Resignats, els ucraïnesos tornen a casa seva a prop del front

Pokrovsk (Ucraïna)Un nou so s’escola per les finestres obertes a la nit en aquesta ciutat propera al front: nens cridant-se els uns als altres al llarg del bloc de pisos, fins i tot molt després que es faci fosc. Els mercats són plens. Les vendes augmenten a la botiga local de bicicletes. Les tulipes vermelles, plantades a mà, s'obren per tot arreu. És sorprenent –“irreconeixible”, diu un funcionari municipal– com se sent de diferent aquesta petita ciutat de l'est d'Ucraïna en relació amb fa un any. L'estiu passat, Pokrovsk era un paisatge esgarrifós de cases tapiades i patis descuidats. No hi havia ningú. Ara és difícil fer uns passos sense creuar-se amb algú a la vorera.

Als afores de Pokrovsk res no ha canviat. El front continua estant a 50 quilòmetres. Els ucraïnesos segueixen morint en massa. Un dels exèrcits més grans del món, el de la Federació Russa, segueix bombardejant ciutats mentre dormen, i intentant aconseguir tot el territori que pot, a un cost aterridor.

Però el que ha canviat –i això es reflecteix de manera generalitzada a les petites ciutats d'aquest vast país- són els càlculs que fa la gent. Quant de perill estan disposats a acceptar? Què és el millor per a ells i les seves famílies? Com han d'encaixar la guerra al seu dia a dia? Les respostes a aquestes preguntes semblen molt diferents aquest any. Sense parlar-ne, molts han arribat a la mateixa decisió.

Es tracta de resiliència, sí, però potser també una cosa una mica menys brillant: resignació. "La guerra és aquí. No hi ha lloc segur a Ucraïna. Així que val més seguir endavant", diu la doctora Natalia Medvedeva, metge de família que va intentar viure en un lloc més segur a l'oest del país amb el seu fill però hi va tornar uns mesos després. No hi ha res com la llar. "És difícil descriure què té d’especial el teu poble, la teva ciutat, casa teva", diu Pavel Rudiev, maquinista de la petita estació de tren de Pokrovsk. "És on tot és familiar, on coneixes la gent, on tens amics".

Quan Rússia va envair Ucraïna el febrer del 2022, més de 13 milions d'ucraïnesos –un terç del país– van fugir. Però a mesura que passava el temps, era més difícil mantenir-se lluny. "M'estava quedant sense diners", diu Irina Ilina, instructora de fitness i esteticista. Fa poc va tornar a Kramatorsk, una altra ciutat no gaire lluny del front on té un apartament. Tenia problemes per pagar el lloguer a Pavlohrad, la ciutat més segura on havia estat vivint. Molta gent diu que, quan es veuen desplaçats, és difícil trobar feina. "I jo necessito treballar", diu la doctora Medvedeva. "Tinc la meva vida".

Des de l'estiu passat, a un ritme força constant, els ucraïnesos han anat tornant. Més de 5,5 milions ho han fet, segons l'Organització Internacional per a les Migracions, i no només a grans ciutats com Kíiv, la capital, o Dnipró, sinó també a llocs petits, fins i tot als que estan just darrere de la línia del front. Mentre l'èxode al principi de la guerra va ser dramàtic i va rebre una àmplia cobertura, els retorns han estat més graduals i no han generat la mateixa atenció mediàtica.

Preocupació

Per descomptat que hi ha preocupació. La doctora Medvedeva porta una bossa amb els seus documents, diners i una mica de roba. Viktoria Perederi, veterinària, que va tornar a Pokrovsk l'any passat després d'intentar viure al centre d'Ucraïna, explica que moltes famílies li porten les seves mascotes perquè els expedeixi certificats sanitaris per a viatges internacionals en cas que hagin de marxar ràpidament.

"És difícil avaluar els riscos", afirma. "No hi ha cap lloc segur a Ucraïna. Fixeu-vos en Uman", afegeix, referint-se al recent atac amb míssils que va matar 26 persones en una ciutat que, fins aquell moment, molts ucraïnesos havien considerat perfectament segura.

En aquesta època de l'any, Pokrovsk gaudeix de la primavera. Els pètals blancs de les flors de cirerer voletegen delicadament per l'aire i s'amunteguen a les voreres formant bells ramells. Els llargs carrers laterals, flanquejats per modestes cases d'una planta amb teulades a dues aigües, fan olor de terra acabada de remoure. Als jardins del davant, dones amb davantals i mocadors al cap hi planten flors, cosa que no es fa si s'està a punt de fer les maletes i fugir.

"El negoci va bé", diu Larisa Titorenko, venedora de llavors al concorregut mercat central de Pokrovsk. Els prestatges de paquets alegrement decorats es buiden amb rapidesa: calèndules, melons, raves, pastanagues i unes vuit varietats de cogombre. Però aleshores se li omplen els ulls de llàgrimes. La casa de la seva filla ha estat destruïda recentment en un poble de primera línia no gaire lluny d'allà. "Estic bé, de veritat", insisteix, mentre s'asseca els ulls amb la màniga.

Entre la vida i el desastre 

Aquesta dualitat és a tot arreu. La gent en una la guerra ha de fer una cosa que la majoria del món no ha de fer, i és mantenir dos pensaments en tot moment: viure la vida d'una manera tan plena i rica com sigui possible i, alhora, planejar què fer per si tot se’n va en orris. El front és a prop, se senten constantment cops sords, gairebé com portes que es tanquen. Però la gent segueix endavant com si fos una tempesta llunyana.

Pokrovsk és una ciutat minera i molts homes es guanyen la vida extraient carbó. Abans de la guerra, la població era de 50.000 habitants. Es va reduir a uns 30.000 la primavera passada, quan moltes persones van fugir a l'oest del país. Ara ha tornat a augmentar fins a 57.000, segons Serhi Dobriak, cap de l'administració militar. A més dels residents que han tornat, altres procedeixen dels punts més calents dels voltants, Avdiivka o fins i tot Mariúpol.

Abans de la guerra, Pokrovsk tenia grans plans. Una tanca publicitària que s'enlaira des d'un encreuament enfangat mostra un dibuix esquemàtic de noves torres d'oficines i moltes llums. "Però hem de ser realistes", diu Dobriak. "El més probable és que siguem una zona militaritzada". Aquí ningú no espera que la guerra acabi aviat. "Anys" és la predicció regnant. A alguns els preocupa que la seva acceptació, la idea que la vida ha de continuar malgrat el conflicte, signifiqui que hi haurà menys pressió per posar-hi fi.