Els riscos de Netanyahu, envoltat i pressionat
La situació política del primer ministre és la d'una fera envoltada d'enemics i crítics interns, i encara podria actuar de manera més violenta i agressiva
La nit de dissabte, tres setmanes després que comencés la guerra, Benjamin Netanyahu va fer la seva primera conferència de premsa. Encara que va contestar breument set preguntes, els mitjans de comunicació hebreus no van quedar satisfets amb les respostes i les crítiques s'han multiplicat en les últimes hores. El resultat és que la situació del primer ministre és cada dia més dèbil.
No han passat desapercebuts alguns detalls de la seva al·locució. Hi va introduir dues referències bíbliques, una al profeta Isaïes, a la lluita dels "fills de la llum", és a dir els jueus, contra els "fills de l'obscuritat", és a dir els enemics d'Israel. L'altra va ser a Amalek, cap d'una tribu que va combatre els israelians quan es dirigien a la terra promesa després de fugir d'Egipte. Amalek és una figura amb la qual els jueus han identificat al llarg de la història tots els seus enemics, començant per Hitler.
També va comparar aquesta guerra amb la del 1948, quan es va establir l'estat jueu, i va dir que l'actual contra Hamàs és la segona guerra de la independència. La principal característica de la guerra de la independència del 1948 va ser l'expulsió de la major part de la població palestina, a la qual no es va permetre tornar al seu poble un cop acabat el conflicte.
Naturalment, aquesta comparació va fer pensar als palestins que l'expulsió de la població de la meitat nord de la franja de Gaza ordenada aquests dies per les autoritats israelianes podria ser una ordre semblant a les que els caps de l'Haganah, les milícies jueves, van donar als palestins perquè marxessin dels seus territoris per sempre el 1948.
La realitat és que Netanyahu, de 74 anys, mai s'havia trobat en una situació tan delicada com aquesta; en això tothom hi està d'acord, i el seu comportament pot semblar a vegades erràtic. Quan va acabar de contestar les set preguntes, es van multiplicar les crítiques als mitjans de comunicació, sobretot perquè no va assumir personalment de manera explícita cap mena de responsabilitat en la tragèdia del 7 d'octubre.
Per fer callar les crítiques, a la una de la matinada, Netanyahu va publicar un tuit a la xarxa X en què culpava de la tragèdia els caps dels serveis d'intel·ligència. Va ser un pas en fals, perquè les crítiques es van multiplicar: no només Netanyahu no acceptava cap mena de responsabilitat, sinó que vol protegir-se com a primer ministre traslladant les responsabilitats als seus subordinats. Unes hores després ell mateix va retirar el tuit.
Alguns mitjans han apuntat com a responsables de la polèmica publicació la seva esposa, Sara, i el seu fill Yaïr, dos personatges que no són gaire populars a Israel. Yaïr ha perdut diversos judicis per piulades que van ofendre altres persones i ha pagat bastants diners en compensacions. Ara viu a Florida i molts reservistes que hi ha al front de Gaza i del Líban es pregunten per què no s'ha mobilitzat a l'exèrcit per combatre Hamàs o Hezbollah.
Comissió d'investigació
Durant la primera roda de premsa en tres setmanes, Netanyahu va parlar com si un cop acabada la guerra ell hagués de continuar al càrrec. No està clar que pugui ser així. La mort de 1.400 israelians jueus de cop no és poca cosa. És una catàstrofe sense precedents que no s'oblidarà d'un dia per l'altre. Els periodistes demanen la creació d'una comissió d'investigació estatal, i no només governamental, per investigar la tragèdia. Si la comissió és estatal, segurament serà més dura amb els responsables i no contemporitzarà amb Netanyahu.
La situació del primer ministre és semblant a la d'una fera envoltada pels seus enemics. En aquest escenari, Netanyahu pot reaccionar de diverses maneres, sense descartar que es torni encara més violent i agressiu, una cosa que li estan demanant molts israelians que busquen una venjança més àmplia i general contra tots els palestins.
És difícil preveure què pot passar amb Netanyahu; això dependrà en gran part del que passi amb la invasió terrestre de la Franja. Si la invasió és un èxit, el primer ministre probablement rebrà un baló d'oxigen, encara que això sembla difícil. Però si a Gaza moren molts soldats i no s'acaba amb Hamàs potser es precipitarà la seva caiguda. El primer ministre no ha caminat mai per una corda tan fluixa com aquesta.