Risc al metro de Londres: respirar micropartícules de metalls pesants

LondresAgatha Christie va mostrar, fa gairebé cent anys (1924), que pujar al metro de Londres podia acabar molt malament. Al capítol tercer de The man in the brown suit, un misteriós home cau a les vies a l'estació de Hyde Park Corner, de la línia Piccadilly, i mor a l'acte. És el desencadenant d'una trama relacionada amb lladres de diamants, espies i intrigues polítiques internacionals. Darrere de l'aparent suïcidi hi ha molt més, esclar.

Amb tot, no cal recórrer a cap novel·la per exposar alguns dels riscos del popular tube. Va ser un fet excepcional, sí, però els atemptats jihadistes del 2005 –52 morts, en total– van marcar el moment més dramàtic de la història d'aquest mitjà de transport, que va entrar en servei el 1863.

Entre la ficció imaginada per la gran dama del crim i la més brutal de les realitats, hi ha una gran escala de grisos. En més de vint anys de vida a Londres, aquest corresponsal ha viscut tota mena d'experiències: des d'una de les més grans apagades elèctriques experimentades a la ciutat (28 d'agost del 2003), que va acabar amb desenes de milers de passatgers atrapats als vagons i als túnels, fins a les més comunes estretors de les hores punta o la brutícia i les restes de menjar que hi deixen els viatgers, i a què els rosegadors fan forat tard o d'hora. Tot plegat, quotidians entreteniments que pateix l'usuari del metro més antic i més car del món.

Ara, a més, cal afegir-hi altres riscos, sobre els quals ja hi havia alguns estudis, amb dades que s'han confirmat amb noves tècniques d'anàlisi. Científics de la Universitat de Cambridge han trobat uns nivells de contaminació molt elevats a l'aire i a la pols dels túnels, els vestíbuls i les andanes, espais plens de nanopartícules de metalls pesants, inclòs l'òxid de ferro, que poden ser molt perjudicials per a la salut.

Les partícules identificades varien de mida, però destaquen les anomenades PM2,5, que solen tenir menys de dos micròmetres i mig de diàmetre (2.500 nanòmetres; un nanòmetre equival a la milionèsima part d'un mil·límetre) i que poden causar asma, càncer de pulmó, malalties cardiovasculars i problemes neurològics. L'estudi assegura que "si es tractés d'un entorn exterior, les concentracions de partícules al metro superarien els límits de qualitat de l'aire establerts per l'Organització Mundial de la Salut". L'anàlisi s'ha dut a terme entre el 2019 i el 2021 a deu estacions de set línies diferents: la Northern, la Piccadilly, la Victoria, la District, la Bakerloo, la Jubilee i la Central. Les noves tècniques d'anàlisi han detectat que la qualitat de l'aire a les andanes pot ser el 40% més dolenta que als vestíbuls.

La majoria d'aquestes partícules també són més petites que les identificades per investigacions anteriors. Entre el 60% i el 70% de les estudiades –de ferro– tenien 0,02 micròmetres (20 nanòmetres) o menys de diàmetre. "Les partícules d'aquesta mida poden passar dels pulmons al torrent sanguini", assegura l'investigador Hassan Aftab Sheikh, un dels col·laboradors del projecte de recerca. Les partícules metàl·liques trobades es generen pràcticament en tots els sistemes ferroviaris subterranis per la interacció entre els frens, les rodes i les vies.

Problema endèmic

Que la qualitat de l'aire és un problema greu a Londres ho demostra el fet que fa un mes, el 25 de novembre, l'alcalde Sadiq Khan va anunciar plans per ampliar la zona d'ultrabaixes emissions (ULEZ, en les sigles en anglès) per cobrir tot el Gran Londres. Segons va afirmar Khan, això "assegurarà que cinc milions més de londinencs puguin respirar un aire més net".

Si bé hi ha hagut millores importants en la qualitat de l'aire de la capital britànica els darrers anys, el 99% dels residents de la ciutat encara viuen en zones que superen els límits de contaminació atmosfèrica que dona com a acceptables l'Organització Mundial de la Salut. En aquest sentit, el desembre del 2020, una investigació sobre la mort d'Ella Adoo-Kissi-Debrah, una nena de 9 anys, va determinar que l'aire que havia respirat va ser factor clau en l'avenç de la seva malaltia. Aquesta va ser la primera vegada al Regne Unit que la contaminació de l'aire se citava com a causa d'una mort.

Establir una relació semblant entre la qualitat de l'aire del metro de Londres i el possible desenvolupament de malalties dels usuaris o dels treballadors no serà una tasca senzilla, si bé aquests últims han denunciat en nombroses ocasions el problema sanitari a llarg termini a què fan front.

Durant la pandèmia es van instal·lar nous sistemes de ventilació a la xarxa del metro, però a l'hora de procedir els enginyers no van tenir en compte el fet que l'aire suposadament net amb què es renova el dels túnels i les andanes prové d'una de les ciutats més contaminades de l'Europa Occidental.

D'acord amb una altra investigació del 2020, publicada per l'Aliança Europea de la Salut Pública, Londres té els costos sanitaris més alts per contaminació de l'aire que qualsevol altra ciutat del Vell Continent. En part perquè els límits acceptables que han establert els reguladors britànics superen en el 500% les directrius de l'Organització Mundial de la Salut.

Quan es va inaugurar la primera línia de metro (1863; la Metropolitan), la premsa de l'època, i amb ella molts londinencs, creia que tots els mals del món caurien sobre els passatgers d'aquell sistema de transport públic: entre d'altres, l'asfíxia pel fum que desprenien les locomotores de vapor, l'enfonsament a sobre dels seus caps del túnel pel qual circulava el comboi o bé explosions produïdes pel sistema d'il·luminació de la xarxa, dotat de fanals que s'alimentaven de gas. L'experiència va demostrar que no era així. Però la imatge de londinencs al metro amb mascaretes FFP2 durant la pandèmia es pot convertir en habitual per evitar respirar metalls pesants.