El Regne Unit vota amb l'horitzó d'un canvi de cicle polític després de 14 anys

LondresDia del judici final per al Partit Conservador britànic. A les set del matí d'aquest dijous, hora local, s'han obert els col·legis electorals al Regne Unit. Es tancaran tretze hores després i, en aquell moment, un sondeig a peu d'urna que difondrà la BBC, ITV, Sky News i Channel 4, i que històricament ha sigut extremadament fiable, anunciarà el que ja fa setmanes i mesos que pronostiquen les enquestes i que tothom dona per fet: el Partit Laborista tornarà al poder després de 14 anys, quan va ser descavalcat de Downing Street per una coalició de conservadors i liberaldemòcrates.

Però el líder labour i virtual futur primer ministre, Keir Starmer, de 61 anys, no se'n refia. I aquest dimecres ha menystingut les declaracions de qui encara és ministre de Treball i Pensions, Mel Stride, que ha admès, resignat, que els tories no tenen res a fer. "Tal com estan les enquestes en aquests moments, és probable que demà [dijous a la nit] hi hagi la majoria més gran dels laboristes que aquest país hagi vist mai. Molt més gran que el 1997", ha dit en l'informatiu matinal de BBC Radio 4.

Es referia a la victòria de Tony Blair, que va aconseguir 179 escons de diferència sobre l'oposició. Superar aquesta xifra seria un fet sense precedents, i més per a Starmer, que no té el carisma de Blair. I, si realment es produís, un daltabaix d'aquestes característiques podria amenaçar els mateixos fonaments del Partit Conservador. De fet, algunes enquestes el situen en un frec a frec per aconseguir la segona posició en nombre de diputats, per davant dels liberaldemòcrates.

La de Stride ha sigut una declaració sense precedents per a un membre de l'executiu, tot i que els últims dies tant el premier, Rishi Sunak, com altres pesos pesants del govern, s'han afanyat a acceptar explícitament la derrota, en el que només es pot qualificar d'estratègia de control de danys amb l'objectiu d'"evitar una supermajoria" laborista.

Però les trompetes de la victòria que ja ressonen com a música celestial per al laborisme no poden fer oblidar un episodi que va suposar una enorme frustració per a l'esquerra britànica. El 1992, amb totes les enquestes en contra, John Major, hereu de Margaret Thatcher, va capgirar els pronòstics i va aconseguir la majoria absoluta, la quarta dels tories de forma consecutiva.

Per aquesta raó, Starmer ha sortit en tromba aquest dimecres, i en els tres últims actes electorals que ha celebrat –a Gal·les, Escòcia i Anglaterra– ha repetit que les paraules de Stride eren una forma d'alienar els votants: "Està intentant que la gent es quedi a casa. Però, si es vol el canvi, el país ha de votar pel canvi. Perquè les enquestes no prediuen el futur". O sí?

I el Sun? El tabloide no és el que era, ni té la rellevància que tenia el 1997, quan va expressar el seu suport a Tony Blair, i la seva influència era enorme entre els sectors més populars de la societat de les illes. Però aquest dimecres, a primera hora de la tarda, ha publicat l'editorial i la portada d'una edició especial dedicada a les eleccions, i el dictamen és inequívoc: el país necessita un canvi. I el representa Keir Starmer. Des del 2005 que The Sun no expressava la seva preferència pel laborisme.

La demoscòpia preveu el canvi

Des de la demoscòpia, la visió és completament diferent de la de Starmer. La directora executiva d'Ipsos UK, Kelly Beaver, ho ha posat negre sobre blanc a menys de quinze hores de l'inici de la jornada electoral. I ha assegurat que hi haurà relleu: "Les nostres projeccions indiquen que el laborisme pot aconseguir 453 escons, cosa que suposa una majoria de 256".

Però la demoscòpia indica també que, en aquesta ocasió, hi ha al voltant del 36% d'electors indecisos. El 2019, per exemple, només n'hi havia el 20%. I els sondejos també apunten que dels 46 o 47 milions de ciutadans registrats per exercir el seu dret al vot només el 65% aniran a les urnes, si finalment tots compleixen el que diuen que faran, que mai és el cas.

"Hi ha indicadors del fet que la participació serà especialment baixa –diu Kelly Beaver–. Si tenim en compte les dades del 2019, llavors el 74% de la població ens deia que votaria. Finalment, només va votar el 67%. Ara el 65% dels votants que diuen segur que votaran, però sabem per experiència que al final seran menys. Anticipo que només votaran al voltant del 60%, o potser fins i tot menys."

Esquerdes als districtes segurs

Històricament, el mapa electoral de les illes presentava un gran nombre d'escons segurs tant per als laboristes com per als conservadors, amb poc més de 120 o 150 circumscripcions en què es juga, realment, el desenllaç. Però l'enfonsament de la intenció de vot dels tories a tot el país implica que en uns 120 districtes el marge de victòria d'una banda o de l'altra és inferior als 5 punts. I d'aquests 120 camps de batalla, 102 són encara conservadors. En altres paraules, la sort electoral del partit quedarà definida per uns quants milers de vots. Si s'inclinessin només d'un cantó, i uniformement, els tories podrien guanyar fins a 146 diputats. Si caiguessin de l'altre costat, només 44.

En conseqüència, una petita variació en la participació o un canvi sobtat de l'opinió pública d'última hora pot inclinar la balança d'una manera o una altra. En el segon cas, seria dramàtic per als conservadors.

En funció d'aquestes petites oscil·lacions, la sort del Partit Reformista, del populista i xenòfob Nigel Farage, també pot acabar determinant la del Partit Conservador, fins i tot en el cas que només treguin un o un parell d'escons. El sistema electoral britànic premia la majoria, i el candidat que l'aconsegueix en un districte s'emporta l'escó, mentre que la resta de sufragis van a la paperera, sense cap mena d'atribució proporcional.

L'altra gran incògnita de la jornada és saber què passarà a Escòcia, on el Partit Nacional Escocès (SNP), força dominant des del 2007 a la cambra de Holyrood, es juga en bona part el seu futur. Amb una hegemonia aclaparadora en les eleccions generals del 2015, un any després del referèndum d'independència, quan va obtenir 56 dels 59 diputats en joc, ara aspira només a quedar per davant dels laboristes per dos o tres representants.

Històricament, la formació de Keir Starmer mantenia al territori un graner de vot que servia per compensar les victòries conservadores a Anglaterra.

Ara, però, el laborisme no necessita arrasar a Escòcia per assegurar-se la victòria a tot el país. Però per cada vot i escó esgarrapat als nacionalistes mataria dos pardals d'un tret: d'una banda, posaria el peu al coll de l'independentisme; de l'altra, s'asseguraria més distància en relació amb els conservadors.

Sigui com sigui, i si les enquestes encerten, el Regne Unit iniciarà d'aquí a poques hores un nou cicle polític. I ni la presència d'última hora de Boris Johnson a la campanya, en un acte dimarts al vespre a Londres, ho haurà pogut evitar.