Rutte agafa el timó de l'OTAN: ben connectat als EUA i enemistat amb Putin

FigueresEls aliats de l'OTAN no trobaven cap líder per substituir el noruec Jens Stoltenberg al capdavant de l'Aliança Atlàntica, fins que Mark Rutte va dimitir com a primer ministre dels Països Baixos i es va erigir ràpidament en el nom de consens per ser el nou secretari general. El perfil del neerlandès és similar al del seu predecessor al timó de l'entitat militar, que aquest dimarts li entregarà oficialment el relleu, i complau la gran majoria de socis atlàntics. Garanteix que donarà continuïtat a les línies polítiques marcades per Stoltenberg i, fins i tot, les seves maneres de fer. És un home fermament contrari al règim de Vladímir Putin i favorable a mantenir el suport militar i polític a Kíiv, però mesurat en les paraules i amb fama de conciliador. I, per descomptat, compta amb el vistiplau imprescindible de Washington.

El principal repte que haurà d'afrontar és la guerra d'Ucraïna. L'expansionisme rus ha fet espavilar de cop i volta els aliats, que han incrementat a marxes forçades la seva despesa militar, i des d'un primer moment han mostrat un compromís inequívoc amb les tropes ucraïneses. Ara bé, el més complicat és trobar el punt mitjà entre el to que voldrien estats de l'Europa de l'Est, més bel·ligerants amb Moscou, i els que opten per ser més moderats, com els països del Sud d'Europa o els mateixos Estats Units.

En aquest sentit, els països de l'est celebren el nomenament de Rutte perquè els Països Baixos, amb ell com a primer ministre, han entregat molt de suport militar al govern ucraïnès del que li tocaria proporcionalment. A més, sempre ha estat crític i contundent contra l'autoritarisme i expansionisme de Moscou, i ha mantingut una relació molt tensa amb Putin, sobretot arran de l'accident del Malaysia Airlines el 2014.

L'avió feia el trajecte Amsterdam - Kuala Lumpur i hi van morir més de 300 persones, la majoria de les quals neerlandeses. Segons la justícia neerlandesa i una altra investigació internacional, l'aeronau va ser abatuda per un míssil llançat pels pro-russos que ocupen l'est d'Ucraïna que els havia entregat l'exèrcit rus, però el Kremlin nega tenir-hi cap mena de responsabilitat.

D'altra banda, tampoc no ha anat mai un pas més enllà de les paraules de consens dels aliats atlàntics ni ha fet cap comentari que pugui donar ales a Putin o contribuir a una escalada en el conflicte. De fet, fonts diplomàtiques de l'OTAN defineixen Rutte i els seus governs com un "soci molt fiable", i que sempre ha actuat amb "lleialtat" a l'Aliança Atlàntica.

Ara bé, un dels principals entrebancs que Rutte es pot trobar per mantenir el suport a Ucraïna és un possible retorn de Donald Trump a la Casa Blanca si guanya les eleccions estatunidenques del novembre que ve. En el seu primer mandat, el republicà va pressionar, i molt, la resta de socis perquè augmentessin la seva despesa militar i, enguany, ha avisat que si torna a dirigir als Estats Units deixaria a l'estacada tots els aliats que no gastin almenys el seu 2% del producte interior brut (PIB) en defensa.

Tot i això, fonts diplomàtiques de l'OTAN demanen prudència i recorden que el mandat de Trump al capdavant de la potència que controla de facto l'Aliança Atlàntica no va ser, en cap cas, el final d'aquesta entitat militar. "S'haurà de veure com actua i fins a quin punt fa realitat les seves amenaces", assegura un diplomàtic. El que és més incert, però, és quin posicionament mantindria el republicà respecte a Ucraïna i si, per tant, obligaria la resta d'aliats a incrementar encara més l'ajuda a les tropes ucraïneses.

En cas que guanyés Kamala Harris, tindria un principi de mandat molt més plàcid. Més enllà que la demòcrata mantindria unes polítiques continuistes, Rutte sempre ha estat ben connectat als Estats Units i té molt bones relacions amb l'administració de Joe Biden. De fet, diferents mitjans internacionals apunten que va ser el mateix president estatunidenc qui va apuntalar el neerlandès al capdavant de l'OTAN.

Un home frugal

Rutte s'ha guanyat la fama de ser un home moderat i de consens durant els seus anys com a cap del govern neerlandès, dues habilitats que els socis de l'Aliança creuen que li poden anar bé davant d'una possible victòria de Trump i l'expansionisme rus. Mentre va liderar els Països Baixos va pactar amb gairebé tots els partits de l'espectre polític —també l'extrema dreta xenòfoba de Geert Wilders— i ha estat el primer ministre més longeu de la història del país.

A més, és un dirigent que se sent còmode amb els mitjans de comunicació. S'hi comunica de manera planera i poc ambigua. També se'l recorda per dur una vida senzilla i, per exemple, anar amb bicicleta a la feina i viure gairebé sempre a la mateixa casa i amb els mateixos mobles, malgrat que governava un país i havia estat directiu d'una multinacional.

Tot i això, no només duia una vida austera en l'àmbit personal, sinó que en matèria de política econòmica també va ser un dels màxims exponents dels països coneguts com a frugals. És a dir, el grup d'estats membres de la Unió Europea que són favorables a retallar la despesa pública al màxim i que, sobretot durant l'última crisi financera, van condemnar els països més endeutats, com França, Itàlia o Espanya, a patir més i durant més temps les conseqüències derivades de la bombolla immobiliària.

En la mateixa línia, tot i que mantenia el seu somriure característic a la cara, també s'oposava en rodó a la creació dels fons europeus comuns postcoronavirus per afrontar les restriccions de la pandèmia de manera conjunta a la UE. Per aquest motiu, a la UE no sempre se'l veia com un dirigent d'entesa i alguns diplomàtics de països del sud el van batejar amb el sobrenom de Mr. No.