Rishi Sunak, dotze mesos de govern a la deriva

LondresFa un any, el multimilionari Rishi Sunak, exministre del Tresor del Regne Unit, es va plantar davant de la porta del 10 de Downing Street per advertir als britànics que el país s'enfrontava a una "profunda crisi econòmica", i que la seva missió principal com a nou premier era estabilitzar la situació, afectada llavors per una inflació del 10,7%. Per fer-ho, va dir, prendria "decisions difícils". En altres termes, apujaria impostos, o no en retallaria, un anatema per a qualsevol dirigent conservador.

Dotze mesos després, l'esperança que van posar els diputats tories en aquest exempleat de Goldman Sachs, i primer no blanc en arribar al càrrec, s'ha esvaït completament. No ha sigut suficient per tornar l'alegria al bàndol del govern el fet que hagi acabat amb el caos en què el país havia viscut des del Brexit (2016), i que ha fet que des d'aleshores hi hagi hagut tres primers ministres, a més d'ell mateix. Liz Truss, predecessora de Sunak, només hi va resistir 45 dies, temps suficient per gairebé enfonsar els fons de pensions del país amb receptes llibertàries, segons l'ortodòxia més elemental. Però ni amb un precedent tan baix, Sunak ha aconseguit aixecar la moral de la seva tropa.

Ni amb Sunak ni sense Sunak, els mals dels conservadors no tenen remei. Almenys, de moment. La fortuna del partit sembla decidida quan encara falten mesos per a les pròximes eleccions generals, que podrien ser al maig o, el més probable, l'octubre del 2024. És l'única previsió possible si es tenen en compte les enquestes electorals, les darreres eleccions parcials, celebrades la setmana passada, i l'índex de popularitat del cap de govern.

Els sondejos indiquen, a hores d'ara, que la distància entre els conservadors i els laboristes és de 22 punts, malgrat que el candidat de l'oposició i aspirant a premier, Keir Starmer, no desperta cap entusiasme enlloc, o només entre els sectors més moderats del partit, que hi veuen un retorn al blairisme. En tot cas, però, res comparable amb la il·lusió –malbaratada per l'aventura bèl·lica d'Iraq (2003)– que encarnava Tony Blair el 1997 quan va posar fi a setze anys de governs thatcheristes.

La tendència política al país és la d'una "marea irrefrenable" a favor dels laboristes, ha dit l'exministre conservador del Tresor George Osborne (2010-2016). Paraules que van quedar certificades dijous passat, amb les eleccions parcials de les circumscripcions de Tamworth i Mid Bedfordshire. El transvasament de vot del govern cap a l'oposició en relació amb les generals del 2019 va superar el 20%. D'acord amb el màxim guru en demoscòpia del país, el catedràtic de la universitat de Strathclyde John Curtice, "és el tipus de derrota que fa presagiar una allau laborista" en les legislatives.

Finalment, pel que fa a la popularitat de Sunak, les dades també són demolidores. Una enquesta de YouGov publicada dilluns indica que el premier no ha satisfet cap de les expectatives que tenia l'opinió pública. La meitat dels ciutadans diuen que ha estat un primer ministre dolent o terrible (50%), mentre que només l'11% creuen que ha estat bo o molt bo. Tres de cada deu votants conservadors (29%) valoren malament el seu primer any a Downing Street, mentre que només el 20% creuen que ha sigut positiu.

Mà dura contra l'emigració

Què ha fet Sunak, fins ara, en un any al poder, més enllà de deixar de consumir entre sis i set llaunes de Coca-Cola al dia? No gaire. A l'arribar, va fer cinc promeses. Rebaixar la inflació, augmentar el creixement econòmic, reduir el deute públic, reduir les llistes d'espera de la Seguretat Social i acabar amb l'arribada de migrants a través del canal de la Mànega. Què ha complert? De moment, quasi res. A finals d'any només podrà exhibir la reducció de la inflació a la meitat, en part per raons estructurals que no tenen res a veure amb la política econòmica que ha desplegat. Les llistes d'espera, per exemple, continuen creixent. I el deute.

En el capítol del deure, Sunak ha protagonitzat destacats girs de 180 graus en polítiques que havien sigut considerades claus per Boris Johnson. Ha allargat la vida dels vehicles de combustió cinc anys, del 2030 al 2035; ha suprimit l'arribada de l'alta velocitat a Manchester, iniciativa fonamental per reequilibrar les enormes diferències regionals que llasten el nord d'Anglaterra en relació amb Londres i tot el sud. Políticament, Sunak ha aconseguit també enemistar-se amb tots els sectors del partit. Els més extremistes, perquè s'ha resistit a abaixar impostos mentre la situació econòmica no millori.

El premier es va presentar a si mateix en l'esmentada cloenda del congrés tory com el canvi necessari en relació amb el passat d'un partit que governa des del 2010, tot i que ell no en va fer esment. I es va autoqualificar com el "reset" necessari. Els seus diputats, però, difícilment s'ho van creure si bé encara esperen un miracle que els salvi d'una derrota electoral de proporcions històriques, com la del 1997.

Per evitar-ho només tenen un roc a la faixa. El mateix de sempre: mà dura amb l'emigració, mà dura amb els menys afavorits. La reinvenció de Sunak es basa, només i com habitualment, en atiar la por a l'altre. I ara, ajuntar-la amb la por a Hamàs i l'aliança indestructible amb el càstig a la població civil palestina.