La radicalització d’Europa

Cada nova elecció a Europa és un pas més en la consolidació de l’extrema dreta i la normalització del seu accés al poder. Finlàndia, Suècia, Eslovàquia, Itàlia, Hongria, la República Txeca i, ara, els Països Baixos, on el Partit de la Llibertat, de Geert Wilders, s’ha convertit aquesta setmana en la força més votada en un Parlament atomitzat que ja fa temps que reflecteix la crisi de les grans famílies polítiques. Wilders ho té molt complicat per aconseguir la majoria que li permeti governar, però el seu resultat és la confirmació d’aquest procés de desmantellament dels equilibris polítics que van consensuar la construcció de la Unió Europea.

Una enquesta d'intenció de vot a les pròximes eleccions europees, convocades el juny del 2024, pronosticava, aquest estiu, que la dreta radical i els partits euroescèptics seran les forces que més creixeran, en detriment dels partits centristes. Sobretot, després d’anys de veure com el centredreta compra, cada vegada més, l’agenda i la retòrica de la dreta radical.

Li va passar a Nicolas Sarkozy amb Marine Le Pen; Feijóo ha descobert el cost polític dels pactes amb Vox, i els Demòcrates de Suècia, un partit amb arrels neonazis amb un discurs de llei i ordre, valors de família tradicional i protecció de les pensions amenaçades, segons ells, per la immigració, va quedar en segona posició a les eleccions generals d’ara fa un any, amb el suport d'un de cada cinc votants. A Bèlgica, els resultats neerlandesos fan que l’extrema dreta flamenca del Vlaams Belang es fregui les mans pensant en les eleccions federals de l’any que ve. Avui ja són la segona força. El mateix passa a Àustria, on les enquestes també apunten a una victòria de l’extrema dreta en els comicis del 2024.

"Radicalització de la dreta radical"

La “radicalització de la dreta radical” –com el politòleg Cas Mudde anomena el fenomen– funciona. “Això és el que passa quan el líder del VVD [la formació liberal de dretes del primer ministre neerlandès sortint, Mark Rutte] blanqueja obertament el costat més fosc del Parlament”, es lamentava un columnista del diari progressista De Volkskrant, que carregava directament contra Rutte i la seva successora, Dilan Yeşilgöz.

La crisi de les societats democràtiques és la crisi d’una UE que, en les últimes dècades, malgrat guanyar competències a Brussel·les, ha anat sumant també forces euroescèptiques al Parlament Europeu i als governs comunitaris. És la mateixa crisi que dibuixa un fil conductor que uneix la victòria de Javier Miler a l’Argentina, la violència ultra a Irlanda i el triomf de la xenofòbia als Països Baixos.

La por s’ha convertit en el principal element mobilitzador. I l’acceleració de les desigualtats ha alimentat la desconnexió dels votants amb els qui han gestionat aquestes dues dècades de tensions econòmiques, sanitàries, de seguretat i migratòries. Wilders apel·la a la desconfiança i al recel, i els endreçats habitants dels Països Baixos, on ni el color de la porta de casa es pot deixar a la lliure improvisació dels seus propietaris, l’hi han comprat. És la por a l’altre, ja sigui l’islam –la religió que professa un 4% dels habitants dels neerlandesos–, l’immigrant o la Unió Europea, culpable d’usurpar sobirania.

La migració i el dret asil serà un dels temes decisius de campanya a les eleccions al Parlament Europeu. Només cal veure que, a Alemanya, el canceller Olaf Scholz ha proposat una retallada de prestacions per als sol·licitants d'asil i l'acceleració dels processos d'expulsió, mentre s’ha creat un nou partit d’esquerres clarament antiimmigració.

Si la immigració es converteix en un dels grans temes de campanya, la dreta radical en sortirà com la gran guanyadora.