Refugiats ucraïnesos a Catalunya busquen justícia: "Tota la carretera estava plena de cadàvers"

BarcelonaEl dia que va fugir de casa seva amb les poques coses que duia a sobre, la Lilía feia tres setmanes que convivia amb el soroll de les bombes i el foc d'artilleria constant. I en feia més de dues que estava incomunicada de la resta del món, sense cobertura telefònica; tampoc tenia electricitat, ni gas, ni aigua corrent. Aquell 17 de març del 2022, amb la seva família i els seus veïns, va decidir abandonar Mariúpol, una ciutat assetjada per les forces russes que encara hauria de patir un acarnissament salvatge durant dos mesos més.

Les finestres del seu pis havien quedat esmicolades dies abans per l'explosió d'un míssil Tochka-U que havia impactat a l'edifici del costat, també residencial. "Vaig començar a tenir una por animal", explica la Lilía, que ara viu a Barcelona, mentre amb gestos eloqüents i l'ajuda d'una intèrpret del Centre Ucraïnès de la capital catalana intenta descriure l'horror que va viure aquelles primeres setmanes de guerra. "Feia molt fred, hi havia molta neu. Havíem omplert la banyera d'aigua, en previsió, però va quedar congelada", recorda. El 10 de març, un coet rus va caure molt a prop del seu bloc, on també vivien els seus pares. "La meva mare probablement seria morta si no fos perquè les restes del míssil van quedar incrustades en un matalàs que havia posat per protegir la finestra", explica.

"Els bombardejos eren continus, i cada cop sentíem els avions i l'artilleria més a prop", relata. Els pocs veïns que quedaven al seu bloc –més o menys un terç dels que hi havia abans que comencés la guerra, calcula– van decidir ajuntar totes les provisions, de menjar i beure, i compartir-ho tot. El 17 de març, tots estaven refugiats al soterrani de l'edifici, quan van sobresaltar-se per uns cops forts a la porta. Finalment van obrir. "Eren soldats ucraïnesos, que ens avisaven que els russos estaven venint i ens deien que fugíssim. Vam agafar els cotxes i, amb el que portàvem a sobre, vam marxar", diu.

"No reconeixia la ciutat. Tots els carrers, els edificis... tot estava destruït. I tota la carretera estava plena de cadàvers. I plena de cotxes amb morts a dins. També hi havia molts soldats ucraïnesos morts", relata. Encara no s'explica com van poder superar els diversos controls de militars russos que es van trobar, però van aconseguir avançar.

També explica que pocs dies més tard, un cosí seu també va intentar fugir de Mariúpol, amb tota la seva família. En un control, soldats russos van començar a pegar el nebot de la Lilía. El seu pare el va voler protegir, i els militars li van disparar i el van matar. No van permetre que els familiars s'enduguessin el cos i els van obligar a fer marxa enrere cap a Mariúpol. S'hi van quedar dos mesos més, fins que van poder recuperar el cadàver i enterrar-lo. Després van abandonar finalment la ciutat, però només van poder fer-ho a través de territori rus.

Refugiats a Catalunya

La Lilía diu que vol justícia, que els culpables responguin pels seus crims. I espera que acabin al Tribunal Penal Internacional (TPI) de la Haia. Escoltant testimonis com el seu, responsables de la gestió de migrants de la Generalitat han decidit crear un protocol per facilitar el procés de denúncia de crims de guerra i de lesa humanitat que han patit o dels quals han estat testimonis les persones que arriben a Catalunya fugint d'atrocitats com aquestes. "A l'estat espanyol no hi ha cap mecanisme oficial i públic per recollir aquest tipus de denúncies o testimonis i tramitar-los on calgui", afirma el director general per a la Promoció i Defensa dels Drets Humans del Departament d’Igualtat i Feminismes, Adam Majó. Afegeix que tampoc no hi ha cap jutjat o unitat de policia especials per tractar aquests crims, ni gabinets d'advocats especialitzats.

Per aquest motiu, la Generalitat està ultimant un conveni amb el Consell de l'Advocacia Catalana, que es compromet a oferir formació en aquest àmbit a tots els col·legis d'advocats de Catalunya. Majó també ha viatjat aquesta setmana a la Haia per reunir-se amb representants del TPI, del Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU i de l'Agència de la UE per a la Cooperació Judicial Penal (Eurojust) per tenir més informació sobre com actuar davant d'aquests casos. "Per ara ens conformem a tenir una xarxa perquè quan ens arribin casos sapiguem com gestionar-los, però l'objectiu és poder oferir un servei proactiu", resumeix Majó.