormir: "He de prendre pastilles i, tot i això, em costa. Però el passat és passat". A l'Adriana hi viatjava amb el seu cosí, Kamran Ahmed, que es va ofegar durant el naufragi. També amb un amic, l'Azad, que és amb ell a Bremen. "Ara vull començar de nou, tot i les dificultats. No entenc per què la burocràcia va tan lenta. Aquí no hi ha ningú que m'estigui ajudant, però al camp hi tinc amics i no hi estic tan malament", assegura. "El que tinc clar és que no vull que a la meva vida hi hagi pors. Encara en tinc, però sé que desapareixeran". El seu somni no hauria de ser tan difícil: "M'agradaria viure una vida tranquil·la i en pau, sense sorpreses ni aventures. Vull continuar estudiant biologia i tocant el llaüt".